En Pepet...

En Pepet…

Encara no ha sortit el sol i a trenc d’alba el Pepet ja està traient les fulles que tapen l’entrada de la casa dels amos. La nit ha estat ben esventada. El noi clava la seva mirada expressiva i alegre en cadascuna de les fulles que recull. Les faccions de la seva faç intervenen en tots els seus moviments. Fa saltirons de banda a banda plenament concentrat en la seva tasca. Duu els pantalons i la camisa de sempre: ambdues peces no veuen la pastilla de sabó de la seva germana des de fa temps.
En Pepet és un personatge del tot especial, quan t’apropes a ell, els seus ulls saltirons de mirada innocent i engrescadora t’inspiren pau i serenor. Ell no pensa com els altres humans, sols viu, viu cada moment i es lliura plenament a allò que fa com si se li’n anés la vida.
Té al seu costat la senalla plena de fulles. Ell pausadament pretén encabir-n’hi encara més. Les seves mans molsudes i grassonetes empenyen amb força aquell producte de la natura com si volguessin engrandir l’espai que omplen.
Quan penso amb la felicitat dels homes, recordo en Pepet: la senzillesa dels seus actes i la bondat amb la qual els embolcallava el feien benaurat.
En cadascun dels seus gestos sembla un dansaire immers en la seva funció més important. Aquest fet és especialment entranyable quan visita a la seva “xicarrona”- com ell l’anomena -. La noia disminuïda psíquica, la tenien reclosa en un habitacle. Estirada en un catre passava les hores cridant o dormint. En Pepet – el seu oncle – amb gran afany i de manera inaudita va aprendre a comunicar-se amb aquell ésser mancat de tot. Establí un vincle fantàstic que els altres no encertaven a comprendre.
- “la meva xicarrona”... mussitava en Pepet.
L’abraçava i la bressolava fins que la menuda callava i es tranquil•litzava.
Avui a primera hora del matí es lliura a la feina quotidiana de cada dia. Com un rellotge programat va desenvolupant ordenadament el seu deure ben après. No oblida res, com un nen a escola que ha de passar comptes del que li han demanat. Però a diferència dels autòmats, ell tot ho fa carregat d’estima i sentiment, s’hi posa de cos i ànima.
De cop i volta el xicot abandona la senalla i arrenca a córrer. Al bell mig d’aquella estada, als quatre vents, sense preocupar-se de buscar cap aixopluc, s’atura... Es baixa els pantalons i es disposa a fer les seves necessitats. Quan ja ha acabat la feina, torna a marxar corrents sense amoïnar-se gens ni mica, deixant a la vista de tothom aquell regal per la natura. Ell així ho entén, i per més que els altres el renyin, no li cap al cap que allò s’hagi d’amagar. Avui ha oblidat posar-se el cinturó, els pantalons li cauen, sembla que en qualsevol moment li quedarà al descobert aquella part del cos més íntima. Encara que ell no sembla ser-ne conscient, tant li fa!. Si convé ho solucionarà amb un cordill a la cintura.
Amb els capcirons dels dits rasca afanyosament la punta de les seves orelles intentant recordar què li toca fer ara. Fa un petit saltiró i s’allunya ràpidament cap a la banda dreta d’aquella vasta masia. Es queda palplantat i fa unes quantes respiracions profundes, obre la seva gran boca i ensenya aquelles dents groguenques i mig corcades que el fan un xic enigmàtic. Deixa anar un udol i s’asseu en un marge com si hagués fet una llarga cursa.
Al cap d’un moment com sortida del no res, planejant airosament, apareix “la milana”. Amb les ales ben esteses recolza les seves potes a l’espatlla del Pepet. A ell se li encenen els ulls, intensifica la mirada. Sembla com si l’univers es reduís a aquell espai minúscul de dos éssers que es complauen mútuament.
- Bonica milana!!...
Se l’apropa a les seves galtes i li acarona el plomatge. En sec, li agafa un rampell i s’aixeca d’una revolada. Marxa precipitadament en direcció al graner dels seus amos. Sense pensar-s’ho gaire i sense tenir en compte les possibles conseqüències, forada amb una eina un dels sacs de l’estable i apropa el palmell de la mà al bec de l’ocell. Riu de felicitat com qui ha fet una heroïcitat.
- Bonica milana...
Torna a acaronar-la. De cop i volta els crits de la “xicarrona”, el fan reaccionar, s’aixeca esperitat i corre cap el lloc d’ on han sortit aquells xiscles afanyosos. Amb tot l’amor del món, agafa aquell cos esprimatxat i feble i l’amanyaga a la seva falda. Semblen una mateixa cosa, es necessiten, es complementen... El món que els envolta no els entén, ja ho fan ells. Es busquen i es troben. No parlen s’estimen. Existeixen i prou. Fins que arribarà un dia que el món els prendrà el poc que tenen, perquè ells no tenen cabuda en aquest univers ple de dogmes i normes establertes.

En Pepet perdrà la llibertat i la xicarrona la seva minsa vida.