A pas de tortuga

“Devorava assegut els brioxos amb què anava farcint de greix la panxa mentre tu corries per aquelles pistes tan dures i planes com el teu ventre. Tu anaves espetegat com una llebre però jo avançava a ritme esquerp de tortuga. Tot just passaves com un rampell davant mi, m’ofrenaves amb una rauda mirada de desdeny per la qual sembla que havia de servar-te infinita gratitud.
Vint anys més tard i rere una tendra joventut que ara començava a marcir-se, em tornaves a oferir un esguard, però en aquesta ocasió de sorpresa impregnada d’estupor. La roda del destí havia capgirat els marcadors per encolomar-me a mi la victòria. I encara em preguntes com és possible?
Doncs, molt fàcil, xiquet. Quan esperaves assaborir els llorers de l’èxit amb la solitud com a única companyera a la pista, jo vaig optar per fondre’m amb la turba que et resseguia. La mateixa que finalment acabà comtemplant en tu un espectacle més efímer que una traca final. En aquell interludi, menjava, reia i gaudia grans moments entre animetes que m’obrien les portes de la seua confiança i que amb el temps també me les badaven de socials i professionals. I hui puc dir que els graons de la felicitat està constituïda de persones com les que tu menyspreaves.”
Amb aquesta displicència parlava a l’antic heroi escolar ara raquític de fam mentre el contemplava a la farola venent brioxos de contrabàndol. Sense dir adéu, vaig arrencar el Lamborgini que conduïa per anar al gimnàs amb què anava a farcir de vigor els músculs.