jo també havia assistit a alguna matança del porc que organitzaven els amics de la colla del pare en un poblet anomenat Vallfogona, entre Ripollès i Garrotxa, si no recordo malament, fa molts anys.
El relat t'ha sortit molt bé: evocador… les descripcions, les sensacions. Fins i tot fa venir una mica de fred, com els records i les aportacions d'alguns companys referents a la vida en temps de la post-guerra a Catalunya. És que estava llegint al fòrum les respostes a la crida de l'amic Calderer i he vingut aquí a través del teu enllaç. Alguna cosa em diu darrerament que hauríem de tenir més presents totes aquestes experiències dures dels nostres pares i avis, no perdre de vista els records d'aquesta generació.
El primer paràgraf ha quedat rodó i molt inspirat, és cert. Però em crida l'atenció la frase final per la comparació que has escollit per referir-te a la teva família i al teu llinatge. També a les Escriptures un arbre, ja sigui un cep o una olivera, pot tenir el doble simbolisme de representar segons el cas un individu veritable, la família veritable que estableix el Messies o la gran família del Regne del Cel.
Enhorabona per aquest relat tan inspirat, tot ell, que podria molt ben ser una pàgina de les teves memòries.

Salut i bona feina!

q

Un poema bonic i suggestiu. Crec, però, que en català s'ha de dir "això fa olor de tal cosa" Així que seria: Olor d'amor
Endavant amb la inspiració!

l'avant-sala del Regne, segons diuen, m'agradaria poder-te trobar i gaudir totes aquestes experiències. També diuen que el món espiritual és vastament gran i complex, però tot plegat pertany al domini que està cobert pel vel del misteri més gran, el misteri de la mort. Tal com tu el descrius però ens transmet una sensació de pau, tendresa i esperança, que és com millor es pot enfocar aquesta vida. Enhorabona per un relat tan engrescador i que els teus somnis es vegin realitzats d'aquí a molts anys, quan t'arribi l'hora.

…"first cut is the deepest." La força del primer amor és una cosa temible, com el primer cop de destral. És així perquè en l'ideal original, segons expliquen els principis de la Creació i encara que en la realitat sigui difícil trobar-ho, el primer cop hauria de ser primer i darrer.

Molt ben expressat, amb un llenguatge planer i bonic alhora. Te'n felicito.

Efectivament, és trist quan una casa no té el caliu d'una llar plena de vida, plena d'escalf humà i de relacions familiars que es donen suport mútuament: ens resguarda de la inclemència dels elements meteorològics, pot donar-nos refugi i escalfor a l'hivern i una ombra fresca a l'estiu, però és més difícil que ens protegeixi de la intempèrie espiritual de la nostra pròpia solitud. I malgrat tot, hi ha qui ha après a viure sol. Suposo que es tracta d'aprofitar les estones d'aïllament com una preparació per projectar-nos cap a l'exterior amb més força, saber alternar els moments d'introspecció o de formació, o de simple preparació dels detalls més mundans de la intendència domèstica, amb d'altres ocasions més socials, ja siguin a la feina, trobades familiars, visites o altres activitats de lleure.

Té gracia que hagis classificat aquest minirelat dintre de la categoria "terror", perquè això en un principi pot augmentar les expectatives i l'emotivitat del lector. Aquesta vegada has sabut mantenir el misteri i la intriga literalment fins la darrera paraula del relat. Enhorabona perquè en aquest sentit t'has superat a tu mateixa. Des del plantejament inicial has anat teixint la trama que descriu l'estat d'ànim del protagonista davant la perspectiva de tornar a casa.

Trobo que tens el do de connectar amb la gent escollint de tant en tant temes universals de la vida quotidiana que reflecteixen problemes del nostre temps i amb els quals el lector s'hi identifica amb facilitat. Enhorabona també per aquesta sensibilitat que tens!

Una abraçada casolana,

q

diria jo, haver de veure per força escenes de tota mena i haver de sortir de la cabina de vegades enfebrat, però segurament moltes més vegades embafat, fastiguejat o marejat… Suposo que tal com reflecteix el relat al final et deus fer una cuirassa d'indiferència i es deu convertir en un ofici més o menys tediós, però que no deixa de participar en una indústria innoble destinada a fomentar l'onanisme, el voyeurisme, la insatisfacció i la mala llet de la població normalment masculina que en consumeix els productes.

En tot cas has abordat el tema amb la delicadesa i l'elegància que et caracteritza i has sabut posar-hi un pessic d'humor i d'ironia. El gir final, tot i que no del tot inesperat, està ben enllaçat i sempre es manté una mica d'intriga durant la lectura del text central. Jo m'esperava que es tractaria potser d'una teleoperadora de línies eròtiques o alguna cosa per l'estil. Cap al final, em queda un dubre tonto de vocabulari: és "ignífugs" o "combustibles"? En tot cas, la valoració global és que has fet un relat breu, divertit i ben arrodonit. Te'n felicito, i faig també meves les paraules de felicitació de l'amic joanalvol pel teu aniversari a RC.

Salut i relats!

q

… o el metge en tindrà cura, si cau malalt, és clar.
Hola, reina de l'ambigüitat relataire. És la primera vegada que tinc l'oportunitat de comentar un relat i un comentari a l'hora. Has fet un bonic poema romàntic amb ressonàncies becquerianes, molt en la línia del teu personatge: sensible, idealista i amb uns tocs d'espiritualitat.
Com sempre, un plaer llegir-te, flor del meu jardí.
Petons a les senyoretes

q

Un poema carregat d'optimisme, apte per enlairar l'esperit en diferents circumstàncies: el tram final de la vida, la lluita d'un poble per la llibertat, la travessa pel desert que ens ha de portar al Regne, la crisi fins i tot… Segur que el seu destinatari, aquest bon senyor del Masnou, l'ha inspirat i en deu estar ben cofoi. Li heu fet un bonic homenatge, el millor que es pot fer a qui trobem a faltar tant: cedir-los la nostra ploma, la nostra veu o el nostre teclat.

Enhorabona i moltes gràcies per aquest esperit tan positiu que transmet!

q

d'estar viu . En la llum, entre la gent, enmig de l'aire fresc d'un dia de tardor. Un relat breu que transmet vitalitat, desig de compartir la bellesa de les coses i alegria de viure, malgrat tot.
Bona nit capità!

Dir en primer lloc que m'ha agradat força el poema per la seva forma i m'ha atret la temàtica i l'enfocament que n'has fet com a lluna-amant o lluna-verge. Als textos bíblics però, la lluna normalment és un símbol matern. També de l'Esperit Sant, com a Esposa del Crist, encara que en aquell temps no va arribar a prendre forma material humana, malauradament. Si és mare llavors ja no és infidel, ja que el seu amor és incondicional però no exclusiu, podem compartir-lo sense que s'exhaureixi, no hi ha problema. I se'n va al matí, però sempre torna.
Bona nit de lluna creixent, la que decora el cel de tarda-vespre i nit

És una de les virtuts cabdals que s'aprenen en la família. Una de les més importants per tal com els pares representen el Cel i representen Déu, i és una forma de gratitud per aquells qui, a través del seu amor ens han donat la vida. El darrer vers ho resumeix tot. Nosaltres també t'estimem marga!
Abraçada,
q

En un món fred com aquest que ens ha tocat viure —ara a l'hivern s'entén millor —tothom anem assedegats d'amor, de caliu, d'intimitat (i de vegades es desdibuixa la frontera entre allò que ens és lícit i allò il·lícit, aquest és només un dels problemes). Amb aquests versos has expressat molt bé aquestes dificultats, que ens converteixen en una colla de rodamóns vagant per un món fred i hostil, on cal desconfiar per norma del proïsme, no diguem ja del foraster.

En tot cas, avui-ara-aquí, és un bon dia per llegir un poema com aquest, un bon moment per felicitar-te i felicitar-nos pel teu sisè aniversari relataire i un bon lloc de trobada virtual per donar-te les gràcies pel teu escalf i per ser com ets.

Aprofito per felicitar en llamp per la tria del video i la cançó tan genials tots dos. Sento que no vaig trobar la inspiració per participar en el seu melorepte malgrat la prórroga del termini…

I finalment un missatge d'esperança: Encara que de vegades hi hagi arguments per dubtar-ne, la nova primavera arribarà inevitablement, sense falta. El món està canviant per moments i Déu no ha parat de treballar en tota la història humana, aquesta és la base de la nostra esperança. Només cal que nosaltres hi posem el nostre gra d'arena. De vegades la nostra responsabilitat rau en detalls tan simples com sortir al carrer, somriure i dir "Bon dia".

Abraçades,

q

Molt bo! Un engany o adulteri gastronòmic en aquest cas. I potser amb productes de la terra, amb denominació d'origen i tot…

He vist que has tornat a publicar i he volgut fer-hi un cop d'ull. Veig que aquest relat ja no l'has classificat com humorístic però sembla de la mateixa categoria social, i específicament de "problemes familiars" dels altres dos. Realment és un tema que dóna molt de si, i sembla que t'haurem de nomenar autora especialista en aquesta temàtica. Avui no tinc gaire temps i he llegit només el primer i darrer capítol perquè he de fer uns encàrrecs, però m'he quedat amb moltes ganes de llegir tota la resta i també el teu segon que només he pogut començar: sembla un plantejament interessantíssim…

Només dir que amb relats extensos és més difícil rebre gaire comentaris: quan encara no coneixes res d'un autor, l'etiqueta de "temps aproximat de lectura" de vegades espanta i fa de primer filtre per a molts lectors.

Miraré de tornar aviat per acabar de llegir el relat i comentar-lo com cal.

Abraçada,

q

amb quinze anys acabats de fer descobreix que donar fa més feliç que rebre… Seria un senyal que està predestinada a fer grans coses a la vida!

La segona part seria encara més interessant: Què dirà als seus pares? Què li diran les amigues? Nedar contra corrent no és fàcil: cal una certa maduresa i molt caràcter, molta determinació.

Un relat tendre i amb missatge malgrat la seva brevetat. M'agrada que hi hagis posat elements que el situen a la nostra societat i al nostre temps, com una anècdota que podria estar inspirada en la realitat més propera, i que podria protagonitzar qualsevol adolescent d'avui. Et felicito.

q