Pregunta o ja resposta.

no és ja la cançó el seu ball?
Amor...amor...em cantes?
no és el vent i l'aigua
ja el meu cor?

i la pregunta l'eterna pregunta...
no es ja tota ella l'amor?

l'amor no és, pot ser
una fita. Ni un viatge
ni una sort.

l'amor es pregunta
i resposta.

l'amor ho és ja tot

N'hi ha qui pren cura,
mes,qui pren cura
del curador?

Vers tu, vers jo.

Hi tornaré.

DE moment fascinat pel personatge de Claude R. Monfils. L'he cercat per internet i tot, dedueixo que és una creació. ( i si no vaig errat prou engrescadora. M'ha tingut una bona estona entretinguda).

El poema, de moment interessant, em manca ara temps i serenor per entrar-hi, per descomptat que hi tornaré.

Doncs això: Molt de gust de llegir-te. (continuarà)

Confirmo en els teus mots que la poesia pertany més a la música que a la literatura
què és la por? pot ser un salt d'energia que ens fa cridar, però tanmateix...no mes un miratge, que no ens em de "creure" mai...i molt menys lluitar-hi. Quan fugim d'una ombra, l'ombra s'allargassa. Quan la mirem serenament. Desapareix. Com els crits...no l'eco però. Com l'eco del teu vers, és etern!

Sempre es penja dels ulls
els ulls del cor.
De les artèries
amb un intens
batec.
De qui no te
llàgrimes,
per plorar
doncs
son
al
cul
del
sac
del
fons
dels
mots!

Com les persones som lliures. La llibertat no ens fa necessàriament més feliços, simplement ens fa PERSONES.
Ens neguen com a poble. Per existir calen FETS que diu l'amic Epicuri.
El temps no es pot perdre. No existeix! la democràcia Crida al Nord d'Âfrica.
Pot ser per que existeixen i el que existeix no es fàcil d'ensarronar



Passaran els dies,
i tot en un plegat
arraconaran el problema,
i quan algú el tregui
un altre cop al carrer,
diran que ara ja no toca.

I qui dia passa...peix al cove!

SOM-HI???

Si seguem cadenes SI!
amic poeta!

La poesia diu molt mes enllà de les paraules
No es pot,ser l'existència, fins i tot les dels pobles
un etern Poema?

Cal retrobar molts juliols però, per que hi ha massa
paraula vana.

Mercè per la gran Persona que ets
que les teves paraules esdevinguin
carn! ( i no de canó)
Cal que doni una opinió????

Com crec entendre't company!
no del tot ni molt menys, tan sols, potser...com a mi mateixa!


I el veler, ja menys altiu,
i una mica apedaçat,
ja tornarà a navegar
pels camins de l'oceà
fins que un dia, a posta de sol,
i aquest cop, per sempre més,
s'esvaneixi a l'horitzó.

PO ser els velers han d'inflar les veles als vents! en sortir del port. Però tard o d'hora han d'enfrontar la tempesta....si es que de debó surten a la mar.

Els homes són com tres mariposes
davan una espelma encesa.
La primera va volar vers
la vora de la flama:
-He vist l'amor- digue.
La segona va volar
es va cremar una
pota.
-He sentit la ferida de l'amor-digue-
-La tercera, va anar directa a la flama
i es va consumir.

No més aquesta darrera
sap que és l'amor.

Poema sufí .

Un plaer, Joan. A rellegir!

Arriba en el moment en que arriba... ausència de pensament? sempiternitat? il.luminació??? o un petit bes del sol d'hui...

M'ha agradat molt trobar-te. Mai es tard per llegir, per escriure...es pot escriure res que no sigui literatura? ;-) a rellegir!

Amb el que m'agrada fer amics, mirant el cel!
Olor de llibertat

Desig de perdre's

I sento dintre el pit frustració i
Anhel de ésser com ells,

I estic perdut amb mil cabòries.

jo no soc un escriptor ni un relataire, soc podríem dir, un aficionat a escriure coses que hem passen pel cap i que a voltes necessito expressar-les, no tinc cap pretensió de res,

Tot un relataire Company!!!!

i no parlo tant sols del falciot!

Mai es tard per fer noves troballes, mai es tard per estimar: Persones i paraules!

Sóc viu, penso al veure-la


Bècquer diria... y tu me lo preguntas?


Esclat d’il•lusions, imatges enllaunades,

qui fos tu, llum.

Qui tingués la teva màgia.

Un plaer, en el que a mi respecta descobrir-te'n. Més val tard...

La paraula "Col.lateral" sobretot quan es farceix amb "victimes", Persones com tu i com jo, sempre m'ha semblat un dels eufemismes mes cruels de l'era de la "cienciologia" les víctimes són això: Víctimes. No es res de bo ni de dolent és real! com la vida que es pot viure ;-)

Que gaudeixis de aquesta teva casa de relataires i per molts relats, molts comentaris, molts lectors i molta, molta lletrafolia!!!!

Em sembla la teva prosa poètica. Es diria que no falta ni sobra un mot, per expressar la violència. Per activa i per passiva.

El somnis i son. fins que desapareixen; Com el blaus. Mentre el cos aguanti.

Reunir el valor necessari per actuar. Es pot també alimentar d'uns somnis, que no d'altres.

Fins a la desaparició dels somnis, dels blaus, de tota possibilitat de víctima, de tota possibilitat d'agressor. Podria ser aquesta, la finalitat de tot patiment?

M'ha agradat, m'ha fet pensar.

Com aquest.
Quan sentim el vent
la por i al mateix temps
la serenor.
Quan sentim el present
quan ens adonem de que
som vius!
Quan veiem, toquem
olorem...

El vent cada cop bufa més fort, la meva imprudència em fa seguir on soc.

la vida és imprudència.

la prudència un petit ressort biològic, que massa morts prenen com si fos vida!

Si senyor!!!! que la tempesta no amaini mai!...tret de quan faci sol, i encara.

Diu un vell poema Sufí, que tres papallones volaren vers una espelma.

La primera s'aturà i digué:
He vist l'amor.
La segona s'acostà fins que es cremà la pota.
- He sentit la flama de l'amor. Digué
La tercera, va volar al centre de la flama.

Conegué l'amor!!!!

s'ha d'estar viu i conscient com la poesia que tan be, vius i fas.

El demés són romanços....

Per moltes primaveres poeta! ( per totes)

amb hivern i tot...llamps i trons!

No t'havia llegit, encara
però tot te remei a la vida.

Avui ploro,
no vesso res.

La vida més aviat m'ha ensenyat a "besar" les llàgrimes i a plànyer el dolor absolut que no més ha sentit qui no pot vessar-les

L'escalf d'un cor que potser vol ser alegre.

que tal, sense pot ser...

per que treballa un cor...conscient...si no per ser alegre?

segueix, sis plau, no paris.

Poemes com aquest que sap que les penes, el dolor, sobre tot. És una manera de cridar l'atenció.

Ens fem tant poc cas...fins i tot a nosaltres mateixes.

Per això ens cou, el cor i l'ànima. És una manera de reclamar, de demanar: protagonisme, atenció, cosses...

Un somriure franc, La felicitat és l'estat natural dels arbres, dels animals, de la naturalesa. Però les persones sovint no perdonen l'alegria franca. el joc, el gaudiment, ...quan més "importants" més serioses. Fins a la ganyota del dolor que crida.

Tu m'has fet somriure i sembla que jo vulgui fer plorar ( dóna i per que no si fa ganes...)

No i no.
El somriure és el més atacat, per massa gent que es creu seriosa. Amb el somriure...la revolta!:-)