Foto de perfil de Arbequina

Arbequina

30 Relats, 348 Comentaris
56740 Lectures
Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
La veritat: no m'agrada escriure. Però durant un temps va ser la manera en què vaig canalitzar el plaer per crear, que abans aconseguia composant al piano, del que em vaig veure físicament allunyat. Tot i que ara m'apassiono composant a la guitarra, encara vaig escrivint. M'ha quedat, sorprenentment, com a hàbit. Així i tot, ni el talent ni el gust que tinc per aquests dos arts és equiparable i, com ja deia en una biografia anterior, tan sols Txèkhov aconsegueix fer-me intuir que la literatura és gran, molt gran, potser tan gran com Bach, com Mahler, com la música dels millors.
Com a lector sóc irregular i caòtic. Porto molts llibres alhora, de diverses disciplines, i els vaig acabant de mica en mica. M'agrada llegir de tot, però llegeixo poca poesia - i massa història, potser.
Com a "escriptor" afeccionat, sóc encara més caòtic i, de fet, no porto al fi cap de les idees que em venen al cap i que tan sols escric fins els tres quarts, la meitat, la quarta part, una frase... hi ha de tot! N'hi ha que estan acabats i els considero inacabats.

De mi - com si no hagués parlat de mi als paràgrafs de damunt - dir que em dic Xavier, tinc 25 anys, sóc economista, sóc exagerat, no m'agrada Barcelona, no m'agrada el cava, no sóc ni misteriós ni dolent i , per tant, a les dones no els agafa massa sovint l'impuls instintiu de voler conèixer-me i canviar-me (i, per tant, voler-me), sóc ateu, sóc liberal, penso que la societat catalana ha de prendre absoluta sobirania de sí, sóc estranyament feliç i, la veritat: no m'agrada escriure.

Que tinguin un bon dia.


Últims relats de Arbequina

  • Cinc pensaments escrits ( X )

    Arbequina - 13-02-2008 - 2405 Lectures - 27 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Rebuscant pel calaix dels papers i les llibretes... arribo als cinquanta. més

  • L'americana que no fou de la col.lecció

    Arbequina - 29-09-2007 - 1719 Lectures - 11 comentaris
    Temps estimat: 30 minuts

    GAIREBÉ. Però no. Semblava que havia d'ésser un relat rodó (segons les meves habilitats), però al final l'he hagut de repassar i repassar sense treure'n res de bo. Al final, diverses idees per fer altres relats i les ganes d'escriure - i no només de repassar - m'han fet abandonar-lo tal i com està ara mateix. Està acabat, i possiblement sigui el meu millor relat, però esperava més d'ell... (i ell de mi). Espero que us agradi. Ah, la incapacitat de ficar en cap categoria aquest relat, de FICCIÓ, m'ha recordat que tinc una croada en curs. Ara mateix envio el meu tercer proposa. més

  • El gibrell de l'àvia

    Arbequina - 02-09-2007 - 2175 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    Abans de fer la introducció, aprofito per fer una reflexió sobre relatsencatalà.cat. He posat el relat a la categoria de fantàstica, però no és en absolut del gènere fantàstic. És ficció (el gènere més popular en la literatura) i trobo un error que no hi hagi aquesta possibilitat en aquesta pàgina. Potser hauria d'escriure als de relats, no? Promès, desprès de penjar el relat, els escric. Bé, ara ja a la introducció, dir-vos que penjo aquest relat, com gairebé tots els altres abans, sense estar-ne massa convençut. El motiu principal per enviar-lo, suposo, és que relatsencatalà.cat va d'això: de llegir, escriure, comentar, que et comentin... així que ja que tinc un relat acabat, el penjo, encara que en dubti de la seva qualitat (al meu nivell). El problema principal és, com bé em va indicar una altra autora de relats que va tindre a bé de llegir-me'l, és, deia, que està "partit". És cert, hi estic d'acord. Però bé, me l'he anat rellegint, a bé de posar-hi sol·lució, i ja sigui que m' més

  • Cinc pensaments escrits ( IX )

    Arbequina - 05-06-2007 - 2357 Lectures - 13 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Bé, des de la inactivitat... cinc pensaments que se m'han ocorregut... Bon dia! més

  • Cinc pensaments escrits ( VIII )

    Arbequina - 22-01-2007 - 2150 Lectures - 14 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Van cinc més. més

  • Què irònic!

    Arbequina - 15-01-2007 - 1975 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 17 minuts

    Categoria on sí que s'engloba el text: FICCIÓ. Que sembla mentida que en una pàgina per publicar relats no hi hagi aquesta categoria, la més popular junt amb la poesia. Per cert, aquest relat no és cap de les categories que hi ha posades... ha estat una petita rebel·lia per part meva. Ho dic pels que puguin tindre interés en llegir-se'l. Sobre el relat, què dir? Ho anava a explicar... però només ve de gust dir que potser comença fluix, però que crec que acaba amb un balanç positiu (això vull creure). He intentat plasmar, almenys, tres tipus de deixar anar la imaginació (i el principi potser és més estrany). A reveure. Arbequina. més

  • Valse Folle: Un cercle urbà

    Arbequina - 17-12-2006 - 1868 Lectures - 15 comentaris
    Temps estimat: 17 minuts

    És un escrit que m'he pres com a exercici experimental. L'he escrit a les antípodes del meu estil... però: quin és el meu estil? En fi, el leit motiv al fer aquest relat ha sigut doble: Primer, usar una narrativa diferent i fer quelcom original; segon, deixar de banda el meu perfeccionisme, que de portar a algun lloc, no em porta més que a la inactivitat. Espero haver conseguit lo primer i que lo segon no es faci massa evident (no cal dir que l'he repassat mil cops... no me n'he pogut estar). Jo m'ho he passat bé, escribint-lo. més

  • Cinc pensaments escrits ( VII )

    Arbequina - 30-11-2006 - 2076 Lectures - 17 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Anava a ficar una introducció d'aquelles colpidores, que gairebé estalvien la lectura del relat que precedeixen... però he vist contrariat que no podia ficar més de 4000!!! caràcters, m'he destrempat i ho deixat córrer. En fi, potser no penso per tant existeixo (no comparteixo aquest aforisme, ja que respecto allò inanimat, també), però jo penso per tant publico. La setena entrega del meu avorriment plasmat al paper (metafòric, clar). Espero que no s'encomani. Vagi de gust! més

  • Cinc pensaments escrits ( VI )

    Arbequina - 19-10-2006 - 2069 Lectures - 24 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Més pensaments escrits. Els poso poc convençut, una mica esclau de voler publicar quelcom i no tindre res millor. Potser un o dos posseeixen algun atractiu... en fi. Vagi bé. més

  • El graner més alt

    Arbequina - 27-09-2006 - 2543 Lectures - 13 comentaris
    Temps estimat: 12 minuts

    ... més

  • Cinc pensaments escrits ( V )

    Arbequina - 05-09-2006 - 2516 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Més pensaments que escric. Disculpeu la brometa del parèntesi, és anecdòtica... i no me n'he pogut estar. Apa, vagi bé. més

  • Sonet sobre la puta Pau

    Arbequina - 05-09-2006 - 2822 Lectures - 18 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    Poesia nascuda arran d'una enrabiada d'aquelles que, de tant en tant, agafa un mirant les notícies malgrat estar-hi ja del tot acostumat. Espero que no es noti molt que l'estat en que la vaig compondre ha anat en detriment de la poesia mateixa. més

  • Infància

    Arbequina - 23-08-2006 - 3672 Lectures - 24 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Res, un poema sobre la infància. més

  • Cinc pensaments escrits ( IV )

    Arbequina - 25-07-2006 - 2237 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    SOBRE EL TEMPS. Ningú ha tingut a bé de compartir aquestes idees amb mi, de pensar que podien ser, ni que fos una mica, veritat; en pic les explico, els meus amics pensen (si no ho pensaven abans) que estic torrat. Espero que algú les pugui trobar interessants... Consti que el que dic no és una estravagància, jo m'ho crec de debó. Ja direu. Encara que sigui d'aquest "relat", m'interessent molt les vostres opinions i comentaris. més

  • Poema al Vent

    Arbequina - 24-07-2006 - 7719 Lectures - 20 comentaris
    Temps estimat: menys d'un minut

    És un breu poema que m'ha inspirat el vent. Potser caldria dir que, per mi, el poema significa la feblesa de l'existència, sempre tan dependent dels sentits... més

Últims comentaris de l'autor

  • Arbequina | 21-06-2010

    El poema està prou bé. Té versos ben trobats, i metàfores exactes. M'ha agradat. Ara, no l'hi he vist l'eròtica per enlloc. Serà que hi ha temes en els que no sóc pas gaire subtil...

  • Arbequina | 21-06-2010

    Mira, feia coma dos anys que no em passava per aquí (RC). I el primer que em trobo és aquest poema que clama per la llibertat del meu poble. Clar que sí!

  • Arbequina | 16-04-2009

    La veritat és que la carta m'ha agradat bastant. Aprecio, sobretot, lo innovador de l'esperit amb què s'escriu, bastant desenfadat però sense semblar frívol (clar que és una carta d'amor i no perd mai aquest sentit). I m'ha agradat molt el final, que hi va molt lligat, cosa no gens fàcil. Com sempre, l'he trobat un text divertit, i això en un principi em va xocar, doncs no ho trobava escaient per una carta d'amor; però desprès, un cop ficat en la modulació i l'enraonar de la que escriu -tu-, es fa agradable i tot. I també com sempre, l'he trobat un pèl massa curta.

    Però bueno, és el retorn de la Ligeia al món relataire i els homes hem de posar-nos a tremolar. Personalment ho cel·lebro, ja que, com sempre t'he dit, m'encanta passar una bona estona rient llegint-te i, per què no admetre-ho, bona part de les crítiques són merescudes. Endavant!

    Una abraçada.

    Arbequina

  • Arbequina | 18-05-2008

    Mai m'havien recriminat d'una manera tan tan dolça que allunya absolutament tot toc d'ironia. Sento no haver-me llegit la teva dedicatòria abans, de debò, i sense el teu missatget és probable que hagués trigat a fer-ho, la veritat. Estic molt gandul i tinc taaantes coses pendents (però tantes) que ja no sé ni per on començar, ni si començar (hi ha una australiana a la que li dec un missatge fa dos mesos i mig... VERGONYA... i una americana a la que li dec unes fotos de juny.... DOBLE VERGONYA). Però bé, m'has fet posar les piles i aquí estic, comentant-te un poema teu. No hi ha misteri, llegir-te sempre m'ha agradat molt.
    Vagi per endavant, i això em sembla que t'ho he dit abans, que m'agraden més les teves narracions que les teves poesies, tot i agradar-me aquestes molt, també.
    Aquesta en particular, que tan bon regust a Sant Jordi m'ha retornat, l'he trobat francament afortunada. Aquesta manera dual d'avançar i el missatge que hi imprimeixes, li escauen de meravella. Sobretot el missatge (o leit motiv), m'ha impressionat com has estat capaç de posar-lo en paraules (i en poesia) tan bé! Però de tu ja tot m'ho espero.
    Com a dedicatòria, posada on l'has posat, i adreçada a qui l'has adreçat, és un deu.
    No em queda més que dir: GRÀCIES. I aprofitar per agrair-te també la teva sensibilitat.

    Una abraçada ben forta. Sento haver-te obligat a espolsar-me una mica la ganduleria. I una cosa: mai pensis, si no t'ho he dit jo, que quelcom que has escrit no m'agrada. Comento tot el que llegeixo, sempre, i dic el que penso, sempre.

    Una altra abraçada ben forta.

    Xavier.

  • Arbequina | 29-04-2008

    M'he passat pel teu espai per agrair-te el comentari que em vas deixar sobre la bio i, ja que hi era, he aprofitat per llegir aquest teu poema.
    Es tracta, com dius a la introducció, d'un poema escrit fa anys, però que encara t'emociona. Sobre aquesta apreciació subjectiva de l'autor no hi entro (no hi puc entrar), puix que els motius per què t'emocioni poden ser innombrables. Un dels quals, però, té a veure -n'estic segur- amb què el poema és força rodó i transmet amb bastanta fidelitat el moment d'inspiració que el degué crear. Diga'm pessimista, o negatiu, però sempre que m'enfronto a una creació -sigui del tipus que sigui- l'observo amb una mirada crítica-negativa, doncs intento trobar els errors, els punts al meu parer millorables. Rodó, sota aquest prisma crític, significa: no veig possible millorar-lo sense canviar-li l'estil, sense canviar-li el missatge, etc. Per millorar-lo ha de perdre l'essència, per tant, en aquest sentit és immillorable.
    Doncs bé, exceptuant un parell o tres de versos, he trobat aquest poema veritablement rodó. Es nota que està aconseguit, inspirat, que, malgrat la temàtica, aconsegueix ser original. M'ha agradat molt.
    I com m'estic repetint ja, m'acomiado agraint-te de nou el comentari deixat (amb relataires com tu no calen iaies) i dient: fins la propera, que he vist que n'has recuperat un altre del passat.

    També afegeixo (no estic a tres quarts d'una massa fi com per encadenar idees amb coherència), afegeixo, deia, que m'apunto la reflexió que em deixes. És bona, certa, i la comparteixo. De totes maneres, no em referia jo a lo contrari, sinó a una altra cosa. Tan sols ironitzava i feia broma, volent dir: he observat que la majoria de dones es sent atreta per homes misteriosos i amb to dolent (cabró, que dirien), jo no ho sóc, ni una cosa ni l'altra, i d'aquí (suposo irònicament) que es lligui menys del que es voldria i amb qui no es voldria, de vegades. Ara bé, tampoc això no invalida que un sigui fidel a la seva personalitat, que és el cas.

    En fi, ens veiem per aquests mons virtuals.

    Una abraçada ben forta.

  • Arbequina | 26-02-2008

    Un relat que semblava començar pels camins de la banalitat ha acabat resultant força original i, dins del que cap, profund. El contrast ha incrementat la sensació positiva que deixa al final.
    El tema, d'importància, tractat entre una lleugeresa bromista i una seriositat molt subtil, també ajuda a arrodonir el relat.
    M'ha agradat.

    A reveure

  • Arbequina | 25-02-2008

    Ets un sol! Moltíssimes gràcies per haver-me dedicat uns minuts a corregir-me o, com tu prefereixes dir usant uns peus massa - de debò - emplomats, reflexionar amb mi. Veritablement m'estimo molt més aquest tipus de comentaris, en què s'intenta enriquir l'escrit o l'autor comentat, que els que tan sols afalaguen (amb graus més o menys grans d'hipocresia pietosa). En la crítica no hi ha d'haver per força malícia implícita i, quan la hi ha, es veu d'una hora lluny. Tot i que els millors comentaris, considero jo, són aquells que destaquen les parts positives, que ens han agradat, i puntualitzen també els errors que es creuen millorables.
    Les teves opinions, donada la qualitat indiscutible de la teva escriptura, agafen, a més a més, un valor addicional.
    Per tant, no et preocupis gens ni mica de l'autoritat d'aquests i encara menys d'ofendre. La critica em fa valorar relatsencatalà.cat, i si m'hi vaig allunyar una mica (i encara ho estic) és perquè molts comentaris no m'omplien i, els que feia jo, em semblaven, per comparativa, massa crítics i, a més, sense autoritat - que no la tinc, més enllà de l'opinió personal. Com la dèria per valorar... En fi.
    Sobre els punts crítics que tan amablement m'has deixat, no puc més que agrair-te'ls (pels comentaris en sí i pe temps dedicat) i rendir-me a la seva raó.
    Els dos primers, indiscutibles. El segon, sobretot: TOTA LA RAÓ DEL MÓN. Una bona cagada, la meva.
    El darrer ja no el tinc tan clar. És a dir, sí, és certa la teva reflexió, però també considero suficientment correcte usar la "A".
    Decideix quedar-se A un present desencisat, com qui es queda A casa. Sé que quelcom trontolla, però ara t'explico una cosa.
    Quan faig aquestes frases, que al principi no són més que una idea nebulosa que escric on sigui (i massa cops les oblido per no tindre cap lloc on apuntar-les i patir una memòria de peixet), només em fixo amb la idea de fons. Però després intento que agafin una forma estètica atractiva. Sé que molts cops no és possible i que d'altres no ho he aconseguit, però bé, intentar-ho, ho intento.
    D'aquí que moltes vegades em baralli inútilment i al final surtin coses estranyes, com aquella incoherència de número (obre - obren). No sé perquè, però obren no m'agradava i vaig optar per l'error... En fi. No m'agradava obren perquè als dos nous camins s'hi havia de sumar el que ja portàvem, el del present, i vaig considerar que el plural no ho recollia. Així que, estúpidament, vaig creure que podria posar obre: se'ns obre una cosa que resulta ser dos camins. Hehehe. No funciona, vaja. Però és el que vaig pensar.

    Bueno, et deixo que ja no sé ni què estic escrivint! (Aquí a la fenya entre un fes allò fes això, perdo el fil estructural)
    Em centro però, per agrair-te novament el comentari crític. Moltes gràcies, pel que ja t'he dit!

    Una abraçada ben forta

  • Arbequina | 22-02-2008

    M'agrada l'actitut amb què t'enfrontes a... la poesia, la cultura, la vida, la trempera matinera... actitut que observo en aquest poema i que, la veritat, trobo d'allò més divertida i desenfadada.
    És prendre's la creativitat com un joc d'entreteniment, de que s'ho passi bé l'autor i que s'ho passin bé els lectors.
    I jo m'he rigut dels enginys, bromes, girs i "bogeries" que ens has donat a dojo en aquest estrany poema. Perquè no deixa de ser un poema ben estrany, eh?
    Tot i així, no m'agradaria quedar-me tan sols en l'actitut i lo divertit del poema. Darrera - o entre línies, o entre versos - s'hi veu, i ho aprecio, certes reflexions interessants (i una cultura destacable).

    Bona creació artística, bon poema (d'això no n'estic tant segur... doncs la poesia se m'escapa, la veritat).

    T'he d'agrair - aprofito l'espai - el comentari que em vas deixar a la meva darrera publicació de pensaments escrits. Ets tan entusiasta que casi em fas creure que tenen algun interés. Com a mínim, serveix per animar-me (personalment i a escriure'n més), i t'ho agraeixo molt.

    A reveure

  • Arbequina | 22-02-2008

    Perla de relatsencatalà, gràcies pel comentari que em vas deixar!

    Sobre aquest poema, que tracta d'un tema que sempre m'ha capficat, què dir?
    Em quedo amb aquest vers:

    "L'heura tenaç de les hores
    cobreix les paraules
    de boira."

    Tot i que no cal dir que m'ha agradat moltíssim de pricipi a final (un final genial, per cert).

    Sempre he considerat que eres una prossista tan excepcional que desmereixia, per comparativa, la teva poesia. Aquesta, però, sembla obligar-me a corregir l'opinió.

    Respecte al comentari que em vas deixar, que te l'agraeixo profundament, m'hagués agradat més que m'indiquessis els errors sintàctics. Vaig peix de moltes facetes, i el que més m'agrada és millorar (tot i que aquí ningú sembla voler ajudar... amb agfalacs innecessaris, tot i que agradables).

    Una abraçada

  • Arbequina | 18-02-2008

    No t'he reconegut com a Ballarina (mai t'he vist dansar) i m'ha sorprès la salutació. Ara ho he entès: ets una inquieta dels noms, i te'ls canvies com un es canvia de jaqueta. Jo et tenia per una bolèta biònica...

    Et comento primer aquest teu poema i desprès el comentari que em vas deixar.
    Aquest poema l'he trobat especialment encertat. M'agrada la musicalitat que li has sabut donar i la quantitat de bons adjectius que has esparcit sense escatimar-los. És difícil bombardejar els versos d'adjectius i més adjectius sense que el poema no s'acabi fent massa carregós, però tu l'has aconseguit fer-lo (si em permets l'adjectiu) menjívol, alhora que has tret profit, també, de la bellesa i exactitut que confereixen els adjectius al sentit poètic.
    Com a poema d'amor - si és que es tracta d'un poema d'amor - és molt encertat. Si és un poema de reconeixement (els lectors no tenim prou informació per esbrinar-ho), també és atractiu.
    En fi, que m'ha agradat el poema.

    El comentari del comentari l'he de deixar per més endavant, que estic a la feina i se m'ha acabat l'estona d'esmorzar...

    A reveure.

  • Arbequina | 15-02-2008

    Ara entenc el comentari que em vas deixar. La veritat, no puc més que donar-te la raó: tot s'expressa en present, doncs només el present existeix. A més, aquesta mena d'article el trobo molt vitalista. És com si digués: VIU!!!

    M'ha agradat.

    A reveure

  • Arbequina | 15-02-2008

    Ah, he trobat en aquest escrit, l'essència del que tu em vas comentar. en certa manera es el teu format de pensaments escrits.
    M'ha agradat molt el començament:
    "En tota intenció i desig, hi ha el mecanisme de la seva realització."
    És ben cert, i molt ben expressat.
    També m'ha semblat encertada la importància que dónes a la consciencia, i atractiva la visió coòsmica, la relació humà-entorn, humà univers.
    Però discrepo de la darrera frase, mes que pel que sembla voler dir, per la forma que li has donat:
    "Quan aprenguem a donar allò que busquem, arribarem a crear una fantàstica coreografia en la nostra dansa, el batec etern de la vida."
    No es pot donar allò que es busca... no creus? Bé, ara me n'adono que segons com, aquesta reflexió pot ser prou profunda... això és el que tenen els pensaments, que fan pensar.

    Una abraçada, gràcies pel comentari que em vas deixar.

  • Arbequina | 13-02-2008

    És aquest, un minirelat veritablement difícil de comentar, puix que és molt ambigu.
    Certament parla d'una pèrdua: algú que hi era, ja no hi és. Segons la frase que escolleixo, ja sigui seguint l'ordre lògic del relat o a l'atzar, puc interpretar un tipus de pèrdua o d'un altre. Sense saber ben bé perquè, m'inclino a pensar que és una allunyament, probablement temporal.
    El final és el que se'm fa més difícil de copsar. Aquella trucada... és de la persona que s'ha allunyat (suposant que sigui això)? És d'algú altre? La soledat és la teva soledat? La del que trobes a faltar?

    No sóc gaire partidari de l'art ambigu, amb mils d'interpretacions, i sí del que té un clar objectiu. Malgrat tot, crec que el teu relat és ambdues coses, i potser per això desprèn un encant especial. No deixa de tindre un misteri atractiu. Diu tan clarament que vol parlar amb màscara de tu... bon contrast.
    A part, m'han agradat certes frases especialment.

    Esperant el proper.

    Fins ara!

  • Arbequina | 20-01-2008

    Lo promès és deute, que diuen els castellans (qui, almenys en política, no se l'apliquen...).
    Aquest minirelat m'ha semblat tot ell una metàfora (la de trucar a la porta) sobre els neguits que s'ha de treure un de sobre per aproximar-se a gent "d'estatus" (independentment del tipus), i -m'atreviria a dir- també sobre la gosadia i l'ambició subconscients. "No hi ha estranys, sinó amics per conèixer", aprofita per afegir el teu minirelat. Suposo que va sobre aquests dos temes.
    M'ha agradat força, però (sempre hi ha peròs) l'he trobat massa ambigu, massa inconcret. Sembla jugar a les ombres xineses. El final és bo, m'atrau, però també peca d'ambigu. Suposo que es la teva manera de reflectir temes autobiogràfics, suposo que s'hi traspunta un desig de no dir-ho tot...

    Una abraçada.

  • Arbequina | 13-01-2008

    Aquest relat, com tants d'altres que has penjat aquí, sembla estar molt pròxim a una mena de gran paròdia per riure: per gaudir escrivint i potser per riure's dels lectors que els apreciïn (i t'ho comuniquin en un comentari). Sota la possibilitat de confirmar aquesta hipòtesi (recaragolada, ho sé), no tinc cap mena de recança a afirmar que m'ha agradat, i molt, i que, de més a més, hi veig un rerefons de crítica feta amb un estil molt atractiu.

    M'ho passo molt bé llegint els teus relats. Segueix penjant coses de tant en tant.

    A reveure.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor