Què irònic!

Un relat de: Arbequina

Què irònic! Em connecto al 'Messenger' i trobo la noia que m'agrada simbolitzada per una figureta verda i la icona de no disponible: té parella.
Miro amunt i avall cercant algú amb qui xerrar. No hi ha gaire gent connectada, i els que ho estan, o bé els he parlat fa molt poc o bé fa tant de temps que quasi ens hauríem de tornar a presentar. Minimitzo el 'Messenger' i el deixo allargat a la dreta de la pantalla mentre obro el 'Mozilla Firefox' per passar l'estona mirant vídeos a 'You Tube'. Els ulls se me'n van constantment a la figureta verd i vermella de la Margalida. No sóc capaç de concentrar-me en els vídeos estúpids que estic mirant. Tanco el 'Mozilla Firefox'. Estic inquiet, i no em trec del cap la margalida i la seva no disponibilitat.
Començo a usar el consolador més antic del món, la imaginació. Somnio converses i situacions que mai passaran mentre observo amb mala llet l'estúpida figureta verda amb la senyal de direcció prohibida.

"Estic perdudament enamorat d'ella (això és la base, la llavor que fa nàixer tota una història); ella ho està de mi (això és la ficció, el que jo voldria). Sóc un enginyer molt rellevant, un investigador, un cervell que la Unió Europea no pot permetre's el luxe de deixar escapar (lo primer és fals, lo segon, donat que es sustenta en lo primer, també, però passa sovint). La 'Nasa' em requereix els meus serveis, no quantificables en valor, per uns milions de dòlars, i és que els americans són molt llestos, són els mestres del preu (sempre usen 'Master Card'. Nota: Darrera anotació que faig). Ella i jo ens trobem al restaurant més romàntic que he sabut trobar ( i és que malgrat ser el creador de la història, he optat per no fer-me perfecte. Nota: jo em prenc en serio, no cometeu el mateix error). Ella pren un 'mediterrà', jo un 'serrano'. Ens mirem llargament, intensament, amb amor als ulls. Li penja un troçet d'enciam de la comissura dels llavis. Li comunico que he optat per anar-me'n a la terra dels 'beach boys'. Els ulls li brillen per uns instants, tanca les parpelles, les obre: la mirada s'ha endurit, però no diu res.

- I potser el millor seria aparcar-ho... tallar. Les relacions a distància... no funcionen mai. Ara ens apreciem (dir això em fa mal a mi i tot)...
- Però tornaràs...
- Sí, clar, en un any i mig. Intento aprofitar-me'n (els genis són... som uns frívols, i uns descarats).
- Vols dir, que no podem ser-nos fidels?
- Sí, i tant! Jo t'ho seria... però i si torno i m'has fet el salt?
- Això no passaria, en cas que em juressis fidelitat. (Com he dit, l'únic que puc jurar en condició de geni és frivolitat).
- Mmmmmmm. (Comença a semblar una partit de tennis de fons de pista, d'aquells de punts eterns: bola aquí, bola allà, bola aquí, bola allà..).
- Ei, estem bé. Te'n vols anar, bé. Ho recolzo. Però no tens que emportar-te una relació per davant. Una bona relació. La nostra relació. Jo et seré fidel. És el que em surt de dins. T'esperaré. A més, ens veurem; vindràs. T'esperaré, és la meva promesa de fidelitat - Per fi s'adona de l'enciam penjant
- Però... i si torno i no ha estat així. (Començo a fer-me el poruc i el pesat... sóc un geni. La història se me'n va de les mans).
- T'estimo.
- Jo a tu també - I llavors que carall parlem? - D'acord, Margalida - Li dono un petó salat - d'acord. Sols espero que en tornar no m'ensenyis una lliçó vital i em canviïs com a persona... si és que se t'acut trair la meva fidelitat..."

Aturo, forçant-me, aquesta història. És estúpida i masclista, i no m'agrada el final. Collons! Jo vull estar amb ella, no que em juri fidelitat. A més, què és la fidelitat? Que la meva polla només serà tocada per pixar, ensabonar-se o per jugar amb l'eterna companya de plaer, la mà? Una mica més enllà... què és pitjor, follar-se una cabra o una dona, com a indicador de "fer el salt": els dos són mamífers. A més, si no m'embolico amb una però me n'enamoro, com es considera, salt o no? A cops em sorprenc pensant bajanades. No entenc la fidelitat i és tan evident! O és que m'agradaria que la dona que estimo estimes algú altre o s'ho muntés amb un altre?

Què irònic! Acabo d'adonar-me que la dona que estimo s'ho munta amb un altre. M'he vist tants cops al mirall que no em costa gaire d'imaginar la cara de 'gilipolles atordit' que se m'ha posat al comprendre aquesta revelació. Torno a mirar la seva icona: no disponible. L'observo llargament fins que un xiulet agut i molest obre una pantalleta que pampallugueja en color taronja. És la Rosa que, sota el nom de 'RoSeTa: L'aMoR éS qÜeStIó D'oPoRtUnItAt, DoNa'M uN pEtÓ', em diu: "Ei, que et contes?" No ho vulguis saber, Rosa. Però, tot i el temps que fa que no ens parlem, contesto: "Res de nou". No tinc ganes de parlar amb la meva ex. Intercanviem frases vàcues i, a poc a poc, la conversa s'abandona. Millor, crec que no li importaria recomençar la relació. Em fixo en el nom que s'ha posat. Podria ser fruit de l'inconscient? Un missatge amagat? Petó substitueix oportunitat? No m'agrada el nom que s'ha posat. Miro com m'anomeno jo al 'Messenger': "Tant de bo un dia tingui sort!". És patètic; l'esborro i deixo: "Carles". Altre cop miro la icona de la meva estimada; estarà indisponible per sempre més, i no m'atreveixo a 'clicar-la'. Els ulls se me'n van de l'una a l'altra, de flor a flor, de la Margalida a la Rosa, i, avorrit i trist com estic, la imaginació se'm desboca de nou.

"Sóc en una cambra fosca, ajagut sobre un llit massa tou. Sento el contacte d'una altra pell a la meva espatlla. Giro el cap i veig la Rosa despullada, de costat. No puc evitar fixar-me en els seus immensos pits, que tan m'atrauen. Amb dos dits, em comença a dibuixar coses abstractes al pit. Potser lletres, em sembla entendre "ixo". Sospira. Desplaço la mirada.
- T'he de dir un cosa.
- Digues - Dic amb to jovial, acariciant-li el maluc.
- És important - Afegeix, seriosa. Em callo, tement-me el pitjor - M'he enamorat d'una noia - Ric sense cap expressió facial - És veritat, Carles. Crec que t'estimo, que t'aprecio, però no em trec del cap... - Calla uns instants, sobtadament avergonyida - no em trec del cap la Margalida.
No sé què dir. Només sóc conscient de patir un curtcircuit d'intensitat creixent.
- No sé què dir...
- No t'ho deia perquè em diguessis res. T'ho deia perquè ho sabessis - Llavors, posseïda d'una xerrameca inesgotable, s'embala a explicar - El cas és que no t'ho havia dit perquè en el fons no va ser tant, però... ens vam embolicar i, des de llavors, resto atabalada: no me la trec del cap! Ho he parlat amb ella. Per ella no va ser res... però no és veritat...
- Estic flipant! - M'incorporo.
- Ets un carca! - Es queixa, frunzint les faccions en una ganyota desagradable. S'allunya de mi, es gira i es tapa amb el llençol.
- Ei, m'estàs dient que desprès de dos anys em deixes per una noia.
- I què més dóna que sigui una noia?
- No és per la noia! - Exclamo contrariat - És perquè em deixes...
- No et deixo...

Llavors, en una d'aquelles connexions que només una màquina tan imperfecta com el cervell, especialment el meu, pot acceptar com a coherent, l'habitació fosca es fon per ressorgir més gran i il·luminada per una blancor quasi enlluernadora. L'escena que se'm ve als ulls és del gènere eròtic i molt íntima. Sobre un llit de matrimoni i llençols d'aquells d'abans, brodats per l'àvia, veig la Margalida asseguda al seu mig amb les cames creuades. Està despullada i, amb el cap girat, petoneja amb passió la Rosa que, asseguda darrera seu, la masturba amb fruïció alhora que s'embeu dels seus llavis. A partir d'aquí, la imaginació desbocada enllumena una successió d'imatges parcialment animades: la Margalida estirada essent llepada per la Rosa, de genolls al terra; la Margalida usant un masturbador amb el sexe de l'altre; petons; carícies; un seixanta nou: orgasme fingit, pornogràfic; un seixanta sis: orgasme real; un noranta nou; tots els nombres són emulats sobre aquell llit. Al final, tot s'atura en una abraçada que la Rosa li fa a la Margalida per l'esquena, ambdues ajagudes amb els caps tocant-se i reposats sobre el llarg coixí. Entre petons de direcció única, llavis - clatell, s'inicia una lànguida conversa que imperceptiblement agafa força.
- T'he de dir una cosa.
- Digues - Diu la Rosa amb to jovial, acariciant-li el maluc.
- És important - Afegeix, seriosa, la Margalida. La Rosa es calla tement-se el pitjor - M'he enamorat del teu Carles - La Rosa riu sense cap expressió facial - De debò, no me'l trec del cap. Això nostre... jo t'aprecio, però no pot ser. De fet, sóc heterosexual! És una bogeria...
- No sé què dir.
- No t'ho dic perquè diguis res. T'ho dic perquè... algun dia es tenia que acabar... és un error...
- Ja, però no m'has dit això, m'has dit que estàs enamorada del meu "novio" - La Rosa desfà l'abraçada que li donava a la Margalida.
- Sí... - diu amb to somniador la Margalida.
- Estic flipant!
- Tu sabies que no podia ser - S'excusa la Margalida.
- Sí... però... no... a veure... - El cap li bull, no és capaç de catalitzar cap idea - I m'ho dius ara? Vull dir, què ha estat tot això, una estratagema? Saps que ho hem deixat...
- Sí! - Talla la Margalida.
- Sí què? - Pregunta la Rosa, enutjada de trobar-se fora de sí.
- Sí, que ho heu deixat. El cas és que n'estic molt, per ell...
- I ell per mi - Ataca la Rosa amb veu queda, molt al seu pesar.
- I tu per mi...
Un sospir a duo, amb mils de significats, acaba amb la visió."

No, no, no, no, i no! No de no! Tots els no del món, tots, ni un menys! El meu cap està podrit, el molt cabró. A veure, què cony!? La Rosa enamorada de la Margalida? Aquesta de mi? No sé quina de les dues situacions em fa més gràcia. Com sempre, cal buscar una tercera, que, en aquest cas, encara és més divertida: No estic enamorat de la Margalida?

Què irònic! Es suposa que la imaginació és un potent instrument de realitat alternativa en què tots els els desitjos es veuen complits, però jo sóc incapaç de estimar la Marg
alida a la meva imaginació. Oh! Potser aquest és el meu desig: que ella m'estimi perdudament i jo fer-me l'indiferent? Buf, quin ego més recaragolat, no? A veure, posats a desitjar... jo vull estar amb la Margalida, no? I a més, n'estic enamorat d'ella estil "cafè, xerrada i passeig", és a dir, de debò, no sexualment; clar que no excloc el sexe, als meus desitjos amb ella...
Estic fet un mar de dubtes, el cap em bull febrilment. Abaixo la pantalla de l'ordinador portàtil i, amb pas ranquejant, vaig a la terrassa, on, repenjat de la barana, observo el vespre enrogit, els seus ocells cantaires, els seus núvols pintats, la brisa que acarona els arbres i la meva cara, les mil aromes que m'agredeixen l'olfacte. A poc a poc, les revolucions del meu cervell perden velocitat i la respiració, abans accelerada, se'm alenteix; em calmo amb suavitat. Quan la temperatura, que ha anat decaient, arrenca del meu cos calent un segon calfred, decideixo tornar a la meva habitació.
En obrir de nou la pantalla de l'ordinador una sorpresa em capgira el cor: la Margalida m'ha 'clicat'! Pitjo sobre la pantalla que pampallugueja en taronja i una nova sorpresa, ara desagradable, em sobrevé: la Margalida ja ha abandonat la sessió.
Llegeixo:

Bones, Carles!
Q t expliqs?
Eis!
"Marga: Sóc feliç com un sol de primavera te ha enviado un zumbido".
Carles!
En fi...
Buenu xiquet
Jo piro q mai danar
jans vorem
i si et dignes a contestar ja parlarem
dew

Ai ai ai! Sóc un desgraciat. No tinc sort amb els amors... I no, tampoc amb el joc. De fet, com és que tinc tan mala fortuna? "Aquesta" no em diu mai res i ve a saludar-me just l'única vegada que deixo el 'Messenger' desatès.
M'aixeco de la cadira amb el posat d'un optimista derrotat, és a dir, d'incredulitat estúpida i, llençant maldestrement al terra les coses que s'amuntegaven sobre el llit , m'hi ajec esbufegant. Em quedo mirant el sostre blanc amb les mans al clatell. Tinc ganes de plorar. Sense proposar-m'ho, m'allunyo inconscientment del món dels pensaments per endinsar-me al de la creació imaginativa.

"El sol, que em queda a l'alçada del cap, em fereix els ulls. És més gran que de costum i molt vermell, doncs s'està ponent. Sobre la seva càlida llum de fons s'hi retallen un munt de figures humanes, arbres i edificis baixos en un negre intens. Estic agenollat sobre una catifa preciosa, de motius florals molt ben treballats, on hi reposem jo, una espasa corbada i curta, una fulla de paper d'arròs i una ploma dins un tinter. Tanco els ulls per pensar el meu darrer 'haiku'. La gent guarda un silenci respectuós absolut, només és sent la mica de brisa bufar les fulles caigudes a terra i els arbres gemegar. Serà per la dificultat de resumir la meva vida quotidiana en tres versos de cinc, set i cinc síl·labes cadascun, a més d'haver de parlar d'una estació de l'any en un d'ells, o que no tinc prou talent, però el 'haiku' no em ve. Sort que no l'he de rimar. De sobte, cansat d'allargar la meva agonia inútilment, decideixo abandonar la tradicional composició d'un poema de comiat i, agafant el paper i la ploma, em poso a dibuixar. Ho faig lentament, doncs els records m'arrenquen contra la meva voluntat unes llàgrimes grosses, de tristesa infinita, i, tanmateix, contradictòriament, gaudeixo de l'instant. Al meu ajudant, dempeus darrere meu, amb l'espasa ben remullada, disposada a matar per amistat, se li escapa una exclamació. Un murmuri d'ignorants s'aixeca momentàniament. Al paper hi he dibuixat abstractament la meitat superior d'un cos i, pegada a l'esquerra de la base del dibuix, la senyal de prohibit passar. A sota, en lletres majúscules, hi he escrit:

Sempre indisponible per a mi,
Margalida de primavera,
m'has insuflat amor per mil vides.

I abaix, lluny de la poesia: T'estimo eternament. Es tracta d'un 'haiku' que no segueix la mètrica, però que hi encabeix l'estació de l'any i que, la meva imaginació, fent un salt a l'imaginat futur, així m'ho fa saber, es convertirà en el més enigmàtic i famós del Japó. Una ombra se m'acosta ràpidament; és una persona corrents mig acotxada. Sense intercanviar cap paraula recull la ploma i el seu tinter, m'agafa delicadament de les mans el full i se'n torna, també corrents i en aquella postura tan incòmode i irrisòria, d'on havia sorgit. Agafo l'arma amb delicadesa i la desembeino d'una manera quasi eròtica, tractant-la fàl·licament. Quan ja l'he agafada com és degut, apuntant-me amb la punta el baix ventre, em giro cap a l'ajudant, un vell, íntim, i bon amic, i li dic amb veu molt queda: Vull fer-ho bé; fins la tercera no descarreguis... Se li escapa una llàgrima i endureix les faccions per demostrar que, com jo (suïcidi ritual del qual no en sé els motius) sap complir amb el seu deure, en aquest cas d'amistat. Miro per darrer cop el sol, ara una mica més baix i més vermell. Sembla tan trist... Premo amb força l'empunyadura, inspiro secament decidit a treure'm la vida amb honor i, de sobte, tot comença a rodolar i capgirar-se. Em sento molt desconcertat. El sol és avall, les persones del revés. Algú em mou l'espatlla..."

- Ei, ei, Carles! Desperta't, desperta't, que la mama diu que el sopar ja és a taula. Va! Mira que adormir-te...
Obro els ulls absort i veig la meva germana sortir de la meva habitació. Esbufego. Encara estic en aquell espai d'equilibri fràgil i inestable en que es mescla el record del somni i l'absoluta intensitat i atractiu de lo real.

M'assec a taula i miro les cares dels que m'envolten. El meu pare em mira amb una rialla indissimulada i descarada; li fa gràcia el meu pèl embullat i la meva expressió atordida. El meu germà, que pateix els efectes més agressius de l'adolescència, posa una cara encara més atordida que la meva i mira emprenyat el plat de sopa que té davant; sembla que tots conspirem per fer-lo enfadar i hagi decidit mantenir un estat de perpètua mala llet. La meva germana bessona mira la mare omplir els plats fins dalt; sembla alegre. La mare posa cara de concentrada, la mateixa que quan fa 'sudokus'. Poques diferències a taula.
- Saps què he vist avui? - Diu mirant-me la Sílvia, la meva germana, amb un somriure als llavis.
- Doncs... - Gargamellejo com un vell - Doncs no.
- Saps l'Albert? El 'novio' de la Margalida?
- Sí, clar...
- L'he vist amb una altra - Somriu amb posat de murri - L'he vist amb aquella tan... - vol dir puta, però s'ho refrena mirant la mare, que frunzeix les celles - Amb aquella tan exuberant, la...
- Maria - L'ajudo, deduint-ho.
- Sí! Doncs els he vist en termes que no deixaven massa espai per a l'especulació: A un banc, mà per sobre les espatlles i petonejant-se bastant animadament.

En acabat de sopar me'n torno a l'habitació; no tinc ganes de veure una d'aquestes sèries catalanes que tant agraden als de la meva família i tant de tedi em produeixen a mi però que, a cops, potser per la comoditat del sofà, m'engresco a mirar. Obro novament la pantalla de l'ordinador i tantost el 'Messenger'. Busco, guiat per la inèrcia de la costum, la figureta que simbolitza la Margalida, ara ombrejada en gris 'No conectado'. Somric amb expressió cansada: A la Margalida li fan el salt.

Què irònic! Lo que uns frisen per aconseguir altres ho desen a la cambra dels trastos. Què injust és el món, què dura la crua realitat. I què sonats que estan alguns, que una figureta del 'Messenger' els porta a les bajanades més folles i estúpides.

Comentaris

  • SÓC LA ESTRANYA[Ofensiu]

    A mi també m'ha agradat aquest que he llegit, encara que com saps tenim estils diferents. En la varietat està el gust!
    No sabia que escric "raro".
    Celebro que t'hagi cridat l'atenció. Sempre m'ha apassionat el passat, els sers sobrenaturals, etc.
    Ja ens anirem llegint. Ara estic una mica embolicada, estic continuant el relat "la guerra del francès" i l'he convertit en novel.la. Si no em torno folla... potser sortirà qualque cosa de profit, llegible, interessant, instructiu i sobretot estrany per continuar sent fidel a mi mateixa, és clar.
    A reveure, guapa.

  • El messenger[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 09-09-2007 | Valoració: 10

    És una mica indiscret el messenger, jo tinc una amiga per la que estava fa alguns mesos que no sé com llevar-me-la del damunt, i no és que ella m'estime sinó que està sempre connectada al messenger i no sé posar el messenger i dir-li que no estic per ella, que no sé com entrar al messenger i no veure-la el messenger és massa xicotet per a tots dos, el pitjor dels amors és quan has trencat i no sents per l'altra sinó una mica de desig i una mica d'odi, és una combinació molt fotuda. Salutacions de Vicent.

  • Ets tot un neguit [Ofensiu]
    Mossens | 12-03-2007 | Valoració: 8

    Et porto cinquanta anys, puc ser el teu avi, però mhas enganxat fins al final.

    Ets una maqina d'escriure amb quinze marxes i fins una per a recular.

    M'he divertit molt llegint-te i espero que publiquis més coses, ja que imaginació no te'n falta.

    Un consell: mentres siguis tan jove, fes feliç, malgrat que sigui en una història teva, a una dona que gairebé et dopli l'edat. És una fabulosa experiència que es pot gaudir pocs anys i amb la teva imaginació pot ser una bomba.

    Una araçada
    Mossens

  • Fantasia[Ofensiu]
    Naiade | 24-02-2007

    Celebro que t'agradi la ciència ficció, així podràs donar-me la teva opinió,
    Valoro molt els comentaris constructius
    He trobat divertit el teu relat, veig que tens una imaginació desbocada, això és bo, evita l'avorriment i fomenta la creativitat.
    M'ha agradat l'expressió que utilitzes per definir la imaginació, el consolador més antic del món, no l'havia sentit mai, això que la faig servir molt sovint.
    El final és ben cert, el que uns desitgen, d'altres no ho valoren.
    Una abraçada

    Naiade

  • Efectivament[Ofensiu]
    Elm de Tuïr | 28-01-2007 | Valoració: 10

    Tots els que som una mica junkies del messanger ens han passat aquestes coses, estar ansiosos devant la pantalla, a veure que fan al altre cantó del Msn. M'agradat molt, escrius d'una manera pulida i entenedora, clara i sobria. T'extens, pero la lectura no cansa. Una salutació.

  • Si que[Ofensiu]
    ginebre | 22-01-2007

    és irònic,Arbequina!
    Entretingut, ben tramat i molt interessant el joc entre realitat i fantasia. També m'agradat que estigués escrit en present. El fa àgil i inmediat sense càrregues pesades, tot i ser considerablement llarg.
    Molt bé!

  • Irònic, certament![Ofensiu]
    Unaquimera | 19-01-2007 | Valoració: 10

    Recargolat, irònic i imaginatiu, aquest relat llarg resulta curt.
    Potser pels salts d'escena en escena, de fantasia a realitat, d'aquesta al somni, amb "entremesos" ben aconseguits, ja que sense deixar de tenir el seu propi sentit, no enfosqueixen les escenes imaginades, que són molt potents: la del restaurant i la fidelitat, la de la cambra fosca i la confessió, la de la cambra il·luminada i l'escena lèsbica, la de la catifa i el haiku, van en progressió ascendent... I a l'escena final del sopar familiar, molt "costumbrista", només faltava la Mafalda fent fàstics davant el plat de sopa!

    Pel mig, algunes reflexions saboroses: "Es suposa que la imaginació és un potent instrument de realitat alternativa en què tots els desitjos es veuen complits"
    Bé, la imaginació és la facultat de formar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció sensible; la facultat d'organitzar d'una manera nova, en forma d'imatges, els materials procedents de l'experiència perceptiva anterior. Però sobre tot en aquest cas teu, la facultat de combinar les imatges que imiten fets de natura però sense representar res de real o existent... D'aquesta facultat en tens una universitat sencera!

    Respecte al desig ( o tendència a la possessió d'un objecte o a l'acompliment d'un fet que es manifesta en l'esfera conscient de la personalitat i constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta ) en el cas del Carles existeix, però aparentment no el mou fins una acció concreta, real, efectiva, més enllà de la connexió ( fictícia, també, en tant que virtual ) al Messenger.

    D'entre les petites joies que he anat trobant, en destaco aquesta: "el posat d'un optimista derrotat: d'incredulitat estúpida"... el trobo boníssim!!
    I, evidentment, el final: "Lo que uns frisen per aconseguir altres ho desen a la cambra dels trastos"... aquesta és per emmarcar-la!! M'ha fet reflexionar sobre algun cas conegut, d'aquells que tots en sabríem citar com exemple...

    En resum: he rigut i he gaudit amb la lectura... i de pas, m'has fet pensar una miqueta ( no massa, que encara estic un xic empiocada ) en qüestions filosòfiques i psicològiques...
    Total: que ha estat, com de costum, un temps ben aprofitat i que em deixa molt bon gust a la boca!

    T'envio una abraçada que no és cap bajanada, ni follia ni estupidesa, sinó una manera d'agrir-te, amb molt d'afecte, la bona estona passada en la teva companyia,
    Unaquimera

  • L'he llegit, de principi a fi...[Ofensiu]
    Ligeia | 16-01-2007

    i crec que he trigat menys de 17 minuts; o això, o se m'ha fet més curt del que esperava.
    Això si, entre l'estona que he passat mirant sense descans la pantalla i les teves "paranoies" (la del haiku m'ha deixat KO), ara mateix no se que podria dir-te sobre el relat. Crec, però, que m'ha agradat.

    Fins la propera lectura!

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arbequina

Arbequina

30 Relats

342 Comentaris

43723 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
La veritat: no m'agrada escriure. Però durant un temps va ser la manera en què vaig canalitzar el plaer per crear, que abans aconseguia composant al piano, del que em vaig veure físicament allunyat. Tot i que ara m'apassiono composant a la guitarra, encara vaig escrivint. M'ha quedat, sorprenentment, com a hàbit. Així i tot, ni el talent ni el gust que tinc per aquests dos arts és equiparable i, com ja deia en una biografia anterior, tan sols Txèkhov aconsegueix fer-me intuir que la literatura és gran, molt gran, potser tan gran com Bach, com Mahler, com la música dels millors.
Com a lector sóc irregular i caòtic. Porto molts llibres alhora, de diverses disciplines, i els vaig acabant de mica en mica. M'agrada llegir de tot, però llegeixo poca poesia - i massa història, potser.
Com a "escriptor" afeccionat, sóc encara més caòtic i, de fet, no porto al fi cap de les idees que em venen al cap i que tan sols escric fins els tres quarts, la meitat, la quarta part, una frase... hi ha de tot! N'hi ha que estan acabats i els considero inacabats.

De mi - com si no hagués parlat de mi als paràgrafs de damunt - dir que em dic Xavier, tinc 25 anys, sóc economista, sóc exagerat, no m'agrada Barcelona, no m'agrada el cava, no sóc ni misteriós ni dolent i , per tant, a les dones no els agafa massa sovint l'impuls instintiu de voler conèixer-me i canviar-me (i, per tant, voler-me), sóc ateu, sóc liberal, penso que la societat catalana ha de prendre absoluta sobirania de sí, sóc estranyament feliç i, la veritat: no m'agrada escriure.

Que tinguin un bon dia.