No hi ets

El teu relat, breu però encertat al meu parer, busca la complicitat dels sentits que tots compartim en ocasions: l'olfacte, l'oïda i la vista es confabulen per evocar sensacions, despertar records, permetre imatges que ja no són presents.

Has fet un ús ben dosificat del recurs, banyant-lo en enyor i aclarint-ho amb esperança.
El resultat és molt agradable de llegir i millor de recordar-se.

T'envio una abraçada gratuïta però valuosa,
Unaquimera

Estic d'acord amb el comentari de l'Arbequina, hi ha una certa ambiguitat que et deixa com si t'expliquessin una història i s'en guardessin el final...

de tota manera, descrius molt bé aquell moment en que l'absència d'algú és gairebé una presència física en si mateixa... o una anti-presencia, millor dit. Vaja, allò que diu salinas de

que paseo de noche
con tu ausencia a mi lado,
me acompaña el sentir
que no vienes conmigo.

O almenys jo ho interpreto aixi *.*

La veritat és que tothom que em coneix bé sap que tinc el costum de fer-me preguntes fil·losòfiques, preguntes que la majoria de la gent ni es planteja, perquè veu massa complicades. Crec que la vida és per explorar-ne tots i cada un dels seus racons ja que, encara que sabem que no hi trobarem res agradable, les veritats sempre valen més que les mentides.
M'ha agradat el text, desperta sentiments, i també m'ha agradat que t'agradés el meu.
A reveure

Em sembla tan real el teu relat!!!


Moltes gràcies pel teu comentari, sóc nova aquí.


Un petó*

...em recorda l'enyorança que vaig patir quan vaig marxar a estudiar a la universitat, i la que van patir els meus pares!

Un relat molt bonic!

Una abraçada!

que t'entenc :)

felicitats pel relat, es precios

És aquest, un minirelat veritablement difícil de comentar, puix que és molt ambigu.
Certament parla d'una pèrdua: algú que hi era, ja no hi és. Segons la frase que escolleixo, ja sigui seguint l'ordre lògic del relat o a l'atzar, puc interpretar un tipus de pèrdua o d'un altre. Sense saber ben bé perquè, m'inclino a pensar que és una allunyament, probablement temporal.
El final és el que se'm fa més difícil de copsar. Aquella trucada... és de la persona que s'ha allunyat (suposant que sigui això)? És d'algú altre? La soledat és la teva soledat? La del que trobes a faltar?

No sóc gaire partidari de l'art ambigu, amb mils d'interpretacions, i sí del que té un clar objectiu. Malgrat tot, crec que el teu relat és ambdues coses, i potser per això desprèn un encant especial. No deixa de tindre un misteri atractiu. Diu tan clarament que vol parlar amb màscara de tu... bon contrast.
A part, m'han agradat certes frases especialment.

Esperant el proper.

Fins ara!

T'he de dir que és un dels pocs relats que m'han fet sentir de veritat...

Enhorabona pel relat!

Veig que al final has decidit penjar el relat. Penso que és una bona decisió perque és una preciositat.
Saps millor que ningú que se que és la sensació d'enyor i per tant puc arribar a entendre el sentiment que s'amaga rere aquestes paraules. Tan sols puc dir que t'impregnis de cada gota del cafe compartit , de cada paraula de cada conversa. Que t'acompanyin fins la propera trobada.
Una abraçada.

Molt bonic, l'enorança d'algú que estimes sempre és feixuga de portar!

ànims!