Sonet sobre la puta Pau

perquè està ben trobada la rima i la intenció del sonet. El títol molt adient. Molt personal i lograt el joc amb el mot Pau. me'l afegeixo. és especial i un bpn final:
Ets, Pau, per ells, brossa que es llença.

Evidentment, el teu poema deixa palesa una ràbia gens amagada ni disfressada de res, tot just amb una flaire com d'impotència enfadada davant la inexorabilitat irritant.
Destaques la paradoxa del fi que justifica el mitjà constituint una antítesi de la proposta mateixa.

Estic plenament d'acord amb tu: de vegades es justifica la guerra com un mitjà d'arribar a una situació més justa en el repartiment de possibilitats per assegurar una pau estable. També en ocasions es mantenen períodes de "pau a la força" sota règims de terror i opressió.
Cap d'aquestes situacions és vàlida, ja que la pau que segueix a una guerra resulta imposada per la facció guanyadora que més aviat o més tard es venjarà dels vençuts o rebrà la seva represàlia... la pau imposada a base de terror no deixa de ser una situació violenta i violadora de llibertats.
La pau es dóna en llibertat i en igualtat de possibilitats, o no és real.
Pau no significa només absència de guerra, ni de conflictes. Implica convivència amb tolerància i harmonia, superant la diferència de cultures, religions, sexes, opcions o qualsevol diferència que pugui arribar a servir d'excusa per a la divisió en grups enfrontats, l'antagonisme, l'odi o la incomprensió. Aquesta convivència segurament implica conflictes, però si se superen pacíficament i positiva, es derrota la violència.

Probablement, el major enemic de la pau en el món és l'estesa creença de què la pau és impossible.
Si es parteix de l'esperança, es desmitifica el paper de les guerres i els seus herois, es mostren les interioritats de qualsevol conflicte armat: causes polítiques i econòmiques, negocis amb la venta d'armament, mecanismes que engeguen, el patiment humà, alternatives i conseqüències, i es presenta com una realitat no inevitable, destaca l'evidència de que val la pena actuar... i és una manera com qualsevol altra de fer-ho escriure un poema.

Aquest sonet teu sembla una llàgrima d'aquelles que s'escapen quan s'estrenyen els punys, quan es clouen amb força les mans per que no hi ha ningú a qui sacsejar, quan se serren les dents en contemplar una injustícia, quan es té la queixa i no hi ha a qui queixar-se, quan es tenen ganes de cridar i la sensació de què ningú vol escoltar... però ja veus que et llegim!

T'envio una abraçada d'aquelles que serveixen per superar diferències de gairebé qualsevol tipus i tamany,
Unaquimera

...de vegades la pau fa gust de mort,
dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau fa gust de mort.

De vegades la pau és com un desert,
sense veus ni arbres,
com un buit immens on moren els homes.
De vegades la pau és un desert.

De vegades la pau
tanca les boques i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir;
de vegades la pau no és més que això,
una buida paraula per a no dir res.

De vegades la pau fa molt més mal...

Tens raó en tot el que dius i en sentir això quan veus la televisió jo he acabat per no engegar-la. Bomba aquí, bomba allà... això és vida? això no es pot aguantar!M'ha agradat molt.

Respecte a dos dels teus comentaris als meus relats:
Tia prové de Sebastià.
Per jo no és sensiblero ni molt manco, per jo és un honor saber que el meu text t'hagi arribat tan en dins, me va costar escriurer-lo perquè encara em fa mal però veure que la gent el valora tant bé em fa sentir millor.
Moltíssimes gràcies per llegir-me.
Un petó i bon 2007

jOaneTa

té veritable mèrit ser capaç de fer aquest poema sobre la pau en un estat anímic enrabiat... i a sobre, saber-li donar la forma de sonet!

Ho descrius perfectament... la mentida, la hipocresia, el malson que ens pretenen vendre aquells qui governen i que ens diuen que les guerres són necessàries per trobar la pau...

Només et cal passejar per qualsevol ciutat o poble i veure quina munió de colors i de costums conviuen harmoniosament. Tots ells diferents, tots ells amb vida pròpia, cap d'ells se sent superior a l'altre... senzillament, van al mateix pas. I doncs? què passa? per què forces alienes s'entesten a enfrontar-los, a fer veure que es volen matar entre ells?

I tu tens la resposta...

"...
Tots els mals que han governat
han fet de tu un màrtir Déu,
matant-te invocada arreu;
no veus, Pau, que te l'han jugat?
..."

Sí, és cert... entre tots, li hem ben jugada, a la Pau...

Una molt bona exposició d'una realitat cruent, Arbequina. En la línia de totes les versions dels teus "Cinc pensaments escrits" que ja em són familiars. Crec que els teus escrits són el producte òptim d'una ment jove, però molt madura i reflexiva, que gosa preguntar-se per què els poderosos ens volen complicar tant la vida, quan resulta que viure seria tan fàcil... si ens deixessin de manipular.

Una abraçada, Arbequina. Fins la propera.

i les dones, esclar! Quantes bestieses que fem, oi?

en nom de la paru fem la guerra...,ens entrabanquem tan com podem. Ai els homes (i les dones) no parem de disbarats i de bretolades...

la guerra presideixe els dies de tants, i des la llunyania s'ho miren els grans líders fent reunions i més reunions per a tornar-se a reunir-se i...seguir matant i destruint...

Déu ni do, quin món, oi? Sort que les paraules amb la seva màgia ens transporten a "móns" millors.

una abraçada!

Pau, pau, volen pau, diuen. Per això empren el seu contrari per aconseguir-la, el seu complementari, el seu conjugat, la guerra més vilment portada i encara tenen els ànims de dir que ho fan garantir la pau. Com si hagués vist mai algú acabar una disputa amb un cop de puny. Potser acabaràs la batalla, però un altre dia t'agafaran desprevingut i seràs tu qui caurà al terra, estabornit.

Bé, perdona'm que divagui. Molt bona declaració de principis, o del que sigui. I cal, perquè ja està bé que ens diguin que fan mal per aconseguir bé; si han de fer mal i no podem impedir-ho, almenys que no vagin de salvadors de la humanitat.

M'ha recordat aquella frase d'algun "energumen" del PP que deia allò, entrant al parlament, si no m'equivoco, de: "Venimos a defender el Valenciano!!"
Quina gran manera de fer-ho, parlant el castellà.

Una forta abraçada!!

Ona

uiii....he desaparegut mooltissim aquest temps...t'he perdut!
Iamm..renvoacions...has escrit..ia r aet llegiré.
Fabulos, com sempre...tot el que vomites.
:):) m'agrada..

Borssa per llençar...
un i altre cop.

Genial.

Com m'agrada rellegir els teus comentaris de fa temps.

M'ha agradat força, es nota que el vas fer amb ràbia ;) En el fons estic d'acord amb tu. Per cert, està bé això del sonet, a mi em costaria molt encabir les meves poesies en sonets (serà per el meu esperit lliure i rebel? jeje)
Gràcies pels teus abundants comentaris, són petites coses que et van alegrant el dia jejeje.
Ah, jo també sóc nascuda a Tarragona!

Petonssss!

em sembla, que anava així:

...que la pau sigui amb vosaltres...

i algú responia:

...i amb el vostre esperit.

Si fos així, que fàcil oi?.

Bé, molt encertat el teu sonet. M'ha agradat molt. Petonets. ESPIRAL.

m'ha fet tant de respecte el sonet! I tu l'has atacat de ple i ho has aconseguit amb elegància i mà de poetessa.
Sort que la PAU és només una idea abstracta, si no, pobre la pobre, quina putada!
Una abraçada.
PD. PAU= temps que segueix a un espetec de garrotades.

La impotència de veure que te l'han jugat anant de cara. Salut!

plena de significats, continuament prostituida per nombrosos interesos.
Tens tanta raó amb la paradoxa de que la guerra sigui per defensar la pau. És un tema tan complexe i delicat; crec que l'has tractat tal i com l'has sentit, amb l'impuls de la impotència i la indignació que tot sovint ens envaiex.

Els tres darrers versos són especialment reals i punyents. És curiós com amb el pas del temps s'hagi evolucionat tant poc en el fet d'embrutar de sang, intolerància i egoisme l'essència d'aquesta preuada paraula.

És el primer cop que et comento, espero poder-ho fer més sovint!

Una abraçada!