Infància

A mi també m'agraden els teus tocs nostàlgics ;-)



Salut!

M'ha agradat moltísim aquesta poesia tan tendre i enyoradissa, que tots en un moment o altre hem sentit, rememorant un passat en que sempre trobàvem el consol que necessitàvem. Però creixem i de vegades ens sentim sols, incompresos i ens deixem dur enrere, volent trobar el consol. L'únic que em desconcerta es l'estrofa final, potser no l'ha he entès, no se si dura com un soc es refereix a la teva infantesa o la vida en si.
La frase final "M'has dibuixat el ser amb pinzell de foc", la trobo sensacional.
T'agraeixo el comentari de visió personal, molt constructiu, ja que m'has fet adonar que d'aquet relat en podia haver fet dos. Es això el que més m'agrada de relats, els comentaris que et donen visions que tu no veies.

Una forta abraçada de Naiade

certament el record de la infància et porta somnis d'adult.

clariana

...que t'acompanyava, que et guiava, en la que et repenjaves i hi trobaves consol i suport.

La infància que ens va ensenyar tantes coses, que ens va acompanyar en els nostres primers passos cap a un camí que cada cop era més nostre... Un etapa dolça i tendra, amb els seus petits cops, que ens marca i ens veu créixer.

No he tingut temps de passar-me pel teu raconet fins després del nou any! (Feliç 2007! jejeje); i avui, 1r dia de l'any ja, he passat a fer-hi un cop d'ull (tot i que diria que ja hi havia vingut a parar altre cop, no?)!
Ostres, no sé si el teu comentari va ser fruit de les ànsies i l'alegria d'un nou any, o si realment et va semblar tan rebé aquell escrit! M'alegro que t'agradés, em van sorprendre molt les teves paraules! fins i tot em creia presa d'una innocentada enrederida! jejejeje. De totes maneres, gràcies ;)

Ens seguim veient pel web i pels mons!
que tinguis un bon inici d'any!

Gemm@

Amb la preciosa i sonora estructura del sonet ens apropes aquella infància diluïda que tot duem a dins. El sons, el tacte i el color de les coses, els sabors que encara podem sentir al paladar, la força de les emocions; la vida vista des de la percepció aguda i encuriosida d'un nen.
Un viatge cap a un temps indefinit, que es barreja amb tots els matisos d'un continuat avui.
Un poema dolç, tendre, profund, amb pinzellades de melangia per allò que ja no tornarà, però que en realitat sempre forma part del que ara som.

Una abraçada i fins ben aviat!

uOoO! llegir el meu relat sobre el petit mosqueter, llegir el teu i adonar-me'n de que malgrat en el fons parlar d'un mateix tema no tenen res a veure, es fantastic aquest poema que has escrit.
Em sento molt orgullosa de que t'hagi agradat el meu, gràcies per perdre una estoneta llegint-lo.
Un petó.

jOaneTa

profunda i sentida, que ha deixat en el teu ésser la teva infància. I és curiós que el pensament que em ve al cap llegint el teu poema és que l'enyores, que encara hi tornaries, que voldries que respongués al teu crit quan, a les nits, enyorat, la reclames perquè et torni a dur de la mà i reviure, tu i ella, aquells dolços moments, plàcids, en que encara ho havies d'aprendre tot i ella, protectora, t'era el refugi segur on tornaves després de cada nova descoberta, després de cada nova experiència.

Les dues primeres estrofes em semblen ben descriptives, sitúen el lector de ple davant de la teva percepció del que va ser la teva infància i del que, encara avui, al cap dels anys li demanes.

La tercera estrofa ja entra en un terreny molt més íntim, el del teu sentiment envers ella i aquesta bona comparació entre les gotes de pluja i les llàgrimes que et provoquen aquells llunyans, però melangiosos records.

I en la quarta estrofa, ens véns a dir que crèixer, paradoxalment, també pot voler dir enfrontar-te cara a cara amb una certa tristesa, quan descobreixes que la realitat, la de debò, no sempre es correspon amb l'ideal de realitat que tenies de petit.

"...
Infància... llunyana, dura com un soc,
ets l'única qui el meu cor commou:
M'has dibuixat el ser amb pinzell de foc".

No li treuria ni li afegiria ni un mot... el darrer vers és magnífic: la infància és part del teu bagatge, ella és la que va començar a furjar-te tal com ets ara, tal com aniràs sent dia rere dia, després de cada vivència acumulada.

M'ha encantat el teu poema, Arbequina. Despren una sensibilitat, mitjançant un bon joc de paraules, que el fan un poema d'enyor, de nostàlgia, ben palpables a cada vers.

I, per acabar, qu podria dir-te dels teus comentaris? La veritat és que em sorpren gratament la manera com saps copsar els sentiments amagats al darrera d'unes paraules... No pateixis pas, lluny de semblar-me pesat, m'entusiasma la teva crítica perquè és això el que, realment, ens asperona a intentar fer-ho millor. És tot un honor tenir les teves paraules adornant qualsevol relat o poema que comentes perquè, ja t'ho vaig dir, crec que tens la virtut del rigor i de la seriositat i això, francament, s'agraeix moltíssim.

Una abraçada ben forta i fins a la propera, Arbequina.

És preciós, deliciós i breu. És a dir, genial!


P.D: No et pots imaginar com de feliç m'han fet els teus comentaris!! gràcies!!

" Infància... llunyana, dura: M'has dibuixat el ser amb pinzell de foc."
Em sembla que ens coneixem més del què ens sembla.
Compartim el pòsit que deixa el passat i a partir d'aquest punt, cadascú elabora el seu present.
I en ell ens trobem, cada qual amb la seva maleta plena de records, de moments, de sentiments, rescatats dels racons.
I en cada persona és diferent però sempre hi ha quelcom que s'assembla tant... com una gota de pluja a una altra!

Un poema molt bell que em fa sentir-te més a prop. M'hi sento acollida entre les teves paraules... Gràcies per aquest regal.

T'envio un petó ben dolç,
Unaquimera

es important quan la infancia es lluny "reviure moltíssims moments... que farciré d'un sentiment dolç i fort."
M'agrada el teu poema d'una manera rara, perque no se si es alegre o ple de rabia o de dolor: no se si tu ho saps tampoc! Pero te força, segur!

Una llepadeta per a tu,
de Xocolatina

Realament corpren. Tots els que hem tingut una infacia dificil, ens hi podriem veure reflexats. I encara que no ho sembli, es molt dificil, que tot grapat de sentiments es despertin davant del negre sobre blanc, tu ho has acoseguit!. Felicitats i un petó d'en


Chen.

la petjada que ens deixa la infantesa tan profunda i insondable.
I aquesta empremta que tots portem definida i enganxada a l'ànima ens defineix com a persones fins al final de les nostres vides.

He trobat que és un poema molt bell i ple de melangia i nostàlgia que ens retorna a tots a aquesta etapa tan important i decisiva que ja fa tant temps que varem viure.

Un petó molt fort!

gypsy

gracies pel teu comentari. m'ha omplert que m'escribissis q t'agrada el meu estil ;), i m'ha donat anims per escriure més. com la Laila comenta en tinc bastants més... pero no se si posar-los aqui... es fa vergonya pensar que son massa pobres o ...

tampoc no em dono a coneixer gaire... pero es que m'heu animat i ara... espero que no us endugueu 1 decepció (dels seguents que hi posi).

un abraçada. :D

De petits veiem el món amb un ulls diferents als d'ara. Són els ulls de la innocència, la veritat, de la màgia, els enigmes i l'admiració pels més propers i més grans que tu.

De retorn al passat l'enyor s'apodera dels teus ulls i les llagrimes cauen sense parar.

Molts besets :)

Anna

PD: La de la fotografia de la meva biografia sóc jo fa més de mig any. El poema que m'has comentat podria ser autobiogràfic; simplement és una petita sensació de fred i d'hivern.

imatges molt boniques i ben trobades. M'ha agradat el teu comentari, i m'ha agradat trobar-te.

i que t'hagin agradat alguns dels meus també, merci pels comentaris, un petonàs!

LaiLA

la estrofa final es genial... segueix aixi!

...és la base del que serem en el futur. m'agrada molt el poema entre altres coses per identificar els pares sense nombrarlos directament, ells sempre hi seran, també perquè és una època on s'aprenen un munt d coses i recordarla sempre és bo.

Un petonet i cuidat molt!!

-.-NaTaShA-.-

poema a la infància, escrit amb una maduresa immensa, amb pinzellades de foc, de poesia pura.
Malgrat creixem i ens transformem, en el fons tenim una base imborrable escrita en la nostra infància.
Ja he tornat de vacances per llegir-te i gaudir de la teva imaginació i sentiments.
Petons i una abraçada... fina com oli arbequí.

... ens fa: nosaltres en l´estat menys pervertit i més pur. D´aquí la nostàlgia, potser... M´ha encantat el poema...