El graner més alt

Són dos quarts de nou del vespre. Avorrit, ple d'un tedi asfixiant, pujo amb desgana els quatre pisos al cap dels quals hi ha el graner més alt. El sostre és baix; el terra, enrajolat per una capa grossa de pols molt vell, ensenya les bigues irregulars del pis de sota; no hi ha cap tipus de mobiliari, excepte una misteriosa aixeta que dóna a enlloc i un cubell ancestral de plàstic, trencat de ressec i podrit, que un dia va voler recollir les goteres. A la paret del fons s'obre una mena de finestrot que la creua de banda a banda. És una obertura tapada per una malla metàl·lica, rovellada i vella que es doblega i s'esquinça per tot arreu. M'hi acosto maquinalment, fixant-me amb atenció desmesurada (quasi boja) en el polsim que escupen les soles de les meves menorquines al trepitjar.
El paisatge, com si el meu ànim l'influís (o a l'inrevés), sembla apàtic, també avorrit. Molt a la llunyania el sol, ja moribund, s'encén roig i, malgrat la seva lleu intensitat, estén el seu color als núvols que gosen aproximar-se-li massa. El cel, però, va del blau més blanquinós a l'oest fins el quasi negre a l'est. Si es mira amb un interès que no sé d'on aconsegueixo treure, a la lluna se la intueix retallada prop de l'ermita, com si volgués amagar-se, com si pretengués dissimular entre els alts xiprers. El camp està ressec; fa massa dies que no plou, i no hi brilla el verd en tots els seus tons com feia un parell de mesos enrere. Tampoc els vius colors de la primavera, que és coqueta, decoren ja el quadre, força apagat. Ara només s'hi aprecia un fosc mescla de marró i un color semblant al de la fulla d'olivera.
El silenci em colpeja la oïda feroçment amb uns cops opacs i rítmics que s'acompanyen d'un misteriós xiulet interior. Els únics que es sobreposen a aquest irresistible so son els nens, dels que m'arriba un xivarri llunyà, i els ocells, que piulen un cant cansat de melodia boja, com d'adagio mahlerià. El cor em batega fortament i, en la quietud del moment, sento tot el meu cos trontollar al ritme dels seus impulsos. És una sensació desagradable i, inclús, molesta.
Decidit a estar-me en aquest graner fins l'hora de sopar, em recolzo a la paret i em disposo a observar a través de la immensa obertura. Toquen els tres quarts. La campana, que em queda per sobre a no gaire distància, potser cent metres, sona meravellosament càlida i metàl·lica, combinació impossible i afortunada. Tres cops ha repicat. "No trigaran massa els de missa en baixar", em dic, momentàniament atret per la idea d'observar el moviment de la gent, activitat que solia fer el meu avi des del balcó del segon pis.
Poc a poc el meu cos es recobra de l'esforç que ha hagut de fer per pujar les escales; el meu cor batega més fluix i lent, la respiració s'insonoritza i la fina pel·lícula de suor que s'escampava pel front i l'esquena es va refredant. De sobte em voldria asseure; busco amb el coll girat alguna cadira, però no veig res, car és un lloc quasi desert. Resignant-me, decideixo baixar a buscar-ne una, així que desenganxo l'espatlla de la paret on em repenjava i giro cua.

Altre cop a dalt, torno a sentir la violència del meu cos: la forta respiració, un cor desfrenat i la suor que, altre cop calenta, s'estén encara més. Mentre amb una felicitat de gat busco asseient-me la postura menys incòmode, penso que hauria de tornar a fer esport. És cert que fa molta calor i no corre gens l'aire, però tampoc és normal que per pujar dos cops unes trenta-cinc escales no pugui dir ni fava. Com sempre, em consolo dient: "hi havia una època que podia jugar tres partits de tennis sense immutar-me". Però me n'adono que ja ha deixat de ser un consol; ara recordar-m'ho només em produeix més aversió cap a la meva figura desnaturalitzada.
Mirant amb ulls desenfocats el terra, m'imagino davant d'un mirall d'aquells verticals que copsen tot el cos.
Sóc quadrat, és a dir, baixet i molt ample, i tinc un revestiment de greix força abundant que s'escampa per tot arreu; només el ventre, sense cap forma, reuneix tot sol diverses capes. Malgrat tot, ja es veu que no sóc de constitució grassa, sinó forta, i és que uns músculs heretats fan de mi la persona amb més densitat que conec. Les extremitats són dobles i curtes, com inspirades en el quadre general, i no són proporcionades; les cames, per exemple, són més petites del que haurien de ser, i això, ja m'hi he fixat altres cops, és el que em dóna aquest estrany caminar que comparteixo amb nombrosos familiars. Per altra banda, un color blanc que anomenaria "absència de sol" o "blanc virginal" però que - per donar més versions del meu color de pell - el meu pare anomena "blanc malaltís", fa que la impressió que em causo al veure'm al reflex del mirall em faci exclamar: "fofot, estàs fofot".
Decideixo anar l'endemà mateix a córrer; menjar, seguiré amb la mateixa rutina. No menjava com un foragit quan feia esport i estava prim? Doncs perquè hauria de prescindir de quelcom que m'aporta, a part de calories en excés, una immensa felicitat?
Aquests pensaments tan insulsos es veuen, de sobte, distrets per un enrenou llunyà. Un rumor de gent s'acosta lentament. "Són els feligresos que ja han sortit de missa", me n'adono. Si fos diumenge o festa, la missa seria matinal, i tothom aniria al segon temple dels pobles, el bar, i mataria el temps amb converses depriments, segurament sobre política; però és dissabte per la tarda, quasi hora de sopar, i la concurrència del mossèn no és altre que atrafegades beates que tornen corrents a casa, on les esperen els familiars pels que fa poc, a petició del frare, que sempre demana resar pels ateus, elles han resat.
Sota meu passen les primeres i penso, amb una malícia que m'inspira l'avorriment, que segurament són les més afamades o les menys creients (tot i que cap d'elles hi creu), doncs surten ràpid de l'església. Maldient-me una mica, rectifico i penso que van davant per casualitat o bé, senzillament, tenen una pressa motiu de la qual no puc saber.
No trigo massa en veure la meva àvia. Va agafada del braç de la germana del meu avi. Les segueix una altra parella: la germana de la meva àvia i la dona del seu nét, també agafades del braç. Sento la veu potent, aguda i tremolosa de la tia (la germana de l'avi) que, pel que sembla, està explicant quelcom molt animada. És una gran persona, amb molt bon cor, intel·ligent i molt detallista, però atabala quan parla, i costa seguir-li la conversació. Les veig totes quatre, com reproduint una rutina eterna, sempre igual o amb poques diferències, i m'entendreixo. Sense saber ben bé perquè, penso: "la vida és una merda, i injusta". I certament, recordo que ja fa temps he assumit que la vida és insípida, però ara experimento un sentiment contradictori.
Per una banda, els dies d'aquestes tres velletes se'm fan incomprensibles, doncs bàsicament consisteixen en cuinar pels seus familiars, que, amb tota seguretat, estaran gandulejant davant del televisor o al bar, cosir coses absolutament innecessàries i anar regularment a missa. Lo demés consisteix en dormir i altres necessitats de l'organisme: menjar, anar de ventre, veure, pixar, etc. Sembla que només gaudeixin de l'observació extàtica dels seus familiars i de la seva tossuda dedicació a ells. Per altra banda giro el meu jo observador i el dirigeixo cap a mi. Què faig jo? Jo treballo vuit hores al dia, lo qual, comptant menjars i desplaçaments feina - llar, ve a ser unes onze hores, més o menys; no arriba. També dormo set hores, doncs tinc comprovat que és el que el meu cos necessita. Això me'n deixa sis per a mi, com es sol dir. Les solc llegir quasi totes, però també en llenço moltes fent com ara, mirant per una obertura el carrer, sumint-me en abstraccions i pensaments que porten a enlloc. I, per suposat, també he de complir amb les rutines de l'organisme.
El sentiment contradictori que m'atansa és aquest: menystinc una vida, la de les velletes que passen per sota meu, que se'm mostra molt més plena de sentit que la meva. Jo porto un viure repetitiu, insuls, apagat, fosc, inútil, ignorant; elles viuen també de manera repetitiva, insulsa, apagada i fosca, si es vol, en la quasi totalitat de les seves hores, però mai podria afirmar, i ara que les observo amb amor encara menys, que és inútil, ni tan sols ignorant. En certa manera, dins de l'absurditat de la vida conscient i com un element més d'aquesta consciència, veig en elles un significat misteriós. "És incongruent, el que acabo de pensar", em dic. I, certament, ho sembla.
Vencent amb desgana l'atracció que el mon abstracte del divagar em provoca, fixo l'atenció sota meu i les observo allunyar-se carrer avall. Un sospir inesperat se m'escapa de la boca: la imatge que veig em colpeja amb tota la nuesa de la seva bellesa. El sol ha perdut el seu angle i, pla, al nivell de l'horitzó, allarga les ombres donant-les-hi unes formes estilitzades i antinaturals, conferint-les-hi vida pròpia. Tot sembla com inclinat per l'efecte de la llum que, a més, dóna un toc d'irrealitat al quadre, ja que combina de manera impossible una brillantor intensa i cegadora amb una foscor opaca, freda. És el vespre que, de mala gana, cedeix a la nit el seu lloc.
Sento cridar el meu nom. La veu irritada del meu germà, que potser em busca des de fa una estona, vocifera amb potència "Xavier". "Sí", contesto, una mica agitat per l'ensurt que m'he endut. De fet, em sento com si m'acabés de despertar per l'agut timbre del despertador, una mica emprenyat, molest i mig despistat. "Que estem sopant, idiota", em diu, amb un enuig que no se'l treu de sobre i que considero d'allò més infundat. "Puc estar on vulgui", penso a mitja veu, i cridant: "Ja vaig". Però només sento per contesta el so de la cortina de plàstic anti-mosques, que es remou nerviosa; el meu germà, sense esperar resposta, ja se n'ha anat.

Ignorant tossudament per uns moments que he d'anar a sopar, faig una darrera mirada pel finestrot.
La nit, sense que, absort en els meus pensaments, me n'adonés, s'ha anat a
poderant del dia. El sol, fa una estona moribund, és ja un cadàver que enterra, qual colossal mausoleu, la imponent serralada de l'oest. La tènue claror que s'escampa dèbil pel cel és el record melangiós que d'ell es te, i em pregunto si no l'estaré imaginant. Els estels comencen a aparèixer i, la lluna, mentre dansa i dansa sempre inquieta, mai parada a un mateix lloc, brilla cada cop amb més intensitat. El fons és negre; al camp se l'intueix en les siluetes espectrals que es difuminen més enllà de la darrera llum del poble. Els carrers, buits de tot, evidencien que als pobles tothom sopa a la mateixa hora. Un dens silenci envolta el xiuxiueig d'innombrables televisors; de vegades una riallada o un crit s'aixequen per sobre la vila i es perden travessant la negra infinitud de l'univers estelat, i em recorden els missatges en ampolles que suposadament llencen els nàufrags, missives que suraran indefinidament pels oceans i que ningú es llegirà. Inspiro fort. Un aire sec i fresc que fa olor a corders, granja de porcs i una mescla del camp que no sé aïllar, però que se'm fa molt agradable, em penetra els sentits de manera sensual, com insinuant-me delícies misterioses. Em venen a la imaginació mil contes i històries que la gent ha viscut des de temps immemorials i que em parlen de l'amor sota un garrofer, de la passió de recollir la sembra, de veure nàixer un nadó, de les festes tradicionals, de la vida, de la mort i els seus funerals, de la soledat... de la meva soledat, sobretot de la meva soledat.
Entenc o, millor, intueixo per què m'entendreix la visió de quatre dones tornant de missa: la còmplice companyia que s'han prestat al llarg de les seves dilatades vides és encomiable, i m'admira. Penso en la meva família. Me la veig asseguda a taula, dinant, segurament perquè és l'únic que fa plegada. Poc ens trobem, els familiars, i quan ho fem solem anar cadascú a la nostra; de manera que és normal que quan pensi en la família, ho faci recreant la imatge d'un grup assegut al voltant de menjar.
Menjar...
"Merda!", exclamo, i arrenco a córrer amb tota la velocitat de què sóc capaç, amb prou cura com per no rodolar per les escales irregulars d'una casa vella i fosca, un mal circuit de carreres per algú que, com jo, calça unes menorquines.
Mentre travesso a tota velocitat el llarg passadís que porta a l'edifici nou penso en el graner més alt de la casa antiga. És un lloc agradable i tranquil, hi he passat una bona estona. Segurament hi tornaré; vaja, segur: m'hi he deixat la cadira, i la meva àvia no trigarà en trobar-la a faltar. "Què fa la cadira allà?", em preguntarà quan li hagi dit que és al graner més alt. "No ho sé, àvia, es devia estar avorrint", contestaré, indiferent a que se'm consideri un extravagant. "Jo hi pujo quan m'avorreixo", afegiré per que m'entengui la broma, en el fons no tan indiferent com voldria. Llavors em mirarà amb un somriure nostàlgic i em dirà: "Al graner més alt hi teníem abans les gallines".