El graner més alt

Un relat de: Arbequina

Són dos quarts de nou del vespre. Avorrit, ple d'un tedi asfixiant, pujo amb desgana els quatre pisos al cap dels quals hi ha el graner més alt. El sostre és baix; el terra, enrajolat per una capa grossa de pols molt vell, ensenya les bigues irregulars del pis de sota; no hi ha cap tipus de mobiliari, excepte una misteriosa aixeta que dóna a enlloc i un cubell ancestral de plàstic, trencat de ressec i podrit, que un dia va voler recollir les goteres. A la paret del fons s'obre una mena de finestrot que la creua de banda a banda. És una obertura tapada per una malla metàl·lica, rovellada i vella que es doblega i s'esquinça per tot arreu. M'hi acosto maquinalment, fixant-me amb atenció desmesurada (quasi boja) en el polsim que escupen les soles de les meves menorquines al trepitjar.
El paisatge, com si el meu ànim l'influís (o a l'inrevés), sembla apàtic, també avorrit. Molt a la llunyania el sol, ja moribund, s'encén roig i, malgrat la seva lleu intensitat, estén el seu color als núvols que gosen aproximar-se-li massa. El cel, però, va del blau més blanquinós a l'oest fins el quasi negre a l'est. Si es mira amb un interès que no sé d'on aconsegueixo treure, a la lluna se la intueix retallada prop de l'ermita, com si volgués amagar-se, com si pretengués dissimular entre els alts xiprers. El camp està ressec; fa massa dies que no plou, i no hi brilla el verd en tots els seus tons com feia un parell de mesos enrere. Tampoc els vius colors de la primavera, que és coqueta, decoren ja el quadre, força apagat. Ara només s'hi aprecia un fosc mescla de marró i un color semblant al de la fulla d'olivera.
El silenci em colpeja la oïda feroçment amb uns cops opacs i rítmics que s'acompanyen d'un misteriós xiulet interior. Els únics que es sobreposen a aquest irresistible so son els nens, dels que m'arriba un xivarri llunyà, i els ocells, que piulen un cant cansat de melodia boja, com d'adagio mahlerià. El cor em batega fortament i, en la quietud del moment, sento tot el meu cos trontollar al ritme dels seus impulsos. És una sensació desagradable i, inclús, molesta.
Decidit a estar-me en aquest graner fins l'hora de sopar, em recolzo a la paret i em disposo a observar a través de la immensa obertura. Toquen els tres quarts. La campana, que em queda per sobre a no gaire distància, potser cent metres, sona meravellosament càlida i metàl·lica, combinació impossible i afortunada. Tres cops ha repicat. "No trigaran massa els de missa en baixar", em dic, momentàniament atret per la idea d'observar el moviment de la gent, activitat que solia fer el meu avi des del balcó del segon pis.
Poc a poc el meu cos es recobra de l'esforç que ha hagut de fer per pujar les escales; el meu cor batega més fluix i lent, la respiració s'insonoritza i la fina pel·lícula de suor que s'escampava pel front i l'esquena es va refredant. De sobte em voldria asseure; busco amb el coll girat alguna cadira, però no veig res, car és un lloc quasi desert. Resignant-me, decideixo baixar a buscar-ne una, així que desenganxo l'espatlla de la paret on em repenjava i giro cua.

Altre cop a dalt, torno a sentir la violència del meu cos: la forta respiració, un cor desfrenat i la suor que, altre cop calenta, s'estén encara més. Mentre amb una felicitat de gat busco asseient-me la postura menys incòmode, penso que hauria de tornar a fer esport. És cert que fa molta calor i no corre gens l'aire, però tampoc és normal que per pujar dos cops unes trenta-cinc escales no pugui dir ni fava. Com sempre, em consolo dient: "hi havia una època que podia jugar tres partits de tennis sense immutar-me". Però me n'adono que ja ha deixat de ser un consol; ara recordar-m'ho només em produeix més aversió cap a la meva figura desnaturalitzada.
Mirant amb ulls desenfocats el terra, m'imagino davant d'un mirall d'aquells verticals que copsen tot el cos.
Sóc quadrat, és a dir, baixet i molt ample, i tinc un revestiment de greix força abundant que s'escampa per tot arreu; només el ventre, sense cap forma, reuneix tot sol diverses capes. Malgrat tot, ja es veu que no sóc de constitució grassa, sinó forta, i és que uns músculs heretats fan de mi la persona amb més densitat que conec. Les extremitats són dobles i curtes, com inspirades en el quadre general, i no són proporcionades; les cames, per exemple, són més petites del que haurien de ser, i això, ja m'hi he fixat altres cops, és el que em dóna aquest estrany caminar que comparteixo amb nombrosos familiars. Per altra banda, un color blanc que anomenaria "absència de sol" o "blanc virginal" però que - per donar més versions del meu color de pell - el meu pare anomena "blanc malaltís", fa que la impressió que em causo al veure'm al reflex del mirall em faci exclamar: "fofot, estàs fofot".
Decideixo anar l'endemà mateix a córrer; menjar, seguiré amb la mateixa rutina. No menjava com un foragit quan feia esport i estava prim? Doncs perquè hauria de prescindir de quelcom que m'aporta, a part de calories en excés, una immensa felicitat?
Aquests pensaments tan insulsos es veuen, de sobte, distrets per un enrenou llunyà. Un rumor de gent s'acosta lentament. "Són els feligresos que ja han sortit de missa", me n'adono. Si fos diumenge o festa, la missa seria matinal, i tothom aniria al segon temple dels pobles, el bar, i mataria el temps amb converses depriments, segurament sobre política; però és dissabte per la tarda, quasi hora de sopar, i la concurrència del mossèn no és altre que atrafegades beates que tornen corrents a casa, on les esperen els familiars pels que fa poc, a petició del frare, que sempre demana resar pels ateus, elles han resat.
Sota meu passen les primeres i penso, amb una malícia que m'inspira l'avorriment, que segurament són les més afamades o les menys creients (tot i que cap d'elles hi creu), doncs surten ràpid de l'església. Maldient-me una mica, rectifico i penso que van davant per casualitat o bé, senzillament, tenen una pressa motiu de la qual no puc saber.
No trigo massa en veure la meva àvia. Va agafada del braç de la germana del meu avi. Les segueix una altra parella: la germana de la meva àvia i la dona del seu nét, també agafades del braç. Sento la veu potent, aguda i tremolosa de la tia (la germana de l'avi) que, pel que sembla, està explicant quelcom molt animada. És una gran persona, amb molt bon cor, intel·ligent i molt detallista, però atabala quan parla, i costa seguir-li la conversació. Les veig totes quatre, com reproduint una rutina eterna, sempre igual o amb poques diferències, i m'entendreixo. Sense saber ben bé perquè, penso: "la vida és una merda, i injusta". I certament, recordo que ja fa temps he assumit que la vida és insípida, però ara experimento un sentiment contradictori.
Per una banda, els dies d'aquestes tres velletes se'm fan incomprensibles, doncs bàsicament consisteixen en cuinar pels seus familiars, que, amb tota seguretat, estaran gandulejant davant del televisor o al bar, cosir coses absolutament innecessàries i anar regularment a missa. Lo demés consisteix en dormir i altres necessitats de l'organisme: menjar, anar de ventre, veure, pixar, etc. Sembla que només gaudeixin de l'observació extàtica dels seus familiars i de la seva tossuda dedicació a ells. Per altra banda giro el meu jo observador i el dirigeixo cap a mi. Què faig jo? Jo treballo vuit hores al dia, lo qual, comptant menjars i desplaçaments feina - llar, ve a ser unes onze hores, més o menys; no arriba. També dormo set hores, doncs tinc comprovat que és el que el meu cos necessita. Això me'n deixa sis per a mi, com es sol dir. Les solc llegir quasi totes, però també en llenço moltes fent com ara, mirant per una obertura el carrer, sumint-me en abstraccions i pensaments que porten a enlloc. I, per suposat, també he de complir amb les rutines de l'organisme.
El sentiment contradictori que m'atansa és aquest: menystinc una vida, la de les velletes que passen per sota meu, que se'm mostra molt més plena de sentit que la meva. Jo porto un viure repetitiu, insuls, apagat, fosc, inútil, ignorant; elles viuen també de manera repetitiva, insulsa, apagada i fosca, si es vol, en la quasi totalitat de les seves hores, però mai podria afirmar, i ara que les observo amb amor encara menys, que és inútil, ni tan sols ignorant. En certa manera, dins de l'absurditat de la vida conscient i com un element més d'aquesta consciència, veig en elles un significat misteriós. "És incongruent, el que acabo de pensar", em dic. I, certament, ho sembla.
Vencent amb desgana l'atracció que el mon abstracte del divagar em provoca, fixo l'atenció sota meu i les observo allunyar-se carrer avall. Un sospir inesperat se m'escapa de la boca: la imatge que veig em colpeja amb tota la nuesa de la seva bellesa. El sol ha perdut el seu angle i, pla, al nivell de l'horitzó, allarga les ombres donant-les-hi unes formes estilitzades i antinaturals, conferint-les-hi vida pròpia. Tot sembla com inclinat per l'efecte de la llum que, a més, dóna un toc d'irrealitat al quadre, ja que combina de manera impossible una brillantor intensa i cegadora amb una foscor opaca, freda. És el vespre que, de mala gana, cedeix a la nit el seu lloc.
Sento cridar el meu nom. La veu irritada del meu germà, que potser em busca des de fa una estona, vocifera amb potència "Xavier". "Sí", contesto, una mica agitat per l'ensurt que m'he endut. De fet, em sento com si m'acabés de despertar per l'agut timbre del despertador, una mica emprenyat, molest i mig despistat. "Que estem sopant, idiota", em diu, amb un enuig que no se'l treu de sobre i que considero d'allò més infundat. "Puc estar on vulgui", penso a mitja veu, i cridant: "Ja vaig". Però només sento per contesta el so de la cortina de plàstic anti-mosques, que es remou nerviosa; el meu germà, sense esperar resposta, ja se n'ha anat.

Ignorant tossudament per uns moments que he d'anar a sopar, faig una darrera mirada pel finestrot.
La nit, sense que, absort en els meus pensaments, me n'adonés, s'ha anat a
poderant del dia. El sol, fa una estona moribund, és ja un cadàver que enterra, qual colossal mausoleu, la imponent serralada de l'oest. La tènue claror que s'escampa dèbil pel cel és el record melangiós que d'ell es te, i em pregunto si no l'estaré imaginant. Els estels comencen a aparèixer i, la lluna, mentre dansa i dansa sempre inquieta, mai parada a un mateix lloc, brilla cada cop amb més intensitat. El fons és negre; al camp se l'intueix en les siluetes espectrals que es difuminen més enllà de la darrera llum del poble. Els carrers, buits de tot, evidencien que als pobles tothom sopa a la mateixa hora. Un dens silenci envolta el xiuxiueig d'innombrables televisors; de vegades una riallada o un crit s'aixequen per sobre la vila i es perden travessant la negra infinitud de l'univers estelat, i em recorden els missatges en ampolles que suposadament llencen els nàufrags, missives que suraran indefinidament pels oceans i que ningú es llegirà. Inspiro fort. Un aire sec i fresc que fa olor a corders, granja de porcs i una mescla del camp que no sé aïllar, però que se'm fa molt agradable, em penetra els sentits de manera sensual, com insinuant-me delícies misterioses. Em venen a la imaginació mil contes i històries que la gent ha viscut des de temps immemorials i que em parlen de l'amor sota un garrofer, de la passió de recollir la sembra, de veure nàixer un nadó, de les festes tradicionals, de la vida, de la mort i els seus funerals, de la soledat... de la meva soledat, sobretot de la meva soledat.
Entenc o, millor, intueixo per què m'entendreix la visió de quatre dones tornant de missa: la còmplice companyia que s'han prestat al llarg de les seves dilatades vides és encomiable, i m'admira. Penso en la meva família. Me la veig asseguda a taula, dinant, segurament perquè és l'únic que fa plegada. Poc ens trobem, els familiars, i quan ho fem solem anar cadascú a la nostra; de manera que és normal que quan pensi en la família, ho faci recreant la imatge d'un grup assegut al voltant de menjar.
Menjar...
"Merda!", exclamo, i arrenco a córrer amb tota la velocitat de què sóc capaç, amb prou cura com per no rodolar per les escales irregulars d'una casa vella i fosca, un mal circuit de carreres per algú que, com jo, calça unes menorquines.
Mentre travesso a tota velocitat el llarg passadís que porta a l'edifici nou penso en el graner més alt de la casa antiga. És un lloc agradable i tranquil, hi he passat una bona estona. Segurament hi tornaré; vaja, segur: m'hi he deixat la cadira, i la meva àvia no trigarà en trobar-la a faltar. "Què fa la cadira allà?", em preguntarà quan li hagi dit que és al graner més alt. "No ho sé, àvia, es devia estar avorrint", contestaré, indiferent a que se'm consideri un extravagant. "Jo hi pujo quan m'avorreixo", afegiré per que m'entengui la broma, en el fons no tan indiferent com voldria. Llavors em mirarà amb un somriure nostàlgic i em dirà: "Al graner més alt hi teníem abans les gallines".

Comentaris

  • Introspecció[Ofensiu]
    Naiade | 15-01-2007 | Valoració: 10


    Relat intimista, de gran força narrativa. M'ha portat als meus amagatalls de petita, on gaudia de uns instants de soledat, deixant-me dur com tu, per aquest món interior de divagacions, pensaments i conscienciejant-me del meu jo, i del que m'envoltava.
    M'ha donat la impressió d'haver viscut el teu relat, d'haver vist aquell paisatge, aquelles ombres, aquell indret tan especial.
    Oi que es recorda malament quan estàs en aquest estat i et criden?
    Em fa molt feliç que t'agrades el meu relat. Gràcies per un comentari tan especial.
    Espero tornar-te a llegir ben aviat.

    Una abraçada a dalt del graner.
    Montserrat


  • Desde la talaia...[Ofensiu]
    Elm de Tuïr | 05-01-2007 | Valoració: 10

    Molt bon relat! I començo pel graner, que encara que sigui absurd, te una significació metafòrica molt forta i en fas referencia de manera velada!. Encetes el teu relat amb el graner ja esmentat, com un lloc de recolliment, d'evocació propia, de save-te a tu mateix. Però llavors fas un exercici d'expansió cap enfora, cap a familiars teus i ells et fan reflexionar el perque de la vida. Sobretot m'agradat molt totes les descripcions, has fet molt bon treball!. Sembla com si poguesis encapsular el món i de cop i volta, el teu germà et retorna a la realitat. Es estrany, no saven que hi fots el graner, quant en realitat, tu estaves pensant en ells!

  • M'afegeixo[Ofensiu]
    Charlotte | 12-11-2006 | Valoració: 10

    a les demostracions d'entusiasme qhe ha generat el teu relat! M'ha encantat la cadència del relat, les evocacions, les personificacions que fas en dos o tres llocs, en especial la de la lluna i els núvols:

    "estén el seu calor als núvols que gosen aproximar-se-li massa."

    Però el que realment trobo fantàstic és la descripció del paisatge, amb tots els matissos de llum:

    "la tenue claror que s'escampa dèbil pel cel és el record melangiós que d'ell es té."

    Uauu quina frase!! sublim.

    Charlotte

    P.D. Sento no haver llegit un relat teu fins ara. Hi ha tant per llegir, i per escriure, i tan poc temps. I Un milió de gràcies pels teus comentaris.

  • Un relat[Ofensiu]
    brideshead | 10-11-2006

    de qualitat tan alta com un graner.

    En el teu escrit s'hi poden veure les imatges tan enyorades d'un passat recent, olorar la fusta del banc antic, sentir les veus familiars, ara ja apagades. I enmig de tots ells, com lligat amb la millor maionesa, aquest sentiment únic i especial de l'evocació d'un temps que, per passat, mai no és oblidat.

    Una abraçada ben forta, Arbequina, i felicitats per aquesta trajectòria descriptiva teva, que ja fa que la teva petjada sigui ben significativa aquí. Discreció, seny i rigurositat. La combinació perfecta.

    M'alegro molt d'anar-te re-descobrint.

  • Quin...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 01-11-2006 | Valoració: 10

    ...plantejament existencial! Molt bo. Jo encara no he publicat cap relat tan llarg, però ho tinc pendent. Descrius molt bé. M'ha impressionat força. No he llegit gaires relats com aquest.
    Felicitats pel relat.


    Sergi

  • fantàstica descripció[Ofensiu]
    llumdenit | 16-10-2006 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest relat. Ho descrius tant bé que allà, al graner, em semlba que jo també hi era, esbufegant després de l'esforç de pujar les escales, veient els colors, flairant la olor del camp...
    M'has fet recordar quan jo era petita i anava a un lloc semblant a aquest graner. Només que ara tot son runes, clar, el temps passa. Ja no es "la fàbrica" de l'avi, aviat serà un gran edifici de pisos nous de trinca.
    Gràcies per la teva benvinguda a Relats.
    una abraçada
    llumdenit

  • Em recorda molt[Ofensiu]
    | 09-10-2006 | Valoració: 10

    els contes de Dublinesos. Aquest estil quotidià, però revestit d'una certa melangia que ho impregna tot, i que en alguns moments es fa més que evident.
    Les descripcions del paisatge també m'han agradat molt, sobretot les del principi, i la intensitat que poses en parlar de cada detall, deixant-los tots sense ni un racó amagat.

    Molt bon relat, aniré a comentar-te'n algun altre de seguida.

    Sort i una abraçada!!

    Ona

    P.D: Moltes gràcies pels teus comentaris i l'autoestima que m'insufla cada un d'ells. Sento haver-te contestat tan en comptagotes. Però treuré temps d'allà on sigui per fer-ho més sovint.

  • Un bon lloc per ser-hi[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-10-2006 | Valoració: 10

    He pujat amb tu al graner més alt i he gaudit de bo de bo amb cada petita descripció, amb cada detall amorosament recollit pels teus mots, que li han donat vida per uns moments.

    Un text que en cap moment resulta avorrit... ben al contrari, m'agrada compartir amb tu aquesta estada que em fan molt real i molt visible les teves paraules.
    I, quan avanço en la lectura, tu mateix m'ofereixes la definició d'aquesta situació: "la còmplice companyia que s'han prestat al llarg de... " Jo m'atreviria a continuar: "d'un bon grapat de relats!"
    He llegit tot el que has escrit i, sense perdre les teves senyes d'identitat, he pogut trobar petites diferències: de moment, de recursos, de tipologia de text...
    Em sembla que, en aquest cas, demostres un domini important de la composició en un relat llarg, que no cansa, que abunda en imatges, en al·lusions, en reflexions, també amb corbes i giragonses literàries encertades: te'n surts molt i molt bé!
    Recorrent a la teva frase, aquest relat teu "És un lloc agradable i tranquil, hi he passat una bona estona."

    Enhorabona, amic meu! M'ha encantat!

    T'envio una abraçada amb gotes de pluja i colors de tardor,

    Unaquimera

  • quedo bocabada i esmaperduda...[Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 07-10-2006 | Valoració: 10

    noi, perquè ets un noi, oi? quin devessall de paraules, descripcions, estats d'ànim, reflexions magistrals i capacitat de transcriure fidelment, fil per randa, tota els batecs interiors que provoquen en tu les imatges, les olors, les presències, les absències...

    ostres! Ets un crac! de debò! Felicitats i agraïda per fer-me companyia en els meus "minipoemes"

    Una abraçada Arbequina i que no "decaigui"!!

  • parlan del poema d'Anna[Ofensiu]
    1101ilime | 30-09-2006

    Arbequina, mira el meu comentari en la meva poesia, que faig per tu i veuras sorpresa.
    Per cert a mi tambe m'agrada la mùsica clasica.
    Tabe voldria el teu E-Mail.

    una abraçada

  • A destacar: el detall de les menorquines i la descripció de la pell blanca[Ofensiu]
    Ligeia | 28-09-2006

    Sento l'olor del camp, veig les estrelles al cel negre i noto la calma que s'estén durant l'hora dels àpats. Això no és cap mèrit, diràs, però tot això em passa a Badalona estant i aquí normalment olorem asfalt, no veiem mai una estrella i no hi ha calma ni a les 4 de la matinada. Has aconseguit transportar-me!

    Per cert... necessito tenir alguna adreça electrònica teva on poder-te enviar un mail. He d'agraïr-te tantes coses! I fer-ho aquí, al teu espai, no em sembla correcte.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arbequina

Arbequina

30 Relats

342 Comentaris

44330 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
La veritat: no m'agrada escriure. Però durant un temps va ser la manera en què vaig canalitzar el plaer per crear, que abans aconseguia composant al piano, del que em vaig veure físicament allunyat. Tot i que ara m'apassiono composant a la guitarra, encara vaig escrivint. M'ha quedat, sorprenentment, com a hàbit. Així i tot, ni el talent ni el gust que tinc per aquests dos arts és equiparable i, com ja deia en una biografia anterior, tan sols Txèkhov aconsegueix fer-me intuir que la literatura és gran, molt gran, potser tan gran com Bach, com Mahler, com la música dels millors.
Com a lector sóc irregular i caòtic. Porto molts llibres alhora, de diverses disciplines, i els vaig acabant de mica en mica. M'agrada llegir de tot, però llegeixo poca poesia - i massa història, potser.
Com a "escriptor" afeccionat, sóc encara més caòtic i, de fet, no porto al fi cap de les idees que em venen al cap i que tan sols escric fins els tres quarts, la meitat, la quarta part, una frase... hi ha de tot! N'hi ha que estan acabats i els considero inacabats.

De mi - com si no hagués parlat de mi als paràgrafs de damunt - dir que em dic Xavier, tinc 25 anys, sóc economista, sóc exagerat, no m'agrada Barcelona, no m'agrada el cava, no sóc ni misteriós ni dolent i , per tant, a les dones no els agafa massa sovint l'impuls instintiu de voler conèixer-me i canviar-me (i, per tant, voler-me), sóc ateu, sóc liberal, penso que la societat catalana ha de prendre absoluta sobirania de sí, sóc estranyament feliç i, la veritat: no m'agrada escriure.

Que tinguin un bon dia.