L'americana que no fou de la col.lecció

Un relat de: Arbequina

"Me la tenia que haver follat", expressà en veu alta.

Assegut al seu llit, escoltant-lo parlar entusiasmat dels nous imac, m'havia quedat mirant una de les fotos que tenia enganxades a la paret de l'habitació. Eren dues instantànies d'aquelles que un es pot fer a les màquines que hom troba en algunes estacions de metro. Se'l veia a ell i a una noia rossa, la qual abraçava des de darrera. De la jove no es podia saber si era maca o no: tenia la cara arrugada per una ganyota estranya que feia traient la llengua, empetitint els ulls. Aquests, però, eren blaus, i lluïa una bella melena daurada, a més d'unes pigues molt gracioses tot al voltant d'un nasset bufó. Així doncs, vista tan sols en aquella foto, uns opinarien que era força lletja, d'altres, que, no fent el burro, podia ser una noia atractiva. Jo m'inclinava a pensar que era bonica, potser perquè al meu amic li havia conegut poques, d'amigues lletges. Ell duia una gorra tipus "beanie" o "tuque", de les que portava farà un parell d'anys, i un jersei hip-hopero blanc i negre amb una caputxa que se li repenjava a l'espatlla. Me'ls vaig quedar mirant una estona llarga mentre ell xerrava i cercava informació per Internet. Quan es girà per mirar-me, potser per explicar-me què havia trobat, li vaig preguntar, assenyalant les fotos amb un moviment del cap:
- Qui és? La francesa de Salou?
- No, aquesta era americana...
- Déu n'hi do, amb la teva col·lecció - li vaig dir. Rigué sonorament, aixecant una mica el cap.
- No. - Somrigué expulsant aire pel nas - Aquesta no és de la col·lecció...
Vaig tornar a mirar les fotos, preguntant-me, doncs, qui era aquesta americana a la que abraçava amb tanta confiança i que no havia estat una de les seves nombroses xicotes.
- Era molt guapa, de debò. El que passa és que a la foto no surt gens bé - Em digué.
- Sí, fa una ganyota lletja. Però es veu que havia de ser guapa.
- Ho era, ho era. I tenia un cos... - Es mossegà el llavi inferior per acompanyar visualment l'expressivitat de les seves paraules.
- Com es deia? - Li vaig preguntar.
- No ho sé. Per allí hi ha d'haver un paperet amb el seu número i el seu nom. No me'n recordo.
Prop d'on estaven enganxades les fotos hi havia un flayer força antic d'una disco, una fulla amb les bases d'un concurs de disseny en què hauria participat no feia massa temps, un parell de boles brutes de blue-tac que ja no sostenien res i el paperet, on s'hi llegia "686372591, Jess" en una lletra femenina, rodona, molt gran.
- Jess - Li vaig dir.
- Això, Jess. . - Es pausà un instant - Estava bona, estava bona... - Digué girant-se cap a l'ordinador portàtil.
Vaig agafar de nou la guitarra per seguir practicant. Abans de fer el primer acord, vaig aixecar el cap per aclarir-me la gola i el vaig veure remenant el cap i repicant els dits sobre la taula.
- Me la tenia que haver follat - Expressà en veu alta.

L'havia conegut feia un parell d'anys a l'autobús que cobreix la línia Donosti-Barcelona. Era un dia xafogós d'Agost, potser el més calent de tot l'estiu. Les dues eren tocades; l'autobús va entrar puntual a l'estació de Pamplona. Ell, una parella que duia una hora petonejant-se als seients de darrera i el conductor, eren l'únic passatge. A l'andana no s'hi veia ningú, però en el temps que el conductor trigà en fer-se ràpid una cigarreta aparegué ella, l'americana.
Anava carregada amb una enorme maleta negra que col·locà a la panxa de l'autobús, una de més petita que es pujà amb ella i una bossa d'anses, d'aquelles que van subjectes per les espatlles.
Un cop a dalt, mentre el meu amic se la mirava content del que veia i pensant en com dirigir-se-li durant l'aturada de mitja hora que sempre es feia a Saragossa, ella s'anà acostant dificultosament per l'estret passadís. Quan va arribar a la seva alçada la noia li digué "hola" amb un accent estrany i un somriure deliciós. "Estrangera", pensà ell.

L'estació de servei que hi ha a la sortida de Saragossa té un pàrquing de camions molt gran; Saragossa, al cap i a la fi, és una important cruïlla de tràfic de mercaderies i centre logístic de tota la zona de l'Ebre. Aquell dia, però, la gran esplanada era força buida. Només s'hi veia, ben lluny, dos enormes tràilers, i, més a prop, al costat de la benzinera, l'autobús.
A una jardinera que li quedava davant hi havia els dos joves que es petonejaven menjant-se un entrepà. El conductor es distreia mirant els discos de música que hi havia exposats a la tenda de l'àrea de servei.
El sol de la tarda colpejava el llarg finestral amb la ràbia que només sol usar als deserts. Des de darrera, invisible pel reflex quasi encegador que s'estenia per l'immens vidre, el meu amic es prenia una coca cola light assegut davant de l'americana en una petita taula del bufet. Conversaven animadament. Més fort del que qualsevol persona amb dos dits de seny hagués desitjat, en Bisbal bramava una de les seves horribles cançons.

Finalment, no li havia calgut arribar a Saragossa per conèixer-la. Gairebé instants després que l'autobús sortís de Pamplona, la Jess s'aixecà i, avançant tot el passadís fins on era el conductor, li preguntà:
- Aigua? Hi ha?
Sense girar-se, aquest li senyalà una nevera d'aquelles de plàstic, enormes, que refreden amb barres de gel que es dipositen dins. Ella agafà una ampolla, ajustà amb cura la tapa, digué "gràcies" al xofer, i se'n tornà. De camí cap al seu seient, la bonica americana ja no el va mirar. Ell només havia aixecat momentàniament el cap per sobre del llibre que estava llegint. No va trobar de nou el somriure d'abans. "Llàstima", pensà, "no serà tan fàcil com semblava".
Poc desprès, però, un lleu murmuri s'alçava imperceptiblement. La noia es queixava, remugava i deia, amb veu queda i retinguda, "shit", "fuck", hòstia. La sentí aixecar-se de nou i, just quan esperava veure-la passar de llarg, un cop a l'espatlla el sobresaltà. Es girà i la veié dreta, una mica acotxada, amb l'ampolla a la mà, com oferint-se-la. La llarga cabellera rossa li queia esplèndida cap el costat que inclinava el cap.
- Excuse me. Pots obrir? - li digué.
- Sí.
No. No la va poder obrir. L'enemic abstracte de la vanitat masculina havia segellat aquella ampolla fonent tots els plàstics en un de sol. Tap i ampolla eren una mateixa cosa.
- Jo no puc - Li digué l'americana.
Silenci, força, tremolor de braços, força, sang al cap... silenci.
- Jo tampoc! - Exclamà ell de sobte, llençant l'ampolla al seient del costat amb un deix força còmic - Està impossible!
Llavors s'aixecà, l'agafà i l'anà a canviar. Per darrera es sentien les riallades alegres, desenfadades de l'americana.
Quan es girà, la veié canviant-se de lloc. Es col·locava al costat d'on s'asseia ell, però a l'altra banda del passadís. Li allargà l'ampolla, que ja tenia oberta, i deixà caure el cul al seient.
- D'on ets, si puc preguntar?
- D'Amèrica
- Sí? Jo he estat dos anys allí estudiant disseny a la UCLA.
- Sí?
- Sí, a Los Angeles. M'ho vaig passar de conya.
La resta del recorregut, fins l'aturada a Saragossa, se'l van passar xerrant sobre la seva estada als Estats Units D'Amèrica, sobre aquest país i sobre la seva voluntat de tornar-hi algun dia, a poder ser quan abans millor. Des que hi havia estat, restava enamorat de Califòrnia, dels americans. Hi havia deixat la novia. Bé, la ex-novia.

Féu un glop de la llauna de coca cola que tenia al davant. Deixà que les agressives bombolles se li escampessin per tota la gola. Li encantava sentir-les espurnejar gairebé fins l'estomac. La mirà, era molt atractiva. Els rajos de sol encenien la seva llarga melena àuria i la tornaven quasi blanca. Semblava una deessa envoltada d'una aura de claror celestial. Els seus ulls, d'un blau intens, el miraven fixament.
- I bé, parla'm de tu, no? Què fa una americana en un autobús camí de Barcelona?
- Oh, llarg d'explicar... - I es quedà rumiant, possiblement provant de cercar les paraules més adients.
- Espera. Si no ens hem dit els noms! Em dic Octavio, per servir-la - Digué amb una mitja reverència del cap. Ella rigué la gràcia. Fer riure als estrangers sempre és més fàcil. En tot hi veuen un interès i atractiu que realment no té.
- Octavio - Repetí, com per assegurar-se que l'havia entès bé - Jo sóc la Jess, per servir-lo, també.
- I doncs, que fa la Jess en un autobús camí de Barcelona? - L'animà a que li aclarís el que li havia preguntat abans.
- Doncs... Jo vinc per estudiar en Mallorca.
- A Mallorca? I què hi fas, aquí? Turisme abans de començar?
- Sí, sí, espera - Es rigué de la impaciència del meu amic - Jo vinc per estudiar espanyol a la Universitat de Mallorca. Som un grup. Trenta americans, més o menys. Ens feien una presentació a Pamplona. Quinze dies estàvem allí. M'agrada Pamplona. És molt bonica.
- Sí, eh? Jo sóc de Pamplona.
- Sí? Però tu no pujaves, no?
- No, he anat a visitar un amic que està treballant a Donosti. Jo estudio, encara - feu una ganyota per mostrar el seu cansament - a Barcelona.
- Ah.
- I bé, on són els teus trenta compatriotes? - Li preguntà.
- Ah. Ells prenien un avió directe... - Es quedà pensant amb els ulls alçats al sostre i mossegant-se el llavi. Era molt bufona - Directe to? - Li preguntà.
- Directe a...
- Això! Directe a Mallorca. Però per mi és massa car. Així que comprava un bitllet des de Barcelona. Però vaig en bus allí.
- Sí, clar. Sempre és igual. Pagues menys, però trigues més en arribar.
- Sí, però tinc tot controlat. Espero gens en l'aeroport. Arribaré just, crec, per fer el check in. Potser massa just, no sé.
- A quina hora et surt l'avió?
- A les vuit vint-i-cinc, crec. Espera, que miro- Digué mentre agafava la
bossa que havia deixat sobre la taula i la començà a regirar.
Mentre la Jess cercava el bitllet d'avió o una nota o on fos que tenia apuntada l'hora del vol, el meu amic anà fent càlculs mentals. Arribar a Barcelona, tant; esperar el tren cap el prat, posem que tant; anar-hi, no era tant? Sí, segur; sumat... L'observà. Ja havia trobat el bitllet d'avió i se'l mirava assentint amb el cap.
- Sí? - Preguntà el meu amic.
- Sí, a les vuit vint-i-cinc.
Begué de la llauna. Se l'acabà. Degustà el gas com si es tractés del millor vi, paladejant-lo a la boca, ingerint-lo ràpid desprès, abans que acabés de guspirejar. La mirà de nou. Estava desant el bitllet a la bossa. Els seus ulls, entre distrets i indiferents, blavíssims, l'encisaven.
- Jo crec que no arribes. Vaja, n'estic prou segur - Li digué amb el to més comprensiu del que era capaç.
- Com? - Es sobresaltà ella, tornant la indiferència que fins feia una estona entelava els seus ulls en una penetrant observació.
- Això. Que crec que no arribes a facturar. De fet, crec que no arribes a l'aeroport abans de dos quarts de nou. Tal com va Sants i la Renfe... segur.
- Com? Va just, però calculava que arribo suficient - La seva cara mostrà preocupació - Allà, en l'estació, arribem a les set. I vint-i-cinc minuts...
- No. L'autobús arribarà a les vuit. Una mica abans.
- No... Barcelona Pamplona sis hores, no?
- No, set - Se la mirava amb uns somriure tímid, respectuós, però li sabia greu veure-la neguitosa. Certament, perdre un vol és sempre un contratemps.
- Jo venia de Barcelona, i havien sis hores.
- Si... - Pensà un moment - Sí, clar, degueres agafar el Vibasa plus, que és més ràpid. Ara anem amb el normal i triga una hora més.
- Noooouu...... - Exclamà, deixant caure les espatlles, com derrotada.
- Arribarem a les vuit - Aixecà les mans amb els palmells mirant al cel i digué - Ho sento.
- Merda. I ara què faig? - Preguntà, sense dirigir-se-li especialment. Ell tornà a aixecar les mans, com mostrant la seva impotència - I ara què faig?
- Suposo que comprar un altre bitllet. Clar que al final et sortirà més car...
- Ja... quina merda - Acotà el cap, se la veia deprimida - Quina merda.
Al meu amic, veient-la així, se li encengué una llumeta. Deixà passar uns instants, i llavors deixà anar:
- Mira, tal com jo ho veig, només pots fer dues coses - Ella aixecà el cap esperançada - O vas directament a l'aeroport, compres el bitllet, segurament per a demà, i dorms com puguis per allà, o... o véns a casa meva, mirem per Internet quan surt el proper vol, deixes allí les maletes i passem la nit per la ciutat - Deixà passar en silenci un petit espai de temps - L'has vist ja?
- No... - Se li veia a la cara que la proposta l'havia sorprès. Però ell ho havia volgut intentar. En realitat, no tenia mai cap problema en "posar fitxes", com ell deia, quan una noia li agradava. Aquesta americana, veritablement un bombonet, no fou l'excepció.
Mirà per la finestra . El conductor, amb l'espatlla recolzada al pal d'una senyal, feia la darrera cigarreta abans de reprendre el viatge. La parelleta ja es petonejava al darrer seient de l'Autobús. "Com els quedarà la boca, a aquests dos?", es preguntava el meu amic.
- Nem? - Digué assenyalant amb el cap la direcció on era l'autobús.

- Què crack! - Vaig exclamar - Sempre surts amb coses d'aquestes.
- Ja veus...
- Però acceptà, no? - Vaig dir, mirant-me les fotos i el número de telèfon alternativament.
- Sí, sí. Vam seguir parlant dalt de l'autobús. Una mica de tot. Com li havia donat per venir a estudiar a Mallorca; perquè castellà; de quina ciutat era; família; amics; de nou sobre la meva estada als Estats Units; el meu treball d'estiu; de Barcelona; els anys d'estudi... de tot. A un autobús hi ha poca cosa a fer, a part de parlar. És la millor manera de passar l'estona. I bé, quan finalment vam ser a l'estació de Sants li ho vaig tornar a preguntar i va acceptar.
- Joder, quines coses... - Aquest tipus de fets, casualitats, històries, com la que m'explicà un altre amic, que, ensenyant un pis de lloguer, s'acabà follant la dona que l'havia anat a veure, una jove musulmana, sempre em sorprenen més, diria, del que ho solen fer a la majoria de la gent. Oferir el teu llit a una noia desconeguda que, de camí a Mallorca, ha perdut l'avió, i que aquesta accepti, és una situació que, a mi, només d'imaginar-me-la, em deixa, com a mínim, pensarós - Joder, quines coses... - Vaig repetir, assentint meravellat amb el cap.
- Tio, que no tinc pintes de psicòpata - Digué rient.
- Doncs jo mai et trec un ull de sobre. No me'n fio - Vaig bromejar.
- Tu és que ets un marica!
Vam riure de valent. Jo, remenant el cap fingint desaprovació, vaig agafar altre cop la guitarra i ell, donant-me l'esquena, es volcà novament en la cerca del seu futur ordinador.
Quan instants desprès es girà per mirar-me, jo tocava "Red River Valley" observant encara les fotos que s'havia fet amb l'americana.
- I què vau fer, per Barna?

Varen anar al pis del Carrer Calàbria que llavors compartia amb dues noies italianes. La seva habitació no era massa gran, així que deixaren les maletes al menjador, darrera del gran sofà. Desprès es van disposar a mirar vols cap a Mallorca pel dia següent. Mentre comparaven preus i sospesaven altres variables com horari, companyia, etc, el meu amic va caure en què a les Illes també s'hi pot anar en vaixell, i és molt més econòmic. Van mirar l'oferta de passatges: un vaixell de la Transmediterrània sortia a les onze de la nit per 55 euros.
- T'importa anar en vaixell? - Preguntà el meu amic.
- No, què va! - Semblava preferir-ho - Mai anava en vaixell - Era de St.Louis, Missouri, al bell mig del poderós país americà, i tan sols havia agafat el ferri turístic un cop que van vindre les seves tietes de Colombus a visitar la família per Nadal, li explicà.
- Doncs surt - El meu amic es mirà el rellotge amb desgana - d'aquí una mica menys d'hora i mitja. Si ens afanyem, l'agafes - "Perquè havia hagut de tenir la pensada dels vaixells?", es preguntava emprenyat.
- Ahhhh, i no veig Barcelona?
- Dona, sempre pots tornar. Barcelona l'has de veure, i queda a prop de Palma. Tens un any... - La noia se'l mirava com escrutant-lo, pensarosa.
- Però perdo el guia - Digué ella fent morros com si fos una nena petita.
Amb un cop d'ull, el meu amic s'adonà que per ella, desprès de l'ensurt de perdre l'avió, el contrast de veure la solució tan fàcil li donava confiança, seguretat. Estava contenta i ara volia aprofitar l'aventura que li havia sortit al pas, i ell estava al mig, reflexionà, ell estava formant part d'aquesta diversió. En ves d'oferir-se per fer-li de guia més endavant, quan tornés pel que fos a Barcelona, decidí tornar a provar sort, i aventurà:
- Bé, si no et fa res arribar amb un dia de retard, el que pots fer és comprar el bitllet per demà, quedar-te a dormir aquí i aprofitar tot el dia. El vaixell surt a les onze. Jo, clar, et faré content de guia.
- Sí? - De seguida va saber que ella acceptava encantada la proposta - No importa? No vull molestar...
- Ala, dona! Si per mi serà tot un plaer poder ensenyar a una guapa americana aquesta ciutat. Veuràs com t'agradarà. La gent se'n queda enamorat. Per mi no pateixis. No tinc res millor a fer.
- Oh, gràcies! Perfecte, vaig demà!
- Vinga doncs! Potser que ens dutxem i anem a sopar. Conec un bon lloc.

La noia es va deixar invitar i tot. Per convèncer-la argüí que, de fet, ella feia aquell recorregut alternatiu per estalviar-se diners i que ell no podia fer menys que invitar-la. Les americanes són força conservadores, de la vella escola, i no va posar massa resistència a la seva amabilitat. Desprès de sopar al japonès del carrer Provença on tan sovint anem nosaltres, van baixar fins a plaça Catalunya i van passejar per les Rambles i el barri gòtic. Finalment van acabar xerrant en un pub d'ambient tranquil on posaven bona música de jazz. La noia semblava passar-s'ho molt bé. Reia molt i molt fort i el tractava amb una complicitat que l'encoratjava a fer-li insinuacions, a les que el meu amic n'és tan propens. Tanmateix, sabia que, intentant dur-se-la al llit, podia enviar-ho tot en orris; i seria llàstima, doncs també l'experiència de passejar amb una bonica desconeguda pels carrers de Barcelona l'atreia poderosament. Temps enllà li quedaria a la memòria com una experiència inusual i maca. Però cada cop que la mirava, no podia evitar pensar que a aquella jove atractiva i simpàtica que ara el somreia des de darrera d'un còctel vermellós, mai més la tornaria a veure, que més valia aprofitar. Almenys provar-ho. Així, durant tota la nit i fins que van anar a dormir, van estar fent el burro i fent-se bromes basculant entre mantenir les distàncies de seguretat i aproximar-se perillosament. El meu amic no es decidia entre comportar-se i atacar - paraules del seu vocabulari. Ella tampoc feu cap pas decisiu, cap senyal evident. Al final, ell maldormí al sofà del menjador; ella al seu llit. I possiblement ambdós haurien preferit haver-ho fet plegats.

- Tu creus que ella volia? - Li vaig preguntar - I no va passar res? - El vaig mirar amb la cara que el meu pare em solia regalar cada cop que suspenia més del cinquanta per cent de les assignatures matriculades, fet que ocorregué més sovint del que hauríem desitjat ambdós - M'has fallat, Octi, m'has fallat - Vaig esclatar a riure de valent; ell somrigué.
- Què burro ets! L'havia conegut feia mig dia, i se n'anava l'endemà. Hi havia ‘algo', sí, a mi m'ho va semblar, però en cas de no ser així... - s'aturà - la situació podia acabar essent molt violenta.
- Sí, sí, clar, feia
broma. Vas preferir emportar-te el bon gust d'una experiència diferent - Vaig dir amb sorna. Em mirà com dubtant del meu sarcasme.
- Què burro ets! Però què burro ets! Diràs el que vulguis, però aquell dia, és a dir, l'endemà, va ser un dels que més bé m'ho he passat en la meva vida.
- Conta, conta.
- Bah, si te'n rius - Es girà ostentosament per evidenciar que prestava més atenció a l'ordinador que a mi.
- Ei, caparrot, que no me'n ric - Vaig dir rient-me - Va, conta-m'ho, que aquesta història teva no la sabia i... és prou interessant.
- Bé, així contada no té res d'especial, però viscuda - s'aturà de nou, començava a posar-se pensarós - viscuda va ser genial.

Veritablement, la història no tenia massa d'especial ni, doncs, era tan atractiva. De fet, vista així per sobre, podria ser perfectament la narració d'un bona dia que dos turistes es passen a Barcelona: pel matí visitar el Parc Güell, la Sagrada Família, aturar-se a prendre quelcom a un bar de Passeig de Gràcia, veure la Pedrera, la casa Batlló i entrar a l'Fnac de Plaça Catalunya a comprar una guia turística de Barcelona; abans de dinar fer-se, de nou però a la llum del dia, el barri gòtic i el born, visitant la Catedral i Santa Maria del Mar; dinar a un petit bar perdut per qualsevol dels carrers que hi ha al Born; per la tarda veure l'Estació de França, el Parc de la Ciutadella, l'arc de Triomf , tornar caminant fins la Barceloneta i descansar allí prenent quelcom al primer bar decent que trobessin i, com tenen passatge per les onze, doncs el dia turístic per Barcelona acabaria ja aquí, donant pas, havent retornat a l'hotel o on fos que s'allotgessin, als preparatius del viatge.
Però clar, tot i que el seu dia va ser ben bé com és descrit, no és el mateix per un parell de turistes que per un parell de desconeguts que, junts, es van coneixent al ritme que els monuments desfilen pel seu davant. Més encara si aquests dos senten una atracció que, malauradament, es veu reprimida precisament per saber que només durarà mentre es vegin, i que això serà per poc temps.
No acabà passant res. Desoïren el que els ulls els deien dels de la persona que els acompanyava, tampoc intentaren res forassenyat ni es deixaren dur per cap arravatament. Tan sols es comportaren com dos jovials turistes als que potser els neguiteja quelcom. Res més, un petit neguit que es van callar.
Així, com he dit, anaren de monument en monument, xerrant i xerrant. El temps passà com si volés, i, finalment, a prop de les onze, eren l'un davant de l'altre acomiadant-se. El sol, desaparegut feia ja una llarga estona, s'intuïa en la claror blanquinosa que l'estelada nit arraconava a una banda del cel. Les ombres, dansaires, movent-se al ritme que la brisa conferia als fanals penjats d'un interminable cable, semblava que ballessin una sardana. Els crits de les gavines; el xiuxiueig de l'aigua al topar amb la roca; les veus dels grups que els passaven pel costat; tot, tot plegat, els envoltava indiferent, com respectant la intimitat del seu comiat.
- Has estat molt amable amb mi... - Li deia l'americana.
- Ja veus...
- No, de veritat. I m'ho passava molt bé. A més, m'ajudaves quan tenia el problema.
- Bé..., qui no s'hagués ofert a ajudar a una bonica americana? - Ella li somrigué ensenyant-li una perfecta dentadura blanca - Per mi ha estat un plaer. La llàstima és que te n'hagis d'anar a Mallorca.
- Sí, clar. Però si vindré, m'agradaria que ets.. ets? - Es quedà mirant el cel com si no tingués la vista prou bona per llegir-hi el que buscava.
- No sé què vols dir? - S'excusà ell per no poder-la ajudar.
- Tu, el meu guia. M'agradaria que ets... ets el meu guia.
- Ah! Que fossis el meu guia! - Es rigué el meu amic.
- Això! Si vindré, m'agradaria que FOSSIS el meu guia altre vegada. No he vist tota Barcelona.
- No... - Es quedaren mirant una llarga estona amb un somriure trist als llavis i una espurna als ulls.
Per trencar la incòmode tensió del moment, incapaç d'aguantar-li més estona la mirada a l'americana, el meu amic abaixà el cap i recercà en una de les grans butxaques que els seus amples pantalons solen tindre al llarg dels camals.
- Ja està - digué, finalment. En una petita llibreteta que havia trobat hi apuntà el seu nom, el seu número de mòbil, hi feu un ràpid dibuixet d'un ninot dient adéu, estripà la fulla i li allargà a la Jess - El meu número, si véns, truca'm, eh? Jo també m'ho he passat molt bé. M'encantaria ser de nou el teu guia turístic, i encara més el teu acompanyant de la nit barcelonina.
- Sí, clar! - Exclamà ella rient, fitant-lo directament als ulls amb els seus ulls blaus - Mira, t'apunto el meu, per si véns a Mallorca - L'Octi li havia dit que tenia un amic mallorquí, el Guillermo, al que un cop a l'any, o dos, visitava. L'americana li agafà la llibreteta i escrigué la nota que ara una xinxeta oprimeix contra la paret del seu dormitori. Li retornà llibreta i boli.
- Bé, potser que vagis ja tirant... - Digué el meu amic mentre tancava la butxaca del pantaló.
- Sí, clar, no puc perdre més coses! - Espetegà ella com despertant-se d'un somni. Rigueren de valent. Ell li passà la bossa que duia a l'espatlla.
- Doncs res, que et vagi tot molt bé per allà.
- Gràcies
- I a veure si ens tornem a veure.
- Sí, sí - Feu ella amb posat convençut.
- Doncs apa, adéu. I bon viatge - I intentà, portat pel costum dels comiats espanyols, fer-li dos petons. Però, en aquell mateix instant ella allargava la mà portada pel costum dels comiats americans. De sobte, adonant-se ambdós de l'error, s'aturaren i canviaren ràpid, maldestrament, de cultura de comiat, de manera que ella estirava la cara una mica de cantó i ell li oferia la mà. De nou, però ara amb una timidesa que es reflectia en els colors que els hi encenien la cara, rigueren breument - Redéu! - Ella encara reia per sota el nas - Bé, o te'n vas o et quedes, no pots perdre més temps - Li digué l'Octi allargant de nou la mà.
- Sí... - Respongué dèbilment la bella americana mentre li acceptava la mà, prenent-la amb una absència total de força, deixant-la com morta - Gràcies per tot.
- De res, dona. Molt bon viatge.
Llavors ella es girà i, arrossegant amb dificultats la maleta, que tenia una roda espatllada, s'allunyà.
- Bon viatge! - Cridà el meu amic.
- Gràcies - Contestà ella girant-se, deixant que la cabellera colpegés la nit amb un moviment graciós, harmoniós. La llum dels fanals la dibuixava en un clarobscur quasi artístic.
- I truca'm! - Expirà ell amb un filet de veu. Deixà caure les espatlles i se la quedà mirant mentre s'allunyava. Abans de desaparèixer definitivament la veié aturar-se, girar-se i dedicar-li un preciós, jovial somriure. Era el somriure més bonic i atractiu que mai havia vist.

Des d'aquella tarda al port de Barcelona, no l'havia tornat a veure més. I d'això en feia ja dos anys, una mica més. A poc a poc, el nimi espai que l'americana Jess arribà a ocupar dins els seus pensaments anà desapareixent fins no ser res més que el petit record que, cada cop que les veia, li causava aquell parell de fotos que tenia enganxades a la paret, sepultades entre tantes i tantes coses que sol tindre penjades. Mai rebé una trucada d'ella; mai se li ocorregué de fer-ne cap. Al final, fins i tot aquests episodis de la nostra avorrida vida que trenquen una mica el tedi de lo més que conegut, acaben per submergir-se per inèrcia en la inevitable mediocritat on arrosseguem irremeiablement tot el que ens envolta. Fou un miratge; fou el cant d'un ocell al paradís; fou la gota de rosada sobre la fulla de morera quan ja escalfa bé el sol del matí; fou el raig de llum que s'escola per entre foscos núvols carregats de pluja; fou la més bella metàfora que se us pugui ocórrer per copsar en paraules un meravellós, insòlit instant diluït en la dilatada llargària d'una vida NORMAL. Mai no es van trucar.

Aquesta història, que desconeixia del tot, em deixà embadalit per uns moments. Era trista, certament. Molt trista. Tots els finals definitius ho són.
Vaig reposar la guitarra damunt del llit, al meu costat i, polsant distretament el mi agut, contagiat potser de la melangia que la narració emanava, em vaig quedar pensant lo desagradable que ens resulta tot el que no és etern. I tot, o gairebé, dura menys que nosaltres. Per això, precisament, no ens mirem d'igual manera els arbres, les muntanyes, el cel, que un pare, un amic que hem fet a una classe d'anglès o la imatge que, dia a dia, ens retorna el mirall de nosaltres mateixos. Inconscientment ponderem el que ens envolta segons si és efímer o perenne; o si més no, això influeix molt l'opinió que ens mereixi, la relació sentimental que ens hi pugui lligar. Ens anticipem a l'Adéu i, segons la concepció que tinguem de la mort, del final, actuarem d'una o altra manera, sempre en conseqüència instintiva a això.
Com sigui, els comiats, reals o intuïts, inconscientment anticipats, ens entristeixen, i el comiat del meu amic i l'americana Jess, tot i que em tocava de ben lluny i, a més, era contat, m'entristí a mi també.
- Trist, trist...
- Sí, noi, em va deixar un mal regust de boca - digué frunzint els llavis.
- Clar, no la tens a la vitrina... - Vaig fer broma, però, veient pel seu rictus que havia estat incompresa, vaig afegir - Aquesta americana no fou de la col·lecció.
- Doncs no, doncs no... i estava ben bona - Vaig fer aquell sorollet que hom provoca arrossegant la llengua pel paladar, com dient: "llàstima". Ell aixecà les espatlles recolzant la meva opini. Afegí - Però, et diré una cosa: Quan dines amb una desconeguda amb la que, en canvi, et permets moltes confiances; quan fas amb ella cua per entrar a la Sagrada família; quan baixeu junts per Passeig de Gràc
ia xerrant i xerrant, sempre tenint quelcom a dir, sempre fent bromes, i t'atures a pensar que a aquella persona, una desconeguda - puntualitzà -, la deixaràs de veure en poques hores probablement per sempre, que l'has conegut ahir... t'adones que el que esteu compartint és especial, que és extraordinari, i que significa una experiència que no oblidaràs fàcilment i que, per fer la gràcia, potser podràs explicar-la algun dia a un amic. T'oblides, per dir-ho d'alguna manera, que té un "polvo" - El vaig aturar amb una riallada sonora, franca. Ell era ell, al cap i a la fi. Prosseguí - Sí, ben bé això és el que pensa un quan es veu al port aixecant la mà i dient adéu a una persona desconeguda mentre aquesta, retornant el comiat, s'empetiteix dalt de la popa, doncs sap que el número de mòbil escrit en aquell paperet que desa a la cartera no l'usarà mai: han sigut unes hores meravelloses, especials, he trencat la rutina de sempre, gràcies.
Es va aturar. Tenia la vista perduda en algun dels mitjons que sempre decoren el terra de la seva habitació. Me'l vaig estar mirant una estona llarga en un silenci respectuós. No diré que era la primera vegada que el veia tan reflexiu, tan melangiós, però sí que és cert que, de tots els amics que tinc, aquest, el més rialler, el més despreocupat, no es deixa veure trist ni pensatiu sinó és per un motiu dels de pes. Certament, estava sorprès de la història mateixa i de la importància que li donava el meu amic. Un sospir que deixà anar lentament em tragué de la meva pròpia abstracció. Vaig aixecar el cap i el vaig veure girant-se de nou cap el ordinador mentre, entre dents, però en veu alta, deia:
- Me la tenia que haver follat.



26/09/2007

Arbequina

Comentaris

  • BONES![Ofensiu]

    EIIIIIIIIII ARBEQUINA!
    Sóc la noia de "lo paleta", ho recordes? XD
    Feia molt i molt de temps que ja no passava x relatsencatalà! He estat molt embolicada amb el treball de recerca, vaig fer un estudi sobre els nens de la guerra civil a Cardedeu, i no podia deixar d'incloure una part creativa! Per això vaig escriure "El diari de la Carme", com que em vas animar a penjar relats...perquè tenies curiositat, doncs l'he penjat!
    Apa, a veure si el publiquen aviat!

    ;)


  • Opinió[Ofensiu]
    13dies | 01-12-2007

    Hola arbequina. Després de conèixer aquest nom t'he llegit.
    Jo no penso tantes coses com la resta (ni bones ni dolentes) només valoro pel que sento quan llegeixo alguna cosa.
    T'he llegit i m'ha agradat. Potser el ritme no és el més picat de tots, però no sempre cal que ho sigui, ni menys, penso, en un diàleg (calmat i per a passar l'estona) entre dos amics.

    Perdona, el tema de la teva creuada em queda una mica lluny, però endavant, les creuades són bones (tocar els collons ho és).

    I vé, hem despedeixo perquè tinc que fer coses, però si beiessis les faltes que jo faig: FLIPARIEM!!!! O sigui que em solidaritzó amb això!!!!!
    Dios.

  • Doncs,...[Ofensiu]
    Bonhomia | 21-10-2007

    ...sense ànim d'ofendre, jo l'he trobat avorrit. Crec que li feien falta, al relat, unes gotes d'aquella literatura especial que fa vibrar. Pel que fa a les reflexions del final, són bones, però els falta el mateix.

  • Bo, molt bon relat![Ofensiu]
    Unaquimera | 16-10-2007

    Torno a llegir-te i m'engresco descobrint com reparteixes amb destresa els recursos en un relat llarg que es va fent curt a mida que progressa!

    Molt bona la frase inicial! Immediatament capta l'atenció i enganxa els ulls al text, per saber qui i a qui, com i on, i perquè no ho va fer…
    Bons els detalls enumerats a continuació, que descriuen perfectament l'entorn i l'ambient de la conversa.
    Bo el flash-back que narra la trobada, la coneixença… amb les corresponents tornades a l'ara i aquí.
    Els diàlegs, molt encertats! Les sensacions, ben evocades; la curiositat de l'amic, ben utilitzada!
    Les reflexions finals, molt interessants…

    Crec que aquest examen l'has superat amb escreix! Enhorabona!

    L'abraçada que t'envio adjunta és de Matrícula d'honor!
    Unaquimera

  • boleta | 16-10-2007 | Valoració: 10

    ...serà que hi ha vida, més enllà de la monotonia?... si se l´hagués follat, hagués estat un episodi més d´aquesta monotonia. O potser hagués passat a ser quelcom massa especial, per a acabar en final igualment. De totes maneres, sí se l´havia d´haver follat. El més rodó de tot el relat però, és la manera que tens de narrar-lo. Això és el que manté l´atenció tota l´estona, i l´interès, més que la història en si.

    Una abraçada Arbequina, gràcies pels teus comentaris, sempre són una injecció de ganes de seguir escrivint bajanades...

  • Rodó?[Ofensiu]
    franz appa | 15-10-2007

    Comparteixo amb tu la croada, perquè he sentit sempre una certa perplexitat a l'hora d'haver de triar la categoria. Però tampoc li donaria més voltes.
    Voltes n'hi han donat també, pel que dius, per fer-lo rodó. Possiblement hagués estat millor en primera persona, com suggereix un comentari anterior. Jo crec que el narrador destorba una mica, sobretot perquè es fa massa present -reflexiona massa, vaja-.
    Tanmateix, el relat té un sabor de realitat viscuda i els personatges traspuen veracitat i versemblança, que no és poc. En un relat extens, si no tens personatges, tot cau.
    He seguit el comentari de l'admirada Allan Lee i he imprès el relat, i m'he trobat amb la sorpresa relativa de trobar-me amb un tema proper al del relat que he publicat avui, bàsicament: com la presència -o absència- del sexe determina les relacions home/dona. També trobo un parentiu en l'ambient nostàlgic que el teu relat expressa. Bé, no he pogut estar-me de comentar-ho, perdona.
    Salutacions.

  • m'agradat[Ofensiu]
    VEGETA | 09-10-2007 | Valoració: 9

    en un principi ho he trobat larg,pero des que ho he començat no l'he pogut deixar,m'ha agradat,de debó

  • Tot i que té pinzellades del teu "estil"[Ofensiu]
    Ligeia | 08-10-2007

    és diferent als altres. És més... (ara no se com expressar-ho) de carrer, proper.
    Tot i que hi ha detalls que em semblen massa recargolats (jo l'hauria explicat en 1a persona) m'ha agradat i l'he trobat bo. Fins i tot el trobo apropiat per fer-ne una versió complementària narrada des del punt de vista de la noia. No trobes?

    Encantada de llegir-te!

    Ah, per cert! T'he de fer una correcció (per fi puc fer-te una): "Me la TENIA QUE haver follat" és un castellanisme.

  • quina història d'amor...queden bitllets pel pròxim autobús a Saragossa?[Ofensiu]
    perunforat | 02-10-2007

    Quina història més bonica!Em recorda a una peli que vaig veure "antes del amanecer", m'ha recordat algunes imatges que he extrapolat en un autobús, en una ciutat com és Barcelona, en un adéu...D'aquest relat se'n pot extreure punts de reflexió interessants. Una història d'amor curta, 24 hores amb un principi i un final, evidents des d'el primer moment.
    " Al final, fins i tot aquests episodis de la nostra avorrida vida que trenquen una mica el tedi de lo més que conegut, acaben per submergir-se per inèrcia en la inevitable mediocritat on arrosseguem irremeiablement tot el que ens envolta."
    Episodis, capítols que queden com surant en un líquid plè d'equil.libri com és la quotidianitat.
    En fi, he llegit la història amb la meva neboda a sobre...m'ha tirat totes les molles de pà per sobre, mà posat els dits a l'ull, m'ha estirat els cabells...Per tant, potser me'l torni a llegir una altra estoneta.
    Un relat entretingut, i com et caracteritza en relats de FICCIÓ, m'ha quedat clar, cada descripció de cada instant en fa de l'escrit un espai plè de moviment.
    Pel que fa al meu escrit "la bogeria de sentir-se viu" és una exageració, com la majoria d'escrits que faig. Però tinc un xic de sang andalusa, d'allà em deu venir, però millor no buscar excuses...made in Perunforat!
    Apa, arreveure!

    Perunforat

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Arbequina

Arbequina

30 Relats

348 Comentaris

56823 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
La veritat: no m'agrada escriure. Però durant un temps va ser la manera en què vaig canalitzar el plaer per crear, que abans aconseguia composant al piano, del que em vaig veure físicament allunyat. Tot i que ara m'apassiono composant a la guitarra, encara vaig escrivint. M'ha quedat, sorprenentment, com a hàbit. Així i tot, ni el talent ni el gust que tinc per aquests dos arts és equiparable i, com ja deia en una biografia anterior, tan sols Txèkhov aconsegueix fer-me intuir que la literatura és gran, molt gran, potser tan gran com Bach, com Mahler, com la música dels millors.
Com a lector sóc irregular i caòtic. Porto molts llibres alhora, de diverses disciplines, i els vaig acabant de mica en mica. M'agrada llegir de tot, però llegeixo poca poesia - i massa història, potser.
Com a "escriptor" afeccionat, sóc encara més caòtic i, de fet, no porto al fi cap de les idees que em venen al cap i que tan sols escric fins els tres quarts, la meitat, la quarta part, una frase... hi ha de tot! N'hi ha que estan acabats i els considero inacabats.

De mi - com si no hagués parlat de mi als paràgrafs de damunt - dir que em dic Xavier, tinc 25 anys, sóc economista, sóc exagerat, no m'agrada Barcelona, no m'agrada el cava, no sóc ni misteriós ni dolent i , per tant, a les dones no els agafa massa sovint l'impuls instintiu de voler conèixer-me i canviar-me (i, per tant, voler-me), sóc ateu, sóc liberal, penso que la societat catalana ha de prendre absoluta sobirania de sí, sóc estranyament feliç i, la veritat: no m'agrada escriure.

Que tinguin un bon dia.