Cinc pensaments escrits ( IX )

Estan bastant bé aquestes reflexions.

Sí que és veritat, almenys, que la gent no sol agafar ninguna responsabilitat malgrat ho facis textualment a la seva manera... la gent és així de caparruda sovint, suposo que inclòs jo mateix en alguns casos.

També m'agraden les teves altres reflexions, tot i que se m'han borrat de la memòria... ho sento, tinc mala idem.

T'animo a continuar, Arbequina.

Salutacions!!

T'acabo de escobrir de rebon en un comentari que vares deixar a un altre relataire. I m'en alegro. Pel que he pogut veure, i pot ser que m'equivoqui, sembles força crític, tenir molt clar el que vols i el que no, i això, en aquesta societat, és un do que no et pots permetre el luxe de perdre.
Els pensaments són lliures! I sort d'això! Podem o no estar-hi d'acord. Jo, personalment, no sé si en comparteixo masses dels que has escrit aquí... Però m'agrada que siguin els teus, i que ho diguis en veu alta.
L'enhorabona, i benvingut al meu record.

esperem que no sigui malaltia... però sí terminal, per saber valorar-la i marcar-nos una fita o altra.

He llegit el teu extens comentari sobre el meu article del canvi climàtic. Crec fermament amb el que em dic; el capitalisme per força és causa de la destrucció. I potser tens raó i som éssers destinats a consumir, però no a malgastar amb l'ambició miserable d'acumular béns inútils.

De tota la informació que rebem, la meitat intenta vendre'ns un món i un sistema més humà del que és en realitat.

Sento ser tan destructiva, però surto al carrer i m'impregno d'aquest sentiment.

El Deute ecològic és el deute que les grans potències econòmiques capitalistes tenen amb el tercer món, per contaminar en excés. Vols dir que no té relació? Pq EEUU no li interessa el protocol de Kiotto?

Perquè ataquen amb normatives al ciclista i no es regula el trànsit de cotxes?La bici és feble i és la solució, però ja sabem que no ven tan, que no aporta tant a l'economia multinacional.


La vida... no és malatia...

però el món està malalt, terminalment, el món té febre...

Gràcies pel teu temps i la teva valoració.

Laus

Quan s'escriuen els pensaments no s'escriu tot. Per tant, qualsevol pensament escrit en una frase pot tenir molts matisos, i de cadascuna d'elles en podríem parlar i parlar...
El mèrit està en saber trobar aquelles paraules que expressin de la millor manera possible allò que pensem.
Endavant amb els teus pensaments escrits, Arbequina.
Moltes gràcies per la teva observació sobre els meus punts suspensius. Tens tota la raó!
(Has vist? En tot aquest comentari només n'he posat una vegada... ui, dues!)

Això nomes passa a certes edats , quan tens una edat i has sortit a donar un cop pel mon les coses s aprecien d' altre forma

Pd-Gracies per la correcció.
No penso mai si el que escric es o no bonic es senzillament el que sento en aquell moment, es cert que desprès d'un temps potser ho retocaria però perdria l' essència del que vaig sentir en el moment que ho vaig escriure.

Aquesta és l'oració triumfal dels cinc pensaments...
Clara, concisa... autèntica. Molts filòsofs i escriptors l'han dita, amb altres mots, més llarga, més curta... tot raonador ha tingut aquesta il·luminació algún cop. I sempre que l'escolto (o la llegeixo) amb sorprén.
Trobo que és un frase serena i plena de saviesa.
La meva opinió és que és la corona de les cinc sentències que has escrit.
És suau i cruel, ens enganya amb un sabor agredolç.

amb el pensament ben lliure.
Ben retrobat company!, feia temps.
M'agrada que la gent torni. Gràcies pel comentari i la reflexió. Gràcies per la teva sensibilitat.

Això de la Lilith et fa comprendre moltes coses, que sovint passen inadvertides i que la vida és una dura cursa d'obstacles. S'ha de lluitar per no sucumbir.

Un plaer llegir-te, estic tant d'acord amb tu amb la visió del país i de lo poc patriotes que som i lo poc que estimem les nostres arrels i costums.
Bé, Franco no ha estat gratis. Ha deixat la ment de molta gent anorreada i el pitjor, esporuguida.

Visca la terra i qui la estima!
gyps

1) No hi estic gaire d'acord... Crec que el criteri estètic es pot aplicar a moltes coses físiques, tangibles, però... què me'n dius de les emocions, dels sentiments, de la moral, de l'ètica? Com seguir un criteri estètic en aquests casos....?

2) El que vols dir és que un s'enfada amb si mateix?... Jo crec que m'enfado amb algú altre quan consideri que el que diu o fa és injust, o injustificable, o que està fet o dit amb totes les ganes de ferir el qui l'escolta.

3) Suposo que aquí has volgut "provocar" el lector. Potser no l'entenc bé, aquest pensament, però en la meva opinió els catalans sí que som patriotes... fins allà on ens deixen!

4) Totalment d'acord. Tota vida té una caducitat, per això s'ha d'exprémer al màxim, per tal que quan s'acabi, hagi valgut la pena.

5) Més que "simplicitat", jo en diria egoïsme i orgull.... De vegades, costa saber donar la raó, encara que interiorment n'estem del tot convençuts que l'altre la té. I és que per saber perdre cal honestedat i bon criteri, oi?

Bé, sento tanta discrepància, però en el fons crec que és molt positiu: les teves reflexions en provoquen unes altres i això sempre és bo... perquè pensar és saníssim!

Una forta abraçada, Arbequina. Veig que segueixes "voltant"... espero que el viatge sigui ben positiu i enriquidor!

Per fi torne a gaudir d'aquests aforismes teus, o "Pensaments escrits", com tu els anomenes...
Has trigat prou des de la darrera entrega, però la creació literària té aquestes coses (supose).
M'han agradat, sobretots, els tres primers, que parlen de prejudicis, de l'egoisme i de la vida...
El que parla dels catalans, crec saber per on vas, però ho deixe còrrer per temor de posar la pota...
Una forta abraçada!

FRANCESC

PS A veure si ens fas fruir de la propera entrega més aviat.