REPTE POÈTIC VISUAL 303 – LLENÇOLS - Convocatòria

I

Agafar les meves quatre puntes.
Plegar-me per la meitat.
Estirar.
Doblegar-me altre cop
en quatre plecs.
Allisar suaument.
Col·locar-me dins l’armari de caoba
al costat dels llençols,
sota la bossa de farigola.
Tancar la porta.

Replegar-me.

II

Em presento despullada,
estesa,
exposada
a la mirada del sol,
que escalfa la meva pell.
Em presento fimbrejant,
per l’aire,
tremolant
amb la teva brisa,
que es fica a tots els racons.
Em presento sinuosa,
resseguint
la silueta del teu cos,
bressolant el vaivé
de les teves matinades.
Em presento arraulida,
ficada
dins el buit dels teus braços,
cobejant la teva son
com una vela oberta al mar.

Perquè sóc també
un llençol desplegat
amb olor a farigola
algunes nits.

Rebregat en el record
de la teva abraçada
cerco aquell instant fugaç
que com el fum
s'esborra quan miro el sostre.

Estiro la mà,
la teva absència m'aclapara.
I entre la blancor dels llençols
com un borralló confós, sento
la seva estesa freda.

Tanco els ulls
i desitjo sentir-te respirar.

Blancs com la neu,
vagarejant per un erm,
són els meus somnis
quan t'allunyes de mi.

Em fa feliç notar les mans a les mans,
nedar entre besos per un mar de llençols,
conversar amb la nostra memòria fit a fit,
tastar la llum diàfana de la teua mirada
i, en la tardor, sentir-te com quan era primavera.

ABSÈNCIA

M'embolcalla la penombra
de la nostra habitació.
No hi ets…

Des dels peus del llit, estant
veig els llençols rebregats.
Em subjuguen els records…

Tinc una esgarrifança
en notar les teves mans.
Passejant-les pel meu cos…

Sento a prop la teva veu
Xerrant-me a cau d'orella.
Ets el meu amor, amor…

I Ja no me'n puc estar
em refugio als llençols.
M'amaro amb la teva olor…

Entre solcs...

Entre solcs dels coixins
s’intueixen moments noctàmbuls
captivats per murmuris
que s’aferren i es fonen delits.

Instants enredats a cada plec,
a cada arruga,
on es barregen
entre somnis i realitats,
escabellant llençols, cabdellant nits
teixint desitjos i neguits.

Bressada

La nit creix en un gran silenci.
Els llençols, rebregats de donar tombs,
en són testimoni.
Tu també hi ets. Sempre hi ets,
convidant-me a romandre entre els teus braços.
Allà tot és més càlid, menys feixuc.
M’arrapo a la teva pell i, no ho dic,
però t’estimo.
T’estrenyo fort: és l’idioma de la carn.
Em dius: Dorm, descansa.
La ment es bressa,
les cabòries s’estavellen en l’absurd.
A l’instant, jo corro somni amunt
i tu em vetlles encara una estona.

Com cada nit, la gespa dels llençols
ens acull, blanenca, amable, magnètica.
L’atmosfera és sensual, convida a la tendresa.
I ens hi capbussem.

Ebris de desig, enlairem veles
per navegar amb delit entre onades d’una pell
que s’eriça i es deixa cavalcar mòrbidament.

Els besos són la veu, els dits, la mirada.
Fins que esclata la nit, fins que tastem
una nova i flamant primavera.

-T’estimo, Mercè! -Què has dit?, contestà ella.

Això fou com la seda dels llençols
es convertí en sudari d’un amor trencadís.

Bé, l'anomeno còdols, però podeu banyar-vos dins les calmades ones de la cala i nedar amb la persona que surt a la foto, o passejar per les roques dels voltants, o tan sols seure en un dels grans còdols que vigilen el mar, i observar vosaltres les ones.
Cala d'Aigua-xellida, a Tamariu, l'estiu del 2021 a una hora matinera, quan ningú ha sortit encara de les moltes cases que l'envolten.

No més de trenta/trenta-cinc versos, o línies poètiques.
Fins al 10 d'octubre a mitjanit

Bé, l'anomeno còdols, però podeu banyar-vos dins les calmades ones de la cala i nedar amb la persona que surt a la foto, o passejar per les roques dels voltants, o tan sols seure en un dels grans còdols que vigilen el mar, i observar vosaltres les ones.
Cala d'Aigua-xellida, a Tamariu, l'estiu del 2021 a una hora matinera, quan ningú ha sortit encara de les moltes cases que l'envolten.

No més de trenta/trenta-cinc versos, o línies poètiques.
Fins al 10 d'octubre a mitjanit

Bé, l'anomeno còdols, però podeu banyar-vos dins les calmades ones de la cala i nedar amb la persona que surt a la foto, o passejar per les roques dels voltants, o tan sols seure en un dels grans còdols que vigilen el mar, i observar vosaltres les ones.
Cala d'Aigua-xellida, a Tamariu, l'estiu del 2021 a una hora matinera, quan ningú ha sortit encara de les moltes cases que l'envolten.

No més de trenta/trenta-cinc versos, o línies poètiques.
Fins al 10 d'octubre a mitjanit

Bé, l'anomeno còdols, però podeu banyar-vos dins les calmades ones de la cala i nedar amb la persona que surt a la foto, o passejar per les roques dels voltants, o tan sols seure en un dels grans còdols que vigilen el mar, i observar vosaltres les ones.
Cala d'Aigua-xellida, a Tamariu, l'estiu del 2021 a una hora matinera, quan ningú ha sortit encara de les moltes cases que l'envolten.

No més de trenta/trenta-cinc versos, o línies poètiques.
Fins al 10 d'octubre a mitjanit