RE: RepteClàssic DCCLXXXV : L'estranger

Fun88 là địa chỉ giải trí hàng đầu, nơi tin cậy đối với tất cả những ai đam mê cá cược trực tuyến. Với nhiều năm kinh doanh cá cược thể thao, casino, nhà cái Fun88 đã xây dựng thành công nền tảng cá cược đa dạng, nhiều tỷ lệ kèo hấp dẫn và cả những khuyến mãi nổi bật.
#fun88 #fun8813
Thông tin về fun8813 net:
Website: https://fun8813.net/
facebook: https://www.facebook.com/fun8813net
x https://x.com/fun8813net
Địa chỉ: 320/05 Phan Xích Long, Phường 7, TPHCM. Việt Nam

L'Estrangeria volguda

 

L'Estrangeria és un estat; senyalar-se, en seria un cas. De vegades no s’hi pot fer res, és talment com ser esquerrà, se’n neix i tot es mira ja des d’aquesta òptica. Ser esquerp, gat escaldat et condueix a un estat de persona estranya que no es refia, ni agafa confiança, ans al contrari finalment es pot complaure i cercar aquest senyalar-se, un, per donar-se importància, per reforçar-se internament, dos, per cercar la unió amb altres estranys que pul·lulin. Una associació al marge, a la contra. Jo em penso que va ser aquest el motiu pel qual vaig fer un comentari crític sobre les vacunes en el grup del mòbil: de seguida l’Administrador em va amonestar amb amenaça de baixa temporal d’una setmana.  No és que porti la contrària perquè sí, també m’ho crec, si no, no valdria;  és un estat de cerca de la contradicció, de cercar tres peus a gat o gos. També hi ha un voler ser el primer i l’únic en saber o ser quelcom. Feia preguntes al grup d’història per la gent gran de la Uni, amb les que em quedava sol, amb el Profe descol·locat, també. No podria ser normal, en lloc d’hipercrític. A RC sempre cercant de filar més prim que ningú. La soledat de l’estrany. També  vaig ser estudiant antifranquista quan encara no es portava; em vaig guanyar que vinguessin a preguntar per mi, però ja no hi era a casa. Però, si no ets guapo, ni simpàtic, ni intel·ligent, què et queda sinó ser contestari? Sempre em vaig preguntar que tenia jo per a què la padrina m’estimés, si era més aviat estrany.

Ara, ser estrany, estranger, sense voler-ho, sí que és una creu, de debò, rebent clatellots a cada pas.

He de dir que els companys del poble on havia anat a parar respectaven la neva religiositat d’aleshores, malgrat fer-se creus de l’esforç descomunal que havia de representar no pelar-se-la i anar a combregar. Digueu-ne pervers, però, com deia no ho faig a posta. Em surt. Em vaig nen guanyar el mal nom de Notens Kitelapel·li.

Havies establert conversa amb aquell jove senegalès quan s'oferí a fer-te una foto davant un surtidor d'una plaça turística, observant que feies ganyotes de disgust amb els resultats dels selfies. Se us van omplir els peus d'una multitud de formigues feinejadores, deleroses d'enfilar-se a les vostres sandàlies de preu i materials tan diferents. Les vareu treure, rient. El vas convidar a prendre alguna cosa. El noi no disposava de diners, encara que s'allotgés en un hotel. Feia uns mesos que una bona colla com ell s'hi estaven. Els havien ubicat allà, vinguts d'Alemanya. Anar-se'ls passant, vas pensar.

Tu parlaves un francès macarrònic que, precisament aquells dies, per motius laborals, t'entestaves a treure'n el rovell, després d'haver substituït aquesta llengua, feia dècades, degut a nous costums escolars, per l'anglès.

Com costava recordar i pronunciar el nom del noi que tenia la mateixa edat que el teu fill universitari.

-Je veux un travail, je veux un salaire. Peux-tu m'aider?

Gens fàcil, sense papers. N'havia passades quatre per assolir Europa i potser no li serviria de res. Imaginar que el teu fill hagués protagonitzat el que aquell noi havia patit et feria l'ànima. Vas mirar-te'l com feia l'últim glop de la tònica.

Llavors li vas dir, amb el teu francès en recuperació, que esperaves que el que desitjava es fes realitat. Vas concloure llegint-li una frase del llibre que tenies a la tauleta de nit, 'Les enfants de la liberté', de Marc Levy.

-On est tous l'étranger de quelqu'un.

I vas afegir:

-C'est toi qui m'a aidé.

Us vareu abraçar i cap estrangeria no existia.




Mena

No pas en terra estranya!

El tren va entrar a la gran estació de la gran ciutat. Final de trajecte? Encara no era pas al seu destí. Hauria d’agafar un bus i anar país amunt, cap al nord on tot és verd i humit i el mar brama emprenyat per la força del vent, espetegant a la costa.
Havia travessat un continent sencer i part d’un altre i un mar fosc i inhòspit, encalçant un somni. Volia conèixer la terra dels seus avantpassats, però per damunt de tot volia trepitjar on havia trepitjat el seu pare. El pare que no va conèixer mai.
Va baixar del tren i tot li va ser estrany. Venia d’un lloc on la llengua era una altra i sabia que també els costums. Els carrers, els edificis, la gent, el color del cel… una multitud de sentiments i d’idees el van dur a dubtar d’allò que estava fent.
Tothom havia volgut dissuadir-lo. Li deien que no calia anar enlloc, que què anava a buscar tan lluny de casa, que casa seva era on havia nascut i viscut sempre, però la seva dèria no va tenir aturador i ara era, allí, ben sol i mig perdut, en territori desconegut.

Quan va arribar l'autobús s’hi va enfilar i comprà un bitllet fins al final del trajecte.
La veritat és que no sé on vaig, es deia.
Volia arribar a un indret del qual només en sabia el nom. No l’havia vist als mapes i ningú li sabia donar raó d’on podia ser.
Va baixar a la parada d’un llogaret perquè li va cridar l’atenció. Li va agradar el que veia per la finestra. Va ser un rampell.
Hi havia una fonda i va demanar una habitació i alguna cosa per sopar.
A la taula uns estalvis de paper molt acolorits feien d’estovalles. Mentre esperava que el servissin se’ls mirava i repassava tot de rètols que hi havia dibuixats i… allà estava el nom que buscava!
D’una revolada es va alçar i es va dirigir a la cuina on una dona de molts anys pelava patates. En entrar es va mirar aquell estranger que, tot i ser-ne, parlava la seva llengua i molt alterat li feia un munt de preguntes.
I ella li va explicar tot el que volia saber. Els records i la memòria de l’anciana li van obrir el món i el camí al seu destí.

A l'altra banda d'un bosquet de moreres, frondós i amb multitud de brutícia, travessant un camí d'asfalt erosionat, s'alçava el modern i magnífic xalet d'un alcalde.

Un dia, s'instal.là a la caseta abandonada en aquell espai natural una okupa que venia de lluny i de fora. Aviat es va saber que aquella vella tenia uns costums rars, com ara esguardar el cel tota vestida de lila, parlar amb els gats, fer estranyes escultures aprofitant les deixalles de l'indret, ...

Sota la influència del batlle, als vilatans els desagradà la presència d'aquella ja-li-deien bruixa, no era benvinguda. El poble vivia de l'hosteleria i allò donaria mala imatge al turisme, centrat més avall, davant del mar.

L'alcalde no va parar fins descobrir que aquelles terres pertanyien a una dona que feia anys i panys que no se'n cuidava, immersa en dimensions diferents. Una boja, vaja. Una altra trastocada.

Pocs mesos van passar fins que, finalment, l'anciana okupa va ser desallotjada per un ample dispositiu policial enviat per la Casa de la Vila. La gent mirava i aplaudia.

Estranya estrangera esbandida, feina feta, l'alcalde somreia satisfet a la sala gran de casa seva. Llavors van trucar a la porta i, tenint el servei aqueferat i la dona amb les filles de botigues, va obrir ell. Davant seu, una dona gran, rebregada com una pansa amb uns ulls vius i encesos, li engegà:

-Has expulsat de la meva propietat la meva ànima bessona, artista desemparada. Maleït, això li ha suposat la mort. L'has feta grossa. Se t'han acabat els 'guiris', vindran calamitats, oh i tant, el sector hoteler que et manté se n'anirà a fer punyetes. I tu, descendent d'emigrants que van venir amb una mà al davant i una altra al darrere, n'ets la perversa causa. Finaràs pobre i amb l'efecte mirall de 'tal faràs, tal...'.

I així fou.




tyb

A la Janira, descendent de princeses orientals, li encantava escoltar la seva mare narrant històries de la seva família. Aquell dia va ser sobre l'avantpassada Zuleia:

"Zuleia va tornar d'un dels seus llargs viatges a llocs desconeguts i els seus homes, el seu mascle-harem, esperaven amb candeletes sentir-ne una magnífica descripció -com habitualment- amb tots els ets i els uts. Quins colors imperaven en aquelles ignotes terres, quines olors, quins animals i plantes hi vivien, quins costums tenien els seus habitants...

Zuleia primer necessità desfogar el cos fent passar pel seu aromatitzat i sensual llit d'aigua els seus preferits i uns quants més. Després va reunir tots els seus mascles en una sala gran, multitud com eren. Abans d'instal.lar-se li besaven i llepaven els peus, i de resultes va calçar dos números menys. Bé s'ho valia, aquell plaer li alliberà un gemec megaorgàsmic necessari per al bon potencial narratiu amb què els extasiaria i la venerarien encara més.

Els contà, fil per randa, tot el que esperaven que fos contat . I més.

Va concloure:

-En aquella civilització existeix l'home perfecte i immortal. N'he adquirit un.

Les boques badades dels homes no podien ser més amples.

Tot seguit, unes criades van portar una figura embolcallada en fines teles. Zuleia va destapar-la per fer veure a tothom aquell ser de mides i formes òptimes i atemporal.

-Està dormint sota els efectes d'un elixir per no patir el transport.

L'harem sencer hagué de dissimular la gran enveja que sentia d'aquell estranger que els deixava a tots enrere, sense excepció. Però quan la reina va ser fora van acordar fer alguna cosa per 'eliminar' el nouvingut, detestable intrús."


La Janira mostrava els ulls ben esbatanats esperant què més...i la seva mare esclafí a riure.

-Janira, hahaha, es tractava d'un...hahaha, d'un maniquí!







TGNK

Estranger, estrany o desconegut?

"The Stranger" de títol original, estrenada a Espanya com "El extraño" i "El desconegut" en la versió doblada al català, aquest film, dirigit i coprotagonitzat per Orson Welles en 1946, no és una obra mestra com "Ciutadà Kane" (1941) o "Touch of Evil" (1958), estrenada aquí com "Sed de mal", i no esmento "El tercer home" (Carol Reed, 1949) perquè s'ha especulat massa sobre hipotètiques recomanacions de Welles a Reed, més enllà de la seva participació com a intèrpret. Diguem que està a l'altura de "Els magnífics Amberson" (1942) o "La dama de Xangai" (1947), i té en comú amb aquesta darrera un final dels que no s'obliden: sense ser tan impactant com l'escena de la trencadissa de miralls, la mort del dolent, enfilat per l'espasa d'una figura del rellotge de la torre, també deixa empremta. Si més no, jo encara hi pensava quan, havent sortit de la Filmoteca, anava per la Rambla de Raval, de retorn a casa. Poc concorreguda en aquella hora, els plans del protagonista travessat per l'espasa es fongueren amb la d'imaginaris lladregots amb navalla, que podien aparèixer a qualsevol cantonada dels carrerons per on havia de passar abans no arribés a la retícula civilitzada de l'Eixample.

Com que tenia la família a fora, d'estiueig, algun vespre, havent sopat, feia cap a l'última sessió de la Filmoteca, que oferia un cicle sobre Orson Welles. Les havia vistes gairebé totes, però feia temps i em venia de gust tornar-les a veure. El títol em tregué del cap l'espasa i la navalla i em dugué a reflexionar sobre la condició d'estranger: aquella part del Raval era habitat sobretot per pakistanesos; de turistes se'n veien alguns de dia, per la proximitat dels megatransatlàntics ancorats al Port, tot i que era a Les Rambles i al Barri Gòtic on eren multitud. Molts visiblement borratxos, era curiós adonar-se de la força dels costums: podent beure vi del bo, que mai no prendrien a casa, la majoria optava per la cervesa.

Estava pensant si hi tornaria l'endemà o no, a la Filmoteca, i ja era davant de casa. Pel camí havia vist uns quants borratxos estesos a terra, però vet aquí que n'hi havia un pràcticament travessat al portal, de manera que hagué de passar-hi pel damunt per poder obrir. Un cop al vestíbul, en girar-me per acompanyar la porta i no fer soroll, el fals borratxo, palplantat, m'amenaçava amb una navalla.

Estranger, estrany o desconegut? (versió definitiva)

"The Stranger" de títol original, estrenada a Espanya com "El extraño" i "El desconegut" en la versió doblada al català, aquest film, dirigit i coprotagonitzat per Orson Welles en 1946, no és una obra mestra com "Ciutadà Kane" (1941) o "Touch of Evil" (1958), estrenada aquí com "Sed de mal", i no esmento "El tercer home" (Carol Reed, 1949) perquè s'ha especulat massa sobre hipotètiques recomanacions de Welles a Reed, més enllà de la seva participació com a intèrpret. Diguem que està a l'altura de "Els magnífics Amberson" (1942) o "La dama de Xangai" (1947), i té en comú amb aquesta darrera un final dels que no s'obliden: sense ser tan impactant com l'escena de la trencadissa de miralls, la mort del dolent, enfilat per l'espasa d'una figura del rellotge de la torre, també deixa empremta. Si més no, jo encara hi pensava quan, havent sortit de la Filmoteca, anava per la Rambla de Raval, de retorn a casa. Poc concorreguda en aquella hora, els plans del protagonista travessat per l'espasa es fongueren amb la d'imaginaris lladregots amb navalla, que podien aparèixer a qualsevol cantonada dels carrerons per on havia de passar abans no arribés a la retícula civilitzada de l'Eixample.

Com que tenia la família a fora, d'estiueig, algun vespre, havent sopat, feia cap a l'última sessió de la Filmoteca, que oferia un cicle sobre Orson Welles. Les havia vistes gairebé totes, però feia temps i em venia de gust tornar-les a veure. El títol em tragué del cap l'espasa i la navalla i em dugué a reflexionar sobre la condició d'estranger: aquella part del Raval era habitada sobretot per pakistanesos; de turistes se'n veien alguns de dia, per la proximitat dels megatransatlàntics ancorats al Port, tot i que era a Les Rambles i al Barri Gòtic on eren multitud. Molts visiblement borratxos, era curiós adonar-se de la força dels costums: podent beure vi del bo, que mai no prendrien a casa, la majoria optava per la cervesa.

Estava pensant si hi tornaria l'endemà o no, a la Filmoteca, i ja era davant de casa. Pel camí havia vist uns quants borratxos estesos a terra, però vet aquí que n'hi havia un pràcticament travessat al portal, de manera que haguí de passar-hi pel damunt per poder obrir. Un cop al vestíbul, en girar-me per acompanyar la porta i no fer soroll, el fals borratxo, palplantat, m'amenaçava amb una navalla.