RE: Proposta RDQ:

Oh, com m'estimo aquest profund silenci,
quan tot resta suspès però tranquil
i sense desitjar cap desenllaç.
Un cec ahuca els gossos de l'atzar
i l'aiguaneix dels mots travessa ocult
vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait
com un estel de nit sostinc la lluna.

De Joan Margarit, a "L'ombra de l'altre mar"

Claudi: Vostè estava callada i distreta, esguardant enllà del més enllà.La seva tia parlava animosament. Varen trobar mes lluny, uns vailets que venien de traure nius i pels gests que s'oviraven des de el turó, on ens trobàvem, la seva tia els renyava, severa i vostè, en canvi, amb aire de dolcesa, els féu una moixaina.

De Joan Marvà i Solé
Caliu sota cendra - comèdia dramàtica en tres actes

L'ametller florit

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

De Joan Maragall

* * * * * * * * *

Enyor entre ametllers

Acabava l'hivern, quan ella el deixà, quan se n'anà en silenci després de tota una vida junts. Era febrer, un mes de canvis en què el jardí acomplia el seu trajecte d'anada i tornada, tot onejant blanques flors d'ametllers. Finalitzava l'època més crua de l'any, i també de la seva vida; la natura començava a desvetllar-se de la letargia, però el seu cor no aconseguia reverdir després de la pèrdua.

Decidí abandonar aquella casa que havia compartit durant tants anys amb l'estimada, les parets eren impregnades d'enyor massa punyent; preferia cercar un altre habitatge ben lluny, en algun lloc ignot on poder esborrar el sofriment. Una nova llar on el dolor no tingués espai.

En començar a preparar la maleta, però, veié darrere la finestra un ametller vell, amb escorça resseca i clivellada que tornava a sagnar l'entranya per poder ofrenar blancor a tot el verger. Allargà la mà, l'acaricià... i abaixà el cap avergonyit, admirat de la fortalesa i generositat d'aquell arbre. Tornà a obrir la maleta gastada pels dies, però amb color encara, i tragué de nou la roba que hi havia guardat. La tornà a a penjar a l'armari de la vida.

Pensà que seria ingrat no sentir-se part d'aquell bell entorn, abandonar tanta formosor sense oferir cap esforç. Calia ser coratjós com aquell vell ametller que, després de cada dur hivern, treia força per poder regalar nívies flors al seu jardí...

De Pilar Campmany (brins)

L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!

De Maria Antònia Salvà i Ripoll

Testament mural

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

De Vicent Andrés Estellés

[...] L'audiència contenia la respiració. L'home va fer un petit moviment cap enrere i es va situar de nou davant la càmera brandant les tisores. Semblava com si es mogués a càmera lenta. Feia durar aquell suspens insostenible, esperant que l'Iris s'aixequés i protestés. Ai! Si poguessin tallar i posar anuncis. Que car que es pagaria el minut. En la meva pròxima emissió, la demanda de publicitat esclatarà. Després es va acostar, va acaronar la llarga cabellera de l'Iris, la va sospesar, va estendre els cabells sobre les espatlles i va fer el primer cop de tisora. Va fer un soroll sord. Un xerric de metall i seda. [...]

De Katherine Pancol
"Els ulls grocs dels cocodrils"
Traducció: Maria Llopis.

Una petita proposta: La meva "quinzena" podria començar el dia 2 de març i, així, Toni, tu i jo tindríem "quinzenes" de catorze dies.
D'acord?

La llàntia
[Feng Fei-ming]

Alta nit, a les hores de l'estudi,
deixant de banda el Tao Teh Txing, talment
sembla que tot es mudi:
són lluny malastrugança, atzar, penediment,
que a la cambra venien, tots alhora.
És massa estrany. No és com collir una flor
fent un somriure. A fora,
a l'estanyol, un peix he vist lluir
i el gat no l'encalçava.
I recordo, una nit d'hivern, un ratolí
corrent per la catifa. I, com música blava
dels estels, el crit llarg del marxant
en la nit. Em venia, delitosa, una deixa
dels meus dies d'infant,
aquell vers: "És el peix flor d'aigua". I la mateixa
llàntia, amb la seva llum, sembla haver escrit
un poema amb tornada
de massa solitud per llegir-lo. "Inspirada,
et respecto", li feia jo, rient. I m'ha dit
la llàntia que escoltés els soldats de la nit.

Versió al català de Marià Manent.

3

A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d'ombres d'arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d'una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
I, enrampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s'esfullaven
en el racó més trist d'un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falciots als llavis,
te vaig embolicar d'una glopada.

Guillem d'Efak
Aquest contacte (3)
A: "Madona i l'arbre"

* * * * *

Esclata el brancam

Esclata el brancam.
Els verds més tendres
s'enlairen i busquen el cel,
troben llum, volen aigua, senten vent.

La natura reneix
i perfuma l'ambient,
una olor fugissera
ens regala primavera.

Extracte de flors,
polsim de tempesta,
l'àgil vol d'un falciot
sota un raig que resta.

Meravelles de la Terra
que ens sorprèn amb la selva,
deserts, oceans i volcans
i mil racons que encara podem veure.

Isabel Barriel

* * * * *

allan: feliç proper dijous ;) - ja parlarem

Enyor

Setembreja.
Vespregem.

Acuitada, arribo a port
i llenço l'àncora.
Només fer-ho,
estranyo el mar obert,
la tempesta, les onades,
l'horitzó nu i lleial,
brúixola del sol ponent.
L'enyor de l'oceà
i del contacte sincer
del peu descalç
sobre la sorra torrada
l'enterro a la butxaca,
eixart de futur en present,
embull de desig i fe,
empelt de somni fidel.

Atresoro miratges,
sentenciada i rebel,
de nou i per sempre.

Tard o d'hora, aprenc
a resignar-me amb el record,
a viure amb l'esperança
del retorn del temps daurat
i les hores càlides.
Esqueixos d'un passat
esculpit a força de mirades
en la memòria sobrevivent
( blau i ambre, negre i verd )
perduren i m'acompanyen.

Vesprejo.
Setembrem.

Unaquimera

I el seu esguad

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
  que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
  baix baixet
    a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

Joan Salvat-Papasseit

* * * * *

Cançó a Mahalta (IV)

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus fulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.

Màrius Torres

En el silenci obscur...

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somio, perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

18 març 1937

Màrius Torres

Cant XVII
Menelau defensa el cos de Patrocle

No s'ocultà el bel·licós fill d'Atreu, Menelau, que Patrocle
ja havia estat domtat pels troians al carnatge i va anar-se'n
entre avanters, portant un casc de bronze flamíger,
a protegir-lo de prop, com envolta la vaca sa meixa
tot gemegant, mare nova que al part no fa gaire ignorava.
D'esta faisó es posà el ros Menalau al costat de Patrocle. [...]

La Ilíada
Homer

Traducció de Miquel Peix

L'Oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,
m'han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s'emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d'orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil

I sabré si en lo que penses,
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'aucell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.

Joan Maragall