RE: Convocatòria RepteClàssic DCCLXXXIII: D'UN TEMPS ENÇÀ.

L’enyor dels grisos
 
Paisatges de colors llampants, retrats de colors llampants, natures mortes de colors llampants… Fos el que fos que pintava, els meravellava.
Els millors representants, les millors galeries, les millors escoles d’art… fins i tot els crítics més crítics: tots se’m rifaven.
Però jo ja estava cansat de tot aquest món multicolor en què em trobava immers. Ni aquells colors em representaven, ni em definien i, molt menys, tenien cap similitud ni amb el meu món interior ni amb el meu aspecte exterior. Fart de disfressar-me d’aquells colors, també llampants, per als actes d'inauguració de les meves pròpies exposicions. Havia anat massa lluny i semblava que no hi pogués haver marxa enrere.
Canviaria de vida, canviaria de professió, però tampoc veia el moment ni la manera de fer-ho. Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa.
No deixava de pensar, de fer la mirada enrere per recordar el moment exacte en què tot havia canviat, en què vaig caure en aquesta trampa cromàtica. Perquè estava segur que m’havien parat una trampa. Jo només somiava en blanc i negre, em vestia dels colors en escala de grisos, de conjunt amb les quatre parets de casa meva i el blanc impolut del meu cotxe. I d’un dia per l’altre em vaig trobar, com qui arriba a un país desconegut, veient nous colors per primera vegada.
D’un temps ençà dedico molt més temps a mi mateix. M’agrada llevar-me d’hora, igualment, i aprofitar els matins. Esmorzo a la cafeteria de la cantonada del carrer on visc, mentre llegeixo la premsa diària, i després faig un passeig, de ritme i distància moderades. En aquesta nova etapa, ja jubilat, vull trobar aquell punt d’equilibri entre allò que més m’agrada i allò que em convé.
Em truca una amiga que vaig fer a la galeria que em va donar renom per anar a dinar la setmana que ve. Tinc tots els dies lliures, llevat de dijous que vaig a una visita de revisió a l’oftalmòleg. Estic content perquè em diu que les operacions de cataractes em van anar molt bé.   

Entre poc i massa. (fora de concurs)

Després d'allò, tot va ser un encadenament de disbarats. Hauria d'haver trencat amb la vida que portava, amb les amistats; canviar de barri; també de feina, si n'hagués tingut. Però era més fàcil donar llum verda a l'autocompassió i instal·lar-me en aquella terra de ningú del qui dia passa any empeny, anar tirant, fer la viu-viu o altres dites per l'estil. Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa.

Tot va començar amb la foto del meu primer DNI, que en aquella època no era frontal sinó de tres quarts. La sèrie d'un fotomaton, que incloïa els dos perfils, va confirmar les meves sospites. Des de llavors, la vida en societat va ser un infern per a mi: si l'interlocutor em mirava a la cara, malament; però si abaixava la mirada, encara pitjor. Aixi que vaig anar a un especialista que em va comprendre des del primer moment i em va assegurar que seria arribar i moldre. Però el cabró es va passar retallant i, des de llavors, els nens del barri em canten allò de "Ton pare no té nas, ton pare no té nas, ta mare és xata...".

Em va deixar pràcticament sense nas: talment com Lon Chaney caracteritzat per a "El fantasma de l'Òpera". Una altra vegada que decideixi sotmetre'm a una intervenció de cirurgia plàstica, m'ho pensaré dos cops.

Estava dret, sobre la taula, des d'on dominava tot l'auditori. Va agafar el micròfon i se'l va posar a un centímetre dels llavis. "Germans", cridà amb el to autoritari d'un predicador de Novenari, "llegiu, llegiu que el món s'acaba" "Ooooh!" va deixar anar l'audiència al mateix temps que aixecava els braços amb un llibre a cada mà. "Ooooh!" va repetir el predicador i va continuar "Endinseu els vostres dits viciosos entre les fulles de paper, impregneu-los del polsim de les lletres, llepeu-los per girar pàgina i manteniu les pàgines eixarrancades perquè la mirada hi pugui penetrar a la recerca dels antics plaers solitaris" "Oooooh!", va gemegar l'audiència. El predicador va girar la mirada cap a un dels presents. "Rafa", va dir, "llegeix el primer paràgraf del paper que us he donat". Una veu potent i serena es va sentir, "Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa." Va continuar "i com me n'he sortit? Doncs molt senzill, llegint llibres".

El predicador va aixecar els braços i l'audiència va esclatar "Llegim, llegim, que el món s'acaba!!!" Com si fos un mecanisme de rellotgeria es varen situar en una espiral, es varen treure la túnica i varen començar a llegir, en ordre, concèntricament, de fora cap endins. Cada assistent portava gravada a l'esquena una pàgina del Llibre, i el darrer lector seria el predicador, situat al mig, on la lectura convergia. Després de la lectura de cada pàgina el lector cridava, "No ens destruiran mai, nosaltres som el llibre!"

Al final del dia, quan va acabar la lectura, el predicador va aixecar la veu. "D'un temps ençà la debilitat d'alguns germans els fa abandonar el Llibre. He decidit que la llibertat no pot posar en perill la nostra missió. Qui vulgui marxar podrà fer-ho, sempre que deixi la pàgina, la pell de l'esquena, entre nosaltres", i va aixecar els braços amb un llibre a cada mà. "Oooooh!", van cridar tots, "Llegim, llegim, que el món s'acaba!"

I, naturalment, ja que sempre s'acaba vivint allò que està escrit en els llibres, el món finí.

Fusta d’artista

Vivíem a prop i durant anys la vaig anar seguint…

Sempre havia trobat gust a cantar. Fet i fet li sortia sol, espontàniament, la boca vessava i vessava la música que niava al seu magí.
De ben petita cantussejava tot el dia les cançonetes que li ensenyava l’àvia quan la gronxava a la falda.
I quan no cantava voltava amunt i avall amb un “ai aiaiai” que feia somriure tothom.
Aviat els pares, idea de la mare, la van fer concursar, de primer a la ràdio i més tard a la televisió. Passava les proves contenta i riallera, sense pensar en què s’hi jugava. Ella només feia allò que li agradava i a poc a poc va descobrir els aplaudiments de més gent que dels de casa. Va guanyar premis i trofeus i els pares, idea d’ambdós, van pensar que per sobre l'espontaneïtat calia l’aprenentatge i la noieta va anar a parar a una escola de cant i interpretació.
Aquí no tot era gaudi. Aquí hi havia disciplina, entrenament de la veu, monòtones repeticions i ordres i més ordres que calia obeir.
Amb tot, aquest camí la va dur a la professionalitat i amb només divuit anys ja era damunt dels escenaris participant en musicals. Papers petits, però reeixits la van conduir, pas a pas, amb estudi, esforç i perseverança, a ser protagonista de moltes produccions musicals.
Han passat uns anys i avui reflexiona que d’un temps ençà…
“Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapada en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa”
– Ai aiaiai! Què és això? De quina indiferència parlo? No pas del públic que m’és fidel i em segueix ben entregat!
– Cal espolsar-me la peresa i sortir de la comoditat on soc instal·lada.
– Tal com diuen ara… m’haig de reinventar! Em calen nous estímuls, noves il·lusions!
I com de saber en sabia de música, i en tenia molta de guardada al seu dedins, va decidir compondre i presentar-se en solitari iniciant una nova faceta, per ella, de cantautora.
Hi va triomfar? Li va agradar? Va fer-hi una llarga carrera?

No ho sé. En aquells temps, li havia perdut la pista.

L’honestedat de l’escriptor.

 

D’un temps ençà el torno a somiar cada nit. No són somnis alegres ni plàcids, sinó moments de distanciament i discussions. Sempre sobre el mateix tema. Per això em llevo amb mal gust de boca cada matí i em fa basarda anar-me’n a dormir. 

Quan el vaig conèixer ja havia triomfat en el món de l’escriptura, se sabia afalagat pels mitjans de comunicació i la propaganda, però començava a tenir dubtes de la seva vàlua, no es creia honest sinó que se sentia manipulat pels seus editors que volia que escrivís el que els lectors li demanaven.

Jo que l’admirava, però era crítica amb les seves obres, vaig iniciar la primera conversa sobre el tema.

-És veritat el què dius - va contestar-me.

-I aleshores, per què no fas un canvi? Per què no escrius sobre allò que realment vols?

- Hi he pensat mantes vegades i vaig estar apunt de deixar-ho del tot, peròvaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava mi, però sí la comoditat i la peresa.

De tots els anys que vam viure plegats, aquest era un tema de controvèrsia. I no perquè per a mi fos el tema més important, sinó perquè la incoherència amb ell mateix li creava un gran malestar i li avinagrava el caràcter. Com més temps passava pitjor. I això afectava les nostres relacions, al començament tan plenes de passió i tendresa.

Fins que un matí en llevar-se va dir-me: vull que llegeixis això.

Era un manuscrit diferent de tots els altres. Sense afectació ni tòpics. Lleuger, irònic i enginyós. Ple de pensaments profunds presentats de manera planera però plens de saviesa.

L’abraçada d’aquell dia va ser tan autèntica, com la novel·la que m’havia entregat.

És l’abraçada que em va donar, dos dies abans que un accident de cotxe se l’emportés per sempre.

-Vostè, de jove, devia ser preciosa!

Un comentari més aviat enfonsador que se li sumava a la invencible i creixent feblesa actual. La Imogen va fer veure que no el sentia, aprofitant un inici -i més- de sordesa. Va tancar els ulls, també, pretenent adormir-se a causa de la xafogor canicular malgrat ser força a la fresca en aquella plaça amb tantes palmeres que semblava treta d'ultramar. La xerrameca d'una munió de cotorretes que imitaven veïnes en anuncis que, contant-se xafarderies, competien per la impecabilitat de la seva bugada la va traslladar a llavors i allà. Aquell blanc tan blanc en aquella roba que la Imogen acabava de rentar -sent senyora, però no havia perdut el costum- i que atorgava un extra a la innata elegància d'en Laurent. Amb aquella exquisida muda s'havia casat amb ella, la minyona més maca i que mai va tenir pèls a la llengua per cantar-li veritats que ell sempre passà pel sedàs. Per això tothom el tenia per un patró -i artista- just i pacífic. No van tenir descendència i sí la van tenir: consideraven, ambdós, cada obra pictòrica, poemari o novel.la que ell, inspirat per la musa Imogen, creava, un plançó de la seva amorosa unió.

-Ets bella per dins i per fora- en Laurent li repetia, mots que avui en dia li han estat presos i que es gasten (i desgasten) sovint per a persones per sota d'aquest nivell.

La diferència d'edat no tardà en passar factura. En Laurent envellí i emmalaltí. Només podia fer llit. Deprimit, amb instants de coratge, va escriure:

"Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melanconia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa." Per això, abans de fer el traspàs, va demanar-li a la Imogen que prengués no el seu lloc, el d'ell, sinó que es fes el seu, propi i grandiós.

-Imogen, ets un diamant en brut ple de valuosa expressivitat.

"No em vols sota les teves ales ni a la teva ombra", duia per títol el seu primer i impactant quadre. Imogen, la Guapa, així signava. Va esdevenir conegudíssima en aquelles terres i més enllà, unes dècades. La seva imatge va ser adorada com la d'una verge sense vel que val més que el pa de cada dia.

Engrunes de pa al davantal i un colom agosarat directe a arreplegar-les van desencisar la cara poblada d'arrugues, joiosa pansa seca, de la Imogen, que somrigué.

De cop li vingué un buf, després d'allargar la mà a una altra d'invisible, la d'aquell que cada dia, intangiblement, li xiuxiuejava: "Ets bella per dins i per fora".



Mena