Al número 8 del carreró de les bruixes

Per arribar-hi hi ha el caminoi i les romagueres agosarades que et volen saludar i t'esgarrinxen per fer-te dibuixos de línia més aviat curta a la pell que has volgut ensenyar. Hi ha el sol que menja els colors i imposa el seu, amb pes amb ànim de bes. Hi ha la sorra del camí i els trajectes de formigues aqueferades. Hi ha les canyes que dansen i es vinclen i són flexibles i no gosen tocar les trompetes.
I Cal vuit es distingeix. La porta, de fusta que n'ha passades quatre, mira i mira pels forats rere els quals miren vuit ulls.
Els ulls de Dilluns, obstinat en organitzar-ho tot; els ulls de Dimarts, el que renta els davantals al safareig del pati; els ulls de Dimecres, la que pastura els gats entre les moreres; els ulls de Dijous, el que va al mercat i tant li fot que el mirin; els ulls de Divendres, la que opina que donar menys és donar més; els ulls de Dissabte, els més enganxats a l'espiera; els ulls de Diumenge, la que plora contra la porta per envernissar-la; i els ulls de Mana (Setmana), que no mana sinó que estima i per això a Cal Vuit hi viuen tots vuit, ben plens.

Mena (i ja m'ensumo que faré uns quants outs of.!!!!!!)

Bona idea, deòmises. A veure si d'aquesta manera engresquem, no només els poetes, sinó també els narradors, fabuladors d'històries, intrigues i misteris socials i familiars, contacontes... Que, ben mirat, no estan tan lluny els uns dels altres. Vejam què en sortirà de l'experiment.

Segur que la porta misteriosa ho agrairà.

Raül

P.S. Una nova proposta podria ser com una mena de joc de pistes propi dels escoltes: descobrir on és la porta, el nom de la casa, del carrer, del poble. Què et sembla?

La porta closa. S'obre en pleniluni, quan és il·luminada. Des de rere uns matolls el fotògraf queda satisfet: lentament queda mostrat el que s'amagava. Dos ulls grans i grocs, del gat gegant de la nit més miolaire.
La porta tancada. S'obre els vint-i-nou de febrer i en surt la Febre Febrera amb vestit virolat fins els peus i cantant la cançó del desvari i el fotògraf quasi ni gosa fer la instantània.
La porta barrada. S'obre els dies llargs i en surt el Pa que els ha fet allargar sense la seva presència bàsica. Una barra que s'ha hagut d'agenollar per sortir, senzilla i amb els crostons com cal. Captar-ne la imatge és un luxe: no s'està quieta, es va engrunant i allò és com una tempesta de neu que la visió no agraeix.
Darrere la porta queden, encara, l'Olla Terriserra, pròpia de temps extrafangós; el Nus Mariner, fet un embolic i giragonsant enyorant temps d'onades; la Vànova de llana, la que escalfa més el dia més fred que el dia més fred; ...
Darrere la porta amb el vuit d'on tot surt del buit, cru o cuit.

Mena (i això era pre-having a nap!)

Arriba, acompanyada dels dos gossos, el gros i la petita, davant la porta de la caseta amagada entre arbres a tocar del riu. El vent, lleuger, no té prou força per pentinar-li les rastes, rosses i rostides. L'Àmbar es queda palplantada davant la porta, aquella dona d'edat indefinida, ni bruixa ni fada, ni ensucrada ni amargant, de constitució menuda i quasi ni abillada.
- Ahir te'n vaig portar un altre. Vam entrar i ens vas tenir adins i ens vas sentir. Què me'n dius, d'aquest?
- Sempre em fas la mateixa pregunta. Tots em semblen correctes, Àmbar. Jo no sóc recta!
La dona treu aire exageradament i somriu. Els gossos s'han ajaçat a la fresca i es graten les puces i el so que quasi ni fan ben bé podria ser el dels grills diürs de les hores d'estiu més tòrrides, intermitents i bojament orgàsmics.
- I tu, Àmbar, què fas tu per a mi?
La porta ja no podia més. També volia ser. Lluny quedaven els temps mogudets (ai, l'aventura!) d'haver estat part d'una caixa on es guardava rom en viatges transoceànics plens de futura gresca marinera; d'haver fet de llit ambulant, dur però prou segur, d'un general ferit en una guerra única (absurda com qualsevol); d'haver estat taula amb cavallets a sota on una pagesa grossa i rosada distribuïa els productes de la granja; d'haver servit de superfície on un artista de circ llançava dards fiblaires com un atac de mosquits tigre; d'haver...
- Et ruixaré amb essència de fonoll i amb l'olor i la humitat vindran els cargols bovers i se t'enfilaran fent curses i et faran moltes pessigolles...
- Excitant!
- Et pintaré i dibuixaré ratlles i punts i flors i seràs l'element del bosc més admirat...
- Divertit!
- M'asseuré contra tu i et sentiré i podré escriure els relats més bells...
- Ara mateix!

No sé, els gossos, si s'han cansat d'esperar!

La porta del casalot endinsat en el llindar del bosc ombrós farcit d'éssers nombrós parla des de la fusta i des de la forma. La seva veu beu de planys escoltats, d'udols sentits, d'esgarips estridents esgarrifosos i de cants plaents, de vols suaus i quasi subtils i de suspirs suggerents.
La porta demana una vida que no tapi res. (Si res no tapa!)
La porta pidola i fa por i no fa por i atrau.
La porta esclata, un dia de tempesta tardorenca, un deu d 'octubre, i cau a terra, sobre fulles seques molles que no cruixen i que són un llit tou de tons que extasien. Passen uns arrreplegaires de tot i se l'enduen, lligada amb cordes, arrossegant-la. Els trons i llamps es pregunten on va i la pluja pica, insistent, com agulles que es claven. Els arreplegaires no entenen el secret de cada cosa i van directes allà on tot es compra i en treuen uns cèntims que gastaran en tabac i cacauets salats.
La fragmenten i se'n fan cullerots de cuina, trens de joguina de cinc vagons i les serradures s'embossen per ser tirades a terra quan algú vomita. L'ànima volta entre olles fumejants que remena, trajectes d'infants joganers i pot i vol i s'allunya d'allò expulsat...amb un esforç de fusta bona que retroba, en l'espai i el temps, el bosc, el llindar, i el seu lloc...que potser no hauria d'haver canviat.

Mena ( i ja està. Que fujo de tema, i a la porta ja ni li importa què guarda i ni ´té àngel d'ídem, per variar).

He tornat. No per retrobar-me amb el passat, he tornat per descarregar en tu la meva ràbia.
No vaig ser feliç. Tothom em vol convèncer que de petit ho era . Què sabran dels sentiments d’un infant.
Tu, maleïda casa, fosca, freda, buida i humida. Tu en tens la culpa del meu desconhort. I ho porto clavat al fons de l’ànima. Vaig passar tant fred, tanta gana, tantes mancances, tantes pors, tanta solitud...
I ara et retrobo gairebé triomfant, repintada de calç l’entrada, el número 8 ben net i clar, i la porta ben plantada, desafiant-me.
Es que t’he venut saps, res, poca cosa, jo fins i tot t’hagués regalat.
Però… deixa’m, per darrera vegada, seure arraulit a l’ampit de la porta, deixa’m fer aquell plor sord i aquell crit esfereïdor. Ara no hi queda ningú que em pugui tancar en les teves golfes, fosques, fredes, buides i humides.

ELS MEUS DOS JOS

Rere la porta espera aquella mirada tan plena de records daurats. Rere la porta que perd la pell encara parla un bategar. Portant amb la seva veu trossos de formatge als ratolins del record que encara brillant. Rere la porta parla un cor. Una màquina de sentir. M’entres intenta arrancar de la seva carn que crida aquells claus rovellats que han travessat la fusta. Rere la porta una figura, que parla callada, amb la pròpia figura, que emmarca aquesta obra. Que amb un vers de benvinguda descobreix els secrets que la seva estança guarda. Rere la porta el record. La força d’un sincer amor que batalla amb passió contra les urpes del temps. Florint de nou en l’existència, entre els camins, entre l’horitzó, de la fusta i la pedra. Un amor que navega cercant la dolça flaire d’aquella primavera de la vida. Rere la porta envoltada de llàgrimes de pedra espera pacient un cor. Es un vers mut que vol tornar a cridar. Tirant a terra les parets de la seva solitud. Rere un Tirant, que mai ha tingut riqueses ni honor. Que mai ha participat en cap batalla i que en el seu camí només ha trobat la flor dolça d’una Carmesina. Rere la porta una figura capcota que encara te sang per a somiar. Rere la porta una vida sincera que va voler volar sense renunciar a cap Sonet d’amor. Rere la porta un jo.

Davant de la porta. Aquell altre. Que va deixar passar els seus somnis.

Al número vuit del carrer Sant Roc hi ha un cartell, al balcó, que posa que està en venda. Els hereus viuen a la capital i aquella caseta del poble només és una càrrega. Ningú, però, gosarà mai comprar-la. Ningú. Molts - tots els del poble i de les rodalies- perquè saben què va passar allí dins. Els forasters i alguns estrangers que s'han interessat, tampoc s'han acabat de decidir. Tot i no conèixer la història macabra de la casa, han notat, diuen, males vibracions, com si foren observats, diuen, per un ésser inexistent, per un espectre que els hi diu, els hi crida sense parlar: fora d'aquí!
Avui he passat per davant i m'ha vingut al pensament la tragèdia. Les dues pobres noies.., degueren patir el que no està escrit. No hi ha dret, dos criatures que tot just despertaven a la vida. Mala sort de creuar-se amb aquell degenerat. Malparit! Gràcies dono a Déu que no fóra la meua filla...
M'he quedat mirant la façana uns instants. En això ha passat el vell Antoni. Sense deixar de fer camí, m'ha dit:
- No la vendran, aquesta casa...
- No ho crec.
- Avant!
- Adéu, Antoni, adéu.

El vuit damunt de la porta i el buit que s’hi ha fet a dins. Un buit que s’ha fet darrera: buit de gent,de plors i rialles, de cares, de gats i gossos, de discussions entre nens. La mare que tant l’omplia de caliu i d’atencions, el pare que la cuidava, protegia i revisava .Els avis deixant saviesa o cuidant les flors i l’hort. La llet que el lleter deixava, les cartes que duia el carter. La filla tornant d’escola, i allà un xiquet l’esperava. L’atrevida sargantana pujant aquella paret. La veïna tan atenta que un tortell sovint portava. Flaires que de la cuina a sofregits convidaven .Tots els crits de la canalla sortint corrent a jugar. Els testets plens de geranis adornant aquell replà.
Tot de vida ara extingida. Aquella no pot tornar.

Però avui la porta vella, desprès del pas de tants anys, ha rebut unes visites interessades pel lloc. I ara per una estona, l’antiga porta sembla menys vella que abans, i el buit que ella contenia s’ha escapat. La porta, grinyola contenta perquè li entra nova vida: passes, veus, mirades, somnis, i per un moment, s’ha eixamplat alegre i cofoia, i el buit de dins s’ha anat fent petit. I el vuit de fora s’ha tornat més visible, i com un cero amb corona , avui sembla un vuit més gran, orgullós i estarrufat.
La vida que torna.



ep, que jo també he tornat!, d'una volteta de sis dies pel país vasc.
Marta

- I aquest número?
- El poble ha crescut.
- És conya, no?
- El carter va jubilar-se i... Realment t'importa?
- Bueno...
- És que ja m'estàs començant a cabrejar. El senyoret apareix, com si tal cosa, després de segles, i que ningú el molesti. Que ningú li digui res. I jo, au, com una beneita a aguantar-te les brometes i les impertinències.
- Em sembla que estàs pixant fora del test...
- No senyor! Ets tu que no entens res: ens hem quedat al poble, però tenim les nostres vides. No som figuretes de pessebre. I no pots venir i passejar el cul pel poble com qui va per casa mentre te'n fots del nostre esforç per mantenir-lo viu.
(Llarg silenci. Tens, molt tens.)
- Aquí jugàvem, te'n recordes? Obríem mitja porta i muntàvem una paradeta.
(Ella amaga un somriure.)
- Clar que me'n recordo. No estaria aguantant-te ara, sinó.
- Mira: d'aquestes n'hauries tret uns bons enciams!
- Això no podrien ser enciams, animalot! Això serien bledes com a molt. I de les flors en podria fer una coliflor o dues! Enciams... aquests més petits d'aquí baix, potser.
- No en tinc ni idea.
- No.
- Sóc de ciutat.
- Sí. Ara ets un puto pijo de ciutat.

Diu la llegenda d’aquest poble que aquesta porta no s’obrirà mai a ningú, només una persona que vindrà de lluny serà l’encarregada d’obrir-la i a dins hi trobarà un tresor.
Això vam llegir al rètol que hi havia al costat de la porta amb el número 8 al damunt. La Jana, la més petita de tots, va estar força estona mirant la porta, embadalida. Vam seguir passejant amb els nens, gaudint d’un dia tranquil.
L’endemà vam tornar a passar per allà. Aquest cop la Jana s’hi va acostar i va posar la seva maneta a la porta, com fent-li una carícia.
Passava en aquell moment algú del poble, no em vaig fixar si era un home o una dona, però em vaig adonar que marxava a corre-cuita dient ‘Ja ha arribat!’.
De cop i volta la Jana va fer dos cops a la porta, amb el palmell de la mà. I quan tot just arribava un munt de veïns, la porta es va obrir. Ningú no va gosar moure’s. Només un nen, un infant que coneixia bé la llegenda per haver-la sentit dels seus avis i dels seus pares, va acostar-se a la Jana, va agafar-la de la mà i la va dur a l’interior. Tota la resta els vam seguir. Quin era el tresor? Com si conegués el lloc de sempre, la Jana va caminar entre plantes seques fins a una que miraculosament havia florit. Es va aturar al seu davant, es va tombar i va somriure.

---
Sé que he fet tard, però he estat fora tot el matí i no l'he pogut penjar abans.Si no pot entrar al repte, que sigui fora de concurs :)

Era un dijous quan la van anar a buscar. Sabien molt bé on vivia, al número 8 del carreró de les bruixes.
Tenia la pell blanca, els ulls verds i grossos , cabells foscos i llargs, era bonica, filla d’en Dionís i l’Alba, la darrera bruixa que van cremar a la foguera la nit de Sant Llorenç.
Quan van trucar a la porta ella va amagar-se sota el seu llit, atemorida, com un conillet, només tenia 15 anys, i ja feia 10 dies que no sortia al carrer, no menjava, no veia la llum del sol, estava pàl•lida, era una ànima en pena.
Van obrir la porta, a força de cops de biga, ella a punt d’esmorteir-se, només va tenir esma per dir..., ‘porteu-me amb la mare, porteu-me amb el pare’... porteu-me amb el Salvador !
Morta la van agafar amb tendresa, com un àngel, i..., en aquella casa, ja mai més no hi va viure ningú, la casa número 8 del carreró de les bruixes.

(Potser he fet tard, però l'envio).

Arribo tard per penjar-lo i, per tant, ho faig fora de concurs, però ja el tenia escrit, la imatge de la porta em va inspirar aquest relat i vull compartir-lo amb vosaltres.

Quan va enterrar el germà petit ella es volia morir, tal era el dolor que li foradava les entranyes. Una malaltia devastadora havia convertit l’home jove i fort en un ocellet caigut del niu. I mentre, sense pietat, els veïns només la miraven amb ulls escandalitzats com si cuidar un germà nit i dia fos un fet abominable. En tornar del cementiri, va decidir que no sortiria mai més de casa, que no podia suportar sentir-se rebutjada, que la culpabilitzessin sent innocent com era. Seria autosuficient: amb l’hortet, un parell de gallines ponedores i l’elaboració de sabons de fantasia sortiria endavant. Com que no volia tractar amb ningú, demanà al germà gran, que vivia a prop, que li fes d’intermediari. Ell anava amunt i avall, arribava amb la seva furgoneta atrotinada, la deixava mal aparcada a la porta closa i entrava per la portella del pati. Fins que un dia va desaparèixer. Llavors la gent es fixà en un jove ben plantat que rondava pel poble. Algú va dir que l’havia vist conduint la vella DKV, que obria i tancava la portella del pati, que era el nou proveïdor de la reclosa. La xafarderia s’apoderà de tothom. L’alcalde, amb qualsevol excusa, va enviar un inspector a tafanejar. L’inspector no s’atreví a picar a la porta tancada i barrada feia anys. Va picar a la portella del pati. Era oberta. A dins, hi va trobar el noi tot sol fent sabó. Al patí, la tomba de dos germans que s’estimaven.

Al final la porta que no contesta ha aconseguit convertir-se en la porta de les muses i ha provocat tot un devessall de paraules ben dites.

Et felicito, deo per la idea i em congratulo per la part que em pertoca.

Au, bon vespre.

Raül