La caseta blanca de la bandarra

- El seu so relaxant i el seu tacte fresquívol m'ajudaran a reposar. Magnífic vent d'ara!- la bandarra digué, en acomiadar-se del darrer client, el que feia trenta-tres (com l'edat de Crist) d'aquell dia.

L'home, satisfet i agraït, s'esborrà en la distància. Ella, dins la caseta blanca, s'adormí al llit de matalàs d'aigua amb gas (sempre efervescent), de llençols de pètals de rosa (el que en quedava, i sort que tenia ampli stock de recanvis) i de coixins flonjos com panxes d'alguns medievals monjos addictes al vi d'alta gradació que combatia els gèlids hiverns.

A fora es posà a ploure a bots i barrals. Dins la caseta blanca, al costat de l'autocaravana on rebia la clientela, envoltada d'escalforeta, la bandarra dormia profundament, amb un somriure lluminós (gens de pintallavis fúcsia) natural. Somiava que feina no li'n faltaria. 'Feina és feina, feina sexual és feina', es llegia en unes quantes camisetes al seu armari de fòrmica (a ella li feia gràcia dir 'de fornica'). Necessitava que els seus somnis fossin més que somnis. Treballava fent pagar pels serveis del seu cos, els seus únics ingressos. Tampoc volia dedicar-se a res més.

En aixecar-se recorregué cada cambra de la caseta blanca. L'estarien esperant. Els cridà pels seus noms, hi parlà, els acaronà. Cadascuna d'aquelles habitacions estava adaptada a les necessitats d'animals recollits de l'abandó i l'explotació, que ella cuidava i mantenia. Estances amb obertures a l'exterior per gaudir del jardí assilvestrat que encerclava la caseta blanca de la bandarra. La seva caseta blanca, on aquells éssers, que ella respectava i estimava, no patirien. Mai més.