M'agrada el que dius en el poema, Thaïs.
És la trista espera del que li queda poc a perdre, aquella que li permet continuar malgrat tot, perquè segurament es pot viure sense amor, o inclús sense llibertat, però es pot viure sense esperança, encara que sigui completament improbable, sense l'esperança de viure dies millors?

Una abraçada,

S.

Vinc de llegir un comentari teu a un relat de Vicent Adsuara i Rollan, El meu ideari polític, i les teves reflexions m'han agradat molt.

M'he dit: algú que pensa així, per força ha d'escriure coses interessants, coses amb substància, que diverteixen i fan somriure, però que fan pensar al mateix temps. I que bé perquè he encertat a la primera! És el primer relat que t'he llegit, i m'ha encantat, tot i que l'he hagut de llegir un segon cop per assegurar-me que l'entenia.

Un relat mordaç, intel.ligent i crític amb la nostra societat. Magnífic!

S.

Una història magníficament explicada, amb metàfores bellíssimes, i paral.lelismes que enriqueixen el text. Una història agredolça pel que insinues:

"M'he enamorat de la curiositat que em despertes, de tot el que no serà"

però plena de passió continguda (d'un amor que no pot ser?)

Felicitatspel relat. M'ha encantat.

S.

el que has escrit! M'encanta el teu estil sintètic i depurat, però també amb imatges molt ben trobades, d'un gust exquisit. Pura poesia:

Jo només tinc ulls pel mar, que m'inunda d'aventura.

no sé... tot, és tan bonic que fa plorar.

S.

Un caramel pels sentits. Per resumir: senzillament perfecte.

aquest poema, , Sandra. He llegit uns quants dels últims que has escrit i estan molt bé. Prefereixo comentar-te aquest últim, que potser fa més 'ilu'.

Has escrit uns versos preciosos. Sobretot m'agrada la primera estrofa a on utilitzes la natura per descriure't.

Sóc vent i ombra,
desert i manantial.
Lluna plena en la foscor
i la intensitat d'un raig de sol

Aquest poema ja te l'havia llegit, em sembla que fa un parell de dies, al teu blog, i vaig pensar en deixar-te un comentari perquè m'havia agradat molt. Quina casualitat, justament avui he vist que la que m'has escrit has estat tu, gràcies, de tot cor. He preferit fer-te el comentari aquí. I gràcies un altre cop per enrecordar-te de mi. Cada dia em costa més escriure ficció, aquí. El blog em dóna més llibertat. Et seguiré llegint.

Una abraçada ;)

S.

Has escrit un relat d'una força extraordinària, sense floritures, directe a l'essència del que vols dir, a l'essència de les paraules que millor expressen dolor, un dolor intens, desesperat, infinit, enrabiat. Has fet del dolor paraules ("llançar, cremar, mossegar, arrancar, cridar..") i has creat amb elles imatges molt belles, com la de la frase que obre el relat:


"Correré fins a la platja un dia de pluja i llençaré l'estiu al mar."

Tan poètica, tan trista, tan bella... i tan dura a la vegada. Un magnífic relat.

S.

Increïblement bona és el que em sembla aquesta superdeclaració d'amor. Boníssima, tant pel contingut, com per la forma,

'Devorar la teva pell fins exhaurir el desig', UAUU!

felcicitats de nou!

S

Un moment trist, un tant patètic, si m'ho permets, però pel qual em sembla que tots hem passat.
M'encanta la descripció d'aquest petit tros de vida utilitzant unes associacions de paraules sorprenents: ombra-tèbia; saltirons de dolor; el camninar d'ànec (ja esmentat)...

Molt bo.

S.

Ho sento Roars..., em sembla que és la primera vegada que et comento un relat. I ho hauria d'haver fet abans perquè m'estava perdent coses boníssimes.
He triat aquest perquè només tenia un comentari. M'ha agradat molt. Pel poc que he llegit teu, veig que tens una manera molt personal de veure la realitat! No sé perquè em recordes a Roald Dahl, per com busques l'inesperat.
M'encanta el teu estil i sentit de l'humor.

Només alguna falteta ortogràfica: és l'expedició (no la exp..), i la impossibilitat (no l'imposs..). També em sembla que el "doncs" de "Les expedicions al coll de l'ampolla fracassaven irremeiablement, doncs tots portaven petites cantimplores" hauria de ser un perquè o un ja que.

Et seguiré llegint.

S.

és el que transmet el teu poema, cosa que és d'agrair. A mi la platja també m'encomana coses positives darrerament. Una descripció molt maca d'un dia d'estiu, i a més amb rima i una molt aconseguida musicalitat.

S.

M'ha encantat aquest relat. El problema de ser tan bo és que de vegades es pringa més del que tocaria!
Una història molt realista. La veritat, és que m'ho imagino tot, aquestes escales tan estretes, viure en un àtic sense ascensor (conec a més d'un que viu així), un accident pefectament possible. O no va ser un accident? A no, que el repte no era sobre un crim perfecte.
Per cert, ja sé d'on ve el 'traginar' pel nou repte, jeje.

S.