M'agrada el que dius en el poema, Thaïs.
És la trista espera del que li queda poc a perdre, aquella que li permet continuar malgrat tot, perquè segurament es pot viure sense amor, o inclús sense llibertat, però es pot viure sense esperança, encara que sigui completament improbable, sense l'esperança de viure dies millors?

Una abraçada,

S.

Vinc de llegir un comentari teu a un relat de Vicent Adsuara i Rollan, El meu ideari polític, i les teves reflexions m'han agradat molt.

M'he dit: algú que pensa així, per força ha d'escriure coses interessants, coses amb substància, que diverteixen i fan somriure, però que fan pensar al mateix temps. I que bé perquè he encertat a la primera! És el primer relat que t'he llegit, i m'ha encantat, tot i que l'he hagut de llegir un segon cop per assegurar-me que l'entenia.

Un relat mordaç, intel.ligent i crític amb la nostra societat. Magnífic!

S.

aquest poema. Crec entendre que la nit és un refugi, amagatall, a on estàs acompanyada pels teus somnis, somnis que es desfan amb el primer sol de l'albada, perquè el dia representa dolor, soledat i absència. M'encanten el versos:

"que alliberen el temor a la realitat
tan plena d'errors, d'estries."

Tens raó, la realitat és de tot menys perfecte, però potser si ens hi esforcem, podrem aprofitar els bocins de felicitat que ens trobem. Aprofitem-los i mengem-nos aquests bocins com si estiguéssim mortes de gana, segur que un dia ens podrem ben atipar!

Una història magníficament explicada, amb metàfores bellíssimes, i paral.lelismes que enriqueixen el text. Una història agredolça pel que insinues:

"M'he enamorat de la curiositat que em despertes, de tot el que no serà"

però plena de passió continguda (d'un amor que no pot ser?)

Felicitatspel relat. M'ha encantat.

S.

el que has escrit! M'encanta el teu estil sintètic i depurat, però també amb imatges molt ben trobades, d'un gust exquisit. Pura poesia:

Jo només tinc ulls pel mar, que m'inunda d'aventura.

no sé... tot, és tan bonic que fa plorar.

S.

Un caramel pels sentits. Per resumir: senzillament perfecte.

aquest poema, , Sandra. He llegit uns quants dels últims que has escrit i estan molt bé. Prefereixo comentar-te aquest últim, que potser fa més 'ilu'.

Has escrit uns versos preciosos. Sobretot m'agrada la primera estrofa a on utilitzes la natura per descriure't.

Sóc vent i ombra,
desert i manantial.
Lluna plena en la foscor
i la intensitat d'un raig de sol

Aquest poema ja te l'havia llegit, em sembla que fa un parell de dies, al teu blog, i vaig pensar en deixar-te un comentari perquè m'havia agradat molt. Quina casualitat, justament avui he vist que la que m'has escrit has estat tu, gràcies, de tot cor. He preferit fer-te el comentari aquí. I gràcies un altre cop per enrecordar-te de mi. Cada dia em costa més escriure ficció, aquí. El blog em dóna més llibertat. Et seguiré llegint.

Una abraçada ;)

S.

Has escrit un relat d'una força extraordinària, sense floritures, directe a l'essència del que vols dir, a l'essència de les paraules que millor expressen dolor, un dolor intens, desesperat, infinit, enrabiat. Has fet del dolor paraules ("llançar, cremar, mossegar, arrancar, cridar..") i has creat amb elles imatges molt belles, com la de la frase que obre el relat:


"Correré fins a la platja un dia de pluja i llençaré l'estiu al mar."

Tan poètica, tan trista, tan bella... i tan dura a la vegada. Un magnífic relat.

S.

Increïblement bona és el que em sembla aquesta superdeclaració d'amor. Boníssima, tant pel contingut, com per la forma,

'Devorar la teva pell fins exhaurir el desig', UAUU!

felcicitats de nou!

S

Un moment trist, un tant patètic, si m'ho permets, però pel qual em sembla que tots hem passat.
M'encanta la descripció d'aquest petit tros de vida utilitzant unes associacions de paraules sorprenents: ombra-tèbia; saltirons de dolor; el camninar d'ànec (ja esmentat)...

Molt bo.

S.

He triat per comentar-te aquest poema per la inrtoducció que li has fet, trobo la cançó del Leonard Cohen fins a la sopa, jeje. Però la veritat és que el senyor és un gran poeta i músic, i les seves cançons inspiren.

M'agrada el teu poema, senzill i tendre en la mateixa mesura. M'agrada especialment com descrius el moment d'intimitat entre els amants a la primera estrofa.
Com l'última estrofa diu molt encertadament són moments preciosos que hauriem de guardar per sempre en el bagul dels records, entre cotons, i preservar-los del pas del temps per a tenir-los a mà el dia que els necessitem.

Ho sento Roars..., em sembla que és la primera vegada que et comento un relat. I ho hauria d'haver fet abans perquè m'estava perdent coses boníssimes.
He triat aquest perquè només tenia un comentari. M'ha agradat molt. Pel poc que he llegit teu, veig que tens una manera molt personal de veure la realitat! No sé perquè em recordes a Roald Dahl, per com busques l'inesperat.
M'encanta el teu estil i sentit de l'humor.

Només alguna falteta ortogràfica: és l'expedició (no la exp..), i la impossibilitat (no l'imposs..). També em sembla que el "doncs" de "Les expedicions al coll de l'ampolla fracassaven irremeiablement, doncs tots portaven petites cantimplores" hauria de ser un perquè o un ja que.

Et seguiré llegint.

S.