Molt d'acord amb tots vosaltres!

Absolutament d'acord. És pot dir més alt però no més bé.
N'estic fins als nassos de que catalans -suposadament 100% catalans per qüestió purament d'ADN- se'ls hi enfot un pebrot l'aniquilació i l'extermini que de la seva cultura estan disposada a fer amb tanta alegria certs partits polítics. I, a més, es senten culpables d'exercir un dret fonamental com és "existir", amb un arronsament d'espatlles vergonyós, a l'estil "Ostres, però si mai havíem estat millor que ara? què més volem? què no veieu que els "altres" -quins altres, em pregunto!- se'ns acabaran enfadant amb raó?". Per a mi són milions de vegades més catalans gent com la Najat que aquesta colla de mesells (per a mi també són vergonyosos tota aquella colla de fonamentalistes que et fotrien amb gust un tret al cap en nom de la cultura catalana, al tanto).
Català (com rus, asturià, o el que es vulgui) o és aquell qui vol i s'ho treballa i després, obviament, que cadascú faci el que li doni la gana amb els seus sentiments culturals, nacionals o "anti" el que sigui.
Quina ràbia que encara haguem d'estar així...

x desgràcia hi ha massa nacionalisme i xenofòbia....

x cert, quin diari és aquest del que parles??? perquè n'hi ha per cagar-s'hi!!!!
xD

És molt trist i provincià que s''hagi dit això en un diari, francament patètic. Si una cosa semblant hagués passar al Regne Unit o qualsevol altre país europeu al que suposadament ens hi volem assemblar, la que s'hauria 'liat'!

* * *

Doisneau - Carrousel


La noia que tenia els ulls tristos mirava de reüll els carrers xops, galopant el seu cavall de cartró, blanc i alat, imaginant la vida dels altres, intentant fer-se-la pròpia. L'aigua havia fet estralls en el barri, i havia deixat sense una ànima els cavallets de fira, que seguien rodant, impassibles a la realitat solitària i humida que els envoltava.
El noi de mirada escrutadora havia oblidat el paraigua, recolzat en un banc de la plaça, a les rodalies de la fira. Anava moll fins el moll de l'os. I es va aturar, captivat per aquella música, aquell dringar de notes eclèctiques; es va sentir atret i subjugat. Per un moment va perdre el món de vista, fins que va notar que l'atracció no estava buida; havia vist els ulls de la noia trista, enfilada dalt d'un cavall blanc i alat. I va veure que aquells ulls el miraven fixament des d'una cara pàl·lida que rodava dins la fireta. En aquell afligit esguard havia vist una realitat del passat que li demanava retornar, com qui es desperta en mig d'un somni plaent i vol recuperar-lo en la vigília. Però ell coneixia la veritat; tornar sols ajuda a repetir els mateixos errors, res canviaria.
I els cavallets voltaven, amb l'ambulància i el cotxe de bombers... tot giravoltava i el món no s'aturava per deixar-los baixar. El noi va sentir pena per aquella ronda eterna, i dolor per l'aïllament d'una ànima que cercava el caliu d'una solitària mirada, o el d'unes mans amoroses i tendres. I ell, sols volia quelcom que l'aixoplugués de l'aiguat.
El noi va agafar el seu paraigua i va marxar, perquè tenia por, por a les mirades que es claven en els sentiments, endins de la pell.
El noi va tenir por.
La jove de la fireta va seguir sola sobre del seu cavall blanc i alat, esperant que algú altre s'aturés. I si pogués ser, que l'ajudés a baixar fins el carrer, moll ara, per fer-li oblidar que un dia va ser la noia que tenia els ulls tristos.