Adèu

Hi ha paraules que no cal pronunciar,

Com aquell matí d'abril en un carrer solitari.
Yo caminava com un ànec, massa feixuga, massa a poc a poc, procurant esquivar les deformades llambordes del terra que ajudaven als tacons a destrossar-me els peus.

Recordo que era molt d'hora perque amb mi anava un ombra que més que companyia em feia sentir sola, allà a terra, seguint-me de tan a prop y tan tèbiament.

Mentre avançava cap a les ombres dels balcons com podia, vaig veure algú a l'altra banda però quan vaig aixecar els ulls per distinguir-te un vent trapella i carregat de llavors em va obligar a tornar-me a concentrar en l'irregular carrer.

Per fi, mig carrer i uns quants saltirons de dolor més endavant, ens vam creuar.

Sé que em vas reconèixer al instant, t'ho vaig veure a la mirada
I també vaig adonar-me que encara m'estimes, pel somriure que hi tenies amagat.

I seguint endavant se'm va escapar un trist "adèu" del llavis, per si de cas no havies vist la solitària llàgrima que queia.