Detall intervenció

Per 300 euros

Intervenció de: Suzanne | 30-04-2007


Avui m'ha arribat la citació: 10 de juny, Jutjat de Primera Instancia núm 2, Barcelona. El divorci està en camí. Fa només un any, ni ho hauria sospitat, que tot acabaria així. Però no hi ha marxa enrera. Alea jacta est. Com qui espera una criatura, el divorci ha trigat ben bé nou mesos. Em pregunto si vol dir alguna cosa. Quina ironia, nou mesos per crear, nou mesos per desfer. Temps suficient per entendre i desxifrar el jeroglífic, perquè si vull que ho entenguin els demés, primer ho he d'entendre jo, oi?
Com li explicaré al jutge que en realitat havia estat víctima d'una juguesca, una conspiració malèvola per part de dos joves descerebrats inspirats per Les Liaisons Dangereuses. Es creurà el senyor jutge que s'havien jugat 300 euros a que es lligaven a la doctoreta amb qui compartien classes del postgrau en medicina homeopàtica, i molts dinars al bar, a Bellaterra?
I pensant en Madame de Tourvel, junyint les espatlles li hauré de dir: "aquella amabilitat, i tendresa, Senyor Jutge, eren postisses, una fórmula freda, un pur càlcul de probabilitat. 60 dies de miradetes, 28 de somriures, 25 de converses i 18 d'indirectes, igual a? Adulteri. En efecte, senyor jutge, reconec el fet, no la culpa.
Però no em jutgeu pels fets d'un jorn, jutgeu-me pels dies que he dedicat a guarir els demés de malaties, en què he posat el benestar dels altres davant del meu. He caigut en una trampa, és que a vos no us ha passat mai?"


Respostes

  • RE: REPTE CCXXXIII (233): petita rectificació justa!
    Unaquimera | 28/04/2007 a les 13:20

    Per fer justícia al calendari, cal rectificar el
    TERMINI: des d'ara mateix fins el dimecres 2 de maig a les 15:00.

    Nota: A efectes de jutjat i jutgessa, el dimarts 1 de maig es declara no operatiu.

  • Per 300 euros
    Suzanne | 30/04/2007 a les 11:46

    Avui m'ha arribat la citació: 10 de juny, Jutjat de Primera Instancia núm 2, Barcelona. El divorci està en camí. Fa només un any, ni ho hauria sospitat, que tot acabaria així. Però no hi ha marxa enrera. Alea jacta est. Com qui espera una criatura, el divorci ha trigat ben bé nou mesos. Em pregunto si vol dir alguna cosa. Quina ironia, nou mesos per crear, nou mesos per desfer. Temps suficient per entendre i desxifrar el jeroglífic, perquè si vull que ho entenguin els demés, primer ho he d'entendre jo, oi?
    Com li explicaré al jutge que en realitat havia estat víctima d'una juguesca, una conspiració malèvola per part de dos joves descerebrats inspirats per Les Liaisons Dangereuses. Es creurà el senyor jutge que s'havien jugat 300 euros a que es lligaven a la doctoreta amb qui compartien classes del postgrau en medicina homeopàtica, i molts dinars al bar, a Bellaterra?
    I pensant en Madame de Tourvel, junyint les espatlles li hauré de dir: "aquella amabilitat, i tendresa, Senyor Jutge, eren postisses, una fórmula freda, un pur càlcul de probabilitat. 60 dies de miradetes, 28 de somriures, 25 de converses i 18 d'indirectes, igual a? Adulteri. En efecte, senyor jutge, reconec el fet, no la culpa.
    Però no em jutgeu pels fets d'un jorn, jutgeu-me pels dies que he dedicat a guarir els demés de malaties, en què he posat el benestar dels altres davant del meu. He caigut en una trampa, és que a vos no us ha passat mai?"

  • Per 300 euros! (versió corregida)
    Suzanne | 30/04/2007 a les 13:34

    Avui m'ha arribat la citació: 10 de juny, Jutjat de Primera Instància núm 2, Barcelona. El divorci està en camí. Fa només un any, ni ho hauria sospitat, que tot acabaria així. Però no hi ha marxa enrera. Alea jacta est. Com qui espera una criatura, el divorci ha trigat ben bé nou mesos. Em pregunto si vol dir alguna cosa. Quina ironia, nou mesos per crear, nou mesos per desfer. Temps suficient per entendre i desxifrar el jeroglífic, perquè si vull que ho entenguin els demés, primer ho he d'entendre jo, oi?
    Com li explicaré al jutge que en realitat he estat víctima d'una juguesca, una conspiració malèvola per part de dos joves descerebrats inspirats per Les Liaisons Dangereuses? Es creurà el senyor jutge que s'havien jugat 300 euros a que es lligaven a la doctoreta amb qui compartien classes del postgrau en medicina homeopàtica, i molts dinars al bar, a Bellaterra?
    I pensant en Madame de Tourvel, junyint les espatlles li hauré de dir: "aquella amabilitat, i tendresa, Senyor Jutge, eren postisses, una fórmula freda, un pur càlcul de probabilitat. 60 dies de miradetes, 28 de somriures, 25 de converses i 18 d'indirectes, igual a? Adulteri. En efecte, senyor jutge, reconec el fet, no la culpa.
    Però no em jutgeu pels fets d'un jorn, jutgeu-me pels dies que he dedicat a guarir els demés de malaties, en què he posat el benestar dels altres davant del meu. He caigut en una trampa, és que a vos no us ha passat mai?"

    • Cent vint-i-tres segons...
      foster | 30/04/2007 a les 23:25

      Cent vint-i-tres segons…

      L'Ifis passejava de jorn pel malecón de Guayaquil esperant l'hora acordada…Aquell tros nou de ciutat, net i quasi per estrenar, contrastava amb la resta de barris, jeroglífics de carrerons corruptes sotmesos a la por pels paramilitars, protegits aquests pels Grans Cacaus, els amos de les grans plantacions que sostenien el país i l'esquarteraven pels seus interessos.
      L'Ifis caminava amb passes plenes d'odi que empenyien el seu cos buit de rancor però amb una ferma determinació, a la qual havia junyit el seu destí feia molts anys. S'aturà a mirar el mar travessant-lo fins als seus records: "Fes el que has de fer", es repetí. S'acostava el moment que tant havia esperat, per fi acompliria la tasca per a la qual romania viu…i no havia estat fàcil: establir els contactes, crear-se una nova identitat i unes bones credencials…trobar els padrins adequats…aconseguir un moments a soles amb aquell home tan ben protegit superant els múltiples tallafocs. L'Ifis sabia de la seva greu malaltia, però allò no canviava les coses, al contrari, n‘exigia un ràpid desenllaç.

      **

      La casa era enorme i de façana imponent, però atrotinada i bruta per dins. L'Ifis s'adonà amb sorpresa que aquell home no era ja sinó una desferra que no interessava ningú -més aviat una nosa-, i que l'havien deixat totalment sol amb ell sense preocupar-se de res.
      -Segui jove, aquí a prop, i expliqui'm coses del nostre hermós país -aconseguí de bleixar el iaio.
      Ell se'l mirà: amb fàstic, pena i poc més. Però llavors, amb tota la força i ràbia acumulada en la perversa jugesca amb la memòria, recolzà el coixí damunt el rostre d'horror sobtat del vell mentre comptava cent vint-i-tres víctimes…amb noms i cognoms.

      **

      L'Ifis marxà pel malecón amb passes buides d'odi sobre les llambordes netes i noves, quasi per estrenar…

      • ehem...
        foster | 01/05/2007 a les 00:11

        és "juguesca", és clar...

        i malecón...és que escullera no m'hi va per a l'Equador...i passo de cometes...

        gràcies
  • només depèn de vostè
    manel | 02/05/2007 a les 12:29

    Només depèn de vostè


    Senyora jutgessa,
    Permeti'm començar amb aquesta paraules, tot i que segurament no seran gaire originals: vostè te l'última paraula.
    No voldria ser pretensiós, no demano cap tracte especial, no sóc ningú que es mereixi més que qualsevol altre, no pretenc res més que justificar aquestes paraules que ara mateix estic deixant anar. Però no, no es tracta de cap juguesca, no s'ho pensi pas, estic sol a casa, a fora plou, i aquest jorn s'ha convertit en un espai tancat de llum artificial, i m'esperen moltes hores per endavant, moltes paraules per escriure. Però no es tracta tan sols de junyir mots, intentaré donar-los-hi forma, sentit, fins i tot literarietat, però jo no sóc ningú per valorar-los, jo no sóc el jutge.
    Potser no diré res, potser no aconseguiré bastir mots fins a construir una història amb cara i ulls, potser només serà una capa de lletres amagant un rerefons inexistent, o potser no, potser serà com un jeroglífic, amb algun sentit per desxifrar.
    I sorgiran les preguntes inevitables: Justícia de què? Sobre què? Sobre un munt de frases sense argument? Sobre paraules buides, artificials? Doncs sí, senyora jutgessa, demano justícia sobre això mateix.
    Potser estic amagant alguna cosa, en aquest punt és on em trobo: en mig de la súplica més insubstancial, en mig de l'absurd més ridícul, en mig de la total incomprensió. No m'entenc, no se el que demano ni perquè ho faig, i suposo que per això mateix li demano justícia.
    I fins aquí arribo, desitjant només que m'hagi escoltat, que hagi estat pendent d'aquestes paraules que potser no han dit res, o que, pel fet de no dir-ho, han dit això que pretenc dir, però que no se el que és.
    Senyora jutgessa, ara ja només depèn de vostè.




  • Mercat Kusnetgi
    Carme Cabús | 02/05/2007 a les 13:19

    Les rajoles blanques del mercat Kusnetgi llueixen de netedat. A les parades centrals hi ha les fruites, i a banda i banda s'hi venen la mel i les nates. M'acosto als cartells, escrits amb la llengua russa com un jeroglífic, per llegir-ne els preus.
    Al fons hi ha una parada de menjars preparats. Les dues dependentes, només veure'm, enceten una mena de desfici per deixar-me tastar les menges de les cassoles, junyides al taulell. Amb un ímpetu sorprenent, m'ofereixen gambes, caviar, pebrots, espècies, albergínies, carn, peix, bolets, amb gustos deliciosos. M'estranya el seu neguit en oferir-me tots aquells tastos, però creen una força centrífuga de la qual no puc sostraure'm. Per això, a la impensada, demano una terrina, després una altra, a ritme de llampec, portada per l'energia circular que marquen elles, amb la seva parla russa incomprensible com un murmuri. Després m'allarguen una bossa amb els aliments que, inconscient, he triat, i, acte seguit, em mostren un full amb el preu anotat. Jo el miro incrèdula, però amb la bossa a la mà trec el bitllet de mil rubles, uns trenta euros al canvi, que allà és una veritable fortuna. I només després de lliurar-lo m'adono que realment m'estan estafant, que m'estan cobrant un preu astronòmic, impossible i irreal per aquella economia de subsistència on la gent menuda té feina per menjar.
    Abaixo el cap, avergonyida per haver-me deixat aclaparar pel vertigen de la seva tàctica, però la seva estafa serà l'avís d'alarma perquè cap altre jorn ningú pugui tornar-me a trampejar amb les seves juguesques.
    Però cap de les vegades que algú intenta engalipar-me no m'enfado, perquè penso que en aquell país de guanys i despeses escandalosament desproporcionades la gent ha après a tenir un concepte personal de la justícia just per poder tirar endavant un dia més.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: