Detall intervenció

Em mata

Intervenció de: Suzanne | 29-10-2007


Conversa de cotxe:
La nena mirant per la finestra. ‘A que el cel no s'acaba mai, mama?'
‘Doncs no, el cel no s'acaba mai, l'espai és infinit, com el temps. ‘
'Ah, infinit vol dir que no s'acaba. I els nombres, mama, els nombres s'acaben?'
‘ Doncs no, els nombres tampoc s'acaben. Són infinits, com l'espai i el temps.'
‘Ahhhh. Falta molt per arribar?'
‘No, en deu minuts hi serem.'

Es veu que a l'escola estan estudiant nombres i que és possible comptar fins l'infinit, que et pots passar la vida comptant i encara els nombres no s'acabarien. Però l'infinit no era un tema de matemàtiques que s'estudiava a segon de BUP? No vaig entendre mai res de tot això. La qual cosa no vol dir que no em fascini, igual que a un nen. Sort que aquell dia, estranyament, no em va preguntar que perquè eren infinites aquelles coses. Massa abstracte per digerir-ho de cop, suposo. I menys mal, també, perquè precisament estic bastant enfadada amb aquest tema; no li volia contagiar el meu pessimisme.

Espero que a la nena no li passi com a mi, que aquesta curiositat innocent no s'acabi mai transformant en un cabreig monumental contra la vida, així, en general.

Ja que "Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, qu'es el morir." com cantava Jorge Manrique en las Coplas por la muerte de su padre, (Shhhhh, és la meva coartada perquè ningú em recrimini la poca originalitat de la metàfora.) espero que per ella el temps sigui un corrent suau, un fluid constant sense ràpids, ple de llum, un rierol alegre, sí, però mancat de perill, i no gaire profund, si pogués escollir. No un torrent tumultuós que colpeja i arrossega, que ofega i mata, quan hi ha tempesta.

Que el temps, igual que el corrent d'un riu, no s'atura, per deixar-nos descansar, retirar, i fer un recés moltes vegades necessari. No, burxa i envesteix, atropella. Estic enrabiada, es nota?

Sempre procurant tenir tot sota control, tot raonat, prenent decisions justes i aparentment encertades, amb constància considerable i un sentit comú envejable; ara me n'adono que el que vull en realitat és aturar-lo. Aturar el temps. Ens fem grans, ens farem vellets, els àtoms sucumbeixen, les neurones moren a milions i hi ha plaga entre les cèl·lules. La joventut eterna s'acaba per nosaltres, hem perdut la partida contra el temps sense remei. Què ha passat amb la joventut i les seves promeses de felicitat eterna? Se'n van per sempre. Quina tragèdia!



Respostes

  • Clepsydra
    deòmises | 28/10/2007 a les 15:01

    Des que la va descobrir en un racó de l'estudi del seu mestre arquitecte, la va odiar: aquella clepsidra burxava les seves entranyes amb la caiguda constant de l'aigua tancada. El fluid transparent, que esdevenia plomís, afeixugava els seus membres i s'apoderava de cada àtom de la seva carn. Calia destruir-la. Sabia

    Va arribar aquell matí amb una idea fixa, ben planejada. Malgrat ésser completament a les fosques la veia, semblava que el vigilés, que dictés cada moviment que, uns instants després, feia. Seria fàcil, si deixava que la llum del sol il·luminés l'estança lleument. L'havia estudiada sense que ningú ho notés, sabia quin conducte permetia que l'aigua circulés per la clepsidra, quin recorregut feia dins de l'artilugi, com podria aturar-lo i acabar amb aquell turment que li recordava el pas del temps, la vida mortal.

    Havia de ser ràpid, en Vitruvi arribaria en qualsevol moment. Va allargar la mà, agafà la cànula que abastia el dipòsit principal i l'intentà arrencar. No va sortir ni una sola gota de líquid, l'únic que havia aconseguit havia estat un trontoll de tota la maquinària i l'obstrucció de la sortida de l'aigua. Una nova estrebada, un nou grinyol queixós de metall, un nou moviment més perillós encara que el primer.

    Tot d'una va alçar la vista cap al cupidell que indicava el pas del temps i li va semblar que s'apropava, caient, cap a ell.

    ***
    El primer grinyol el va sorprendre pujant les escales cap al seu estudi. Va apressar el pas tenint una premonició. El segon grinyol va escoltar-se quan abastava el darrer replà abans de la porta. Un terrabastall va sacsejar l'estudi en obrir la porta.

    Un núvol de pols s'estenia per tota l'habitació. La clepsidra havia desaaparegut entre aquell núvol. El seu ajudant també. La sageta del cupidell enfilava el seu pit marcant el darrer instant.

    Potser aquella era la callada venjança del temps a l'agosarat humà que s'havia atrevit a destorbar el seu pas immutable, inexorable, voraç...

  • Clepsydra (corregit)
    deòmises | 28/10/2007 a les 15:23

    Des que la va descobrir un parell de mesos enrere en un racó de l'estudi del seu mestre arquitecte, la va odiar: aquella clepsidra burxava les seves entranyes amb la caiguda constant de l'aigua tancada. El fluid transparent, que esdevenia plomís, afeixugava els seus membres i s'apoderava de cada àtom de la seva carn. Calia destruir-la. Ho sabia amb total seguretat, com si ésser acceptat al taller d'en Vitruvi fos el seu objectiu vital i innat.

    Va arribar aquell matí amb una idea fixa, ben planejada. Malgrat ésser completament a les fosques la veia, semblava que el vigilés, que dictés cada moviment que, uns instants després, feia. Seria fàcil, si deixava que la llum del sol il·luminés l'estança lleument. L'havia estudiada sense que ningú ho notés, sabia quin conducte permetia que l'aigua circulés per la clepsidra, quin recorregut feia dins de l'artilugi, com podria aturar-lo i acabar amb aquell turment que li recordava el pas del temps, la vida mortal.

    Havia de ser ràpid, en Vitruvi arribaria en qualsevol moment. Va allargar la mà, agafà la cànula que abastia el dipòsit principal i l'intentà arrencar. No va sortir ni una sola gota de líquid, l'únic que havia aconseguit havia estat un trontoll de tota la maquinària i l'obstrucció de la sortida de l'aigua. Una nova estrebada, un nou grinyol queixós de metall, un nou moviment més perillós encara que el primer.

    Tot d'una va alçar la vista cap al cupidell que indicava el pas del temps i li va semblar que s'apropava, caient, cap a ell.

    ***

    El primer grinyol el va sorprendre pujant les escales cap al seu estudi. Va apressar el pas tenint una premonició. El segon grinyol va escoltar-se quan abastava el darrer replà abans de la porta. Un terrabastall va sacsejar l'estudi en obrir la porta.

    Un núvol de pols s'estenia per tota l'habitació. La clepsidra havia desaparegut entre aquell núvol. El seu ajudant també. La sageta del cupidell enfilava el seu pit marcant el darrer instant.

    Potser aquella era la callada venjança del temps a l'agosarat humà que s'havia atrevit a destorbar el seu pas immutable, inexorable, voraç...

  • Em mata
    Suzanne | 29/10/2007 a les 14:19

    Conversa de cotxe:
    La nena mirant per la finestra. ‘A que el cel no s'acaba mai, mama?'
    ‘Doncs no, el cel no s'acaba mai, l'espai és infinit, com el temps. ‘
    'Ah, infinit vol dir que no s'acaba. I els nombres, mama, els nombres s'acaben?'
    ‘ Doncs no, els nombres tampoc s'acaben. Són infinits, com l'espai i el temps.'
    ‘Ahhhh. Falta molt per arribar?'
    ‘No, en deu minuts hi serem.'

    Es veu que a l'escola estan estudiant nombres i que és possible comptar fins l'infinit, que et pots passar la vida comptant i encara els nombres no s'acabarien. Però l'infinit no era un tema de matemàtiques que s'estudiava a segon de BUP? No vaig entendre mai res de tot això. La qual cosa no vol dir que no em fascini, igual que a un nen. Sort que aquell dia, estranyament, no em va preguntar que perquè eren infinites aquelles coses. Massa abstracte per digerir-ho de cop, suposo. I menys mal, també, perquè precisament estic bastant enfadada amb aquest tema; no li volia contagiar el meu pessimisme.

    Espero que a la nena no li passi com a mi, que aquesta curiositat innocent no s'acabi mai transformant en un cabreig monumental contra la vida, així, en general.

    Ja que "Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, qu'es el morir." com cantava Jorge Manrique en las Coplas por la muerte de su padre, (Shhhhh, és la meva coartada perquè ningú em recrimini la poca originalitat de la metàfora.) espero que per ella el temps sigui un corrent suau, un fluid constant sense ràpids, ple de llum, un rierol alegre, sí, però mancat de perill, i no gaire profund, si pogués escollir. No un torrent tumultuós que colpeja i arrossega, que ofega i mata, quan hi ha tempesta.

    Que el temps, igual que el corrent d'un riu, no s'atura, per deixar-nos descansar, retirar, i fer un recés moltes vegades necessari. No, burxa i envesteix, atropella. Estic enrabiada, es nota?

    Sempre procurant tenir tot sota control, tot raonat, prenent decisions justes i aparentment encertades, amb constància considerable i un sentit comú envejable; ara me n'adono que el que vull en realitat és aturar-lo. Aturar el temps. Ens fem grans, ens farem vellets, els àtoms sucumbeixen, les neurones moren a milions i hi ha plaga entre les cèl·lules. La joventut eterna s'acaba per nosaltres, hem perdut la partida contra el temps sense remei. Què ha passat amb la joventut i les seves promeses de felicitat eterna? Se'n van per sempre. Quina tragèdia!


  • fragment
    manel | 30/10/2007 a les 11:00

    A dos quarts de vuit en punt sona el despertador. El soroll creix discretament dins del seu somni, fins que comença a burxar-li les neurones. Llavors obre els ulls i pren consciència del temps.
    Atura el brunzit, s'asseu al llit i engega la ràdio: anuncien un dia gris i fred. Es grata el cap per inèrcia.
    A dos quarts de vuit i cinc entra a la dutxa. Quan en surt, l'espera la tovallola vermella habitual. Agafa la roba que ha deixat penjada, pantalons blaus i camisa blanca, després decidirà la corbata.
    Quan falten dos minuts per les vuit fica la tassa al microones i s'asseu al tamboret. Un minut i mig després sona el timbre de la màquina que només escalfa els àtoms líquids. L'aroma del cafè amb llet omple la cuina.
    A un quart i cinc de nou surt de casa, i deu minuts més tard arriba just per agafar el metro, s'estalvia una espera de gairebé cinc minuts.
    A les nou menys dos minuts entra a l'oficina, la secretària vomita un bon dia rutinari. Contesta educadament abans de seure al seu despatx i obrir algun expedient. Quan li porta el tallat són exactament les onze, sempre tan puntual aquesta dona. Se la mira amb condescendència mentre amb veu poc fluida li dóna les gràcies.
    A les dues en punt se'n va a dinar, i dotze minuts més tard ja és assegut al restaurant de la cantonada. Demana el menú del dia mentre fulleja un diari amb notícies avorrides. Vint minuts després ja s'està empassant un cafè insípid.
    La tarda laboral comença a dos quarts de quatre. Durant les tres hores i mitja que dura rep quatre trucades de feina, dues de gairebé seguides, exactament a les quatre i deu i a les quatre i disset. Les altres dues arriben espaiades per quaranta-quatre minuts.
    Plega una mica més tard perquè vol enllestir un maleït expedient. Ja són un quart i cinc de vuit. La secretària ja no hi és, deu haver plegat a l'hora sense dir res.
    Aquesta vegada no té sort i el metro acaba d'arrencar. S'ha de d'esperar sis minuts fins el següent.
    S'escalfa una lasanya congelada per sopar. Són les nou menys cinc quan s'asseu davant la televisió. Les notícies tornen a ser avorrides.
    L'àpat no se li posa bé i es fica amb llit amb l'estómac regirat. Després de dotze pàgines d'una novel·la previsible li ve la son. A les dotze i deu minuts tanca el llum i s'adorm.

    .....

    A dos quarts de vuit en punt sona el despertador. El soroll creix discretament dins del seu somni, fins que comença a burxar-li les neurones. Llavors obre els ulls i pren consciència del temps.

  • RE: Repte 284.Reflexions meves
    marga | 30/10/2007 a les 14:31

    Reflexions meves
    Aquesta paraula té tantes lectures! Una és inqüestionable: és allò que comencem a perdre en el moment del nostre naixement i a cada instant de la nostra vida; aquest és el de debò i passa sense adonar-nos i s'acaba; és com un obrir i tancar una llum d'un corredor de pas.
    El temps no té àtoms no és en matèria però a dins el seu concepte està contingut tot Univers etern?, o potser també amb caducitat ?
    En els nostre dies se sent a dir tantes vegades " no tinc temps per perdre, em manca temps per acabar tal cosa ,no arribaré a temps... " i és que es volen fer tantes coses que tot i sient uns bons distribuïdors de la nostre vida no arribem a tot.
    El rellotge i el calendari son implacables, una hora passada, un full de calendari arrencat i no pots tornar enrere.
    El temps es un tirà al que estem sotmesos tots els mortals.
    Ser un infant satisfet, un adolescent contestatari, un jove vigorós o una jove saludable lluitant amb èxit pel avenir, gaudir del sexe, parir un fill, tenir èxits grans o menys grans però sempre importants en la vida de una persona, un dinar de Nadal al voltant d'una taula guarnida amb afecte, escriure un llibre, plantar un arbre, olorar un pom de flors i..., i tantes d'altres emocions que fan que el pas per el corredor del temps sigui la nostra delera més important.
    Hi ha estones molt llargues, son les penes i sofriments que tots patim al llarg de la vida, no cal enumerar-les i no en tinc ganes de fer-ho.
    El temps és relatiu en la seva apreciació, així, les alegries son curtes i les tristeses llargues, uns, el passen satisfets i sense gaires ambicions mentre d'altres es neguitegen per aconseguir metes que les conquereixen o no segons el seu mèrit i sort.
    Si burxo en el meu temps el veig con un fluid que surt d'una ampolla cada dia més buida. Ja he fet un llarg camí i casi veig ,mirant amb prismàtics, el final, gens engrescador , és focs i buit , el no res.
    Conclusió:El temps és efímer i per tant se n'ha de gaudir fent-ne un bon ús.

  • Deformació temporal
    Bruixot | 30/10/2007 a les 18:21

    Primera premissa: El temps és una dimensió.

    El primer viatge va ser un èxit. L'objectiu era clar: aconseguir fons per a seguir les investigacions. I clar, si un ha construit una màquina que permet retrocedir en el fluid del temps, la conclusió és obvia: utilitzar-la per obtenir els diners necessaris no només és legítim, sinó gairebé obligat.

    La idea és senzilla. Primer, cal secret absolut. Segon, previsió. Sobretot, previsió.

    Viatgem enrere. Anem al laboratori. Deixem una nota amb els resultats de les carreres. Ens amaguem una estona. Trobem la nota. Anem a les carreres. Comprem els bitllets. Guanyem. Tornem al laboratori. Viatgem enrere. Sortim de l'amagatall.

    Segona premissa: Podem avançar per qualsevol dimensió.

    El que és vist com un bucle temporal per un espectador extern, no és més que una caminada en cercle en l'espai-temps. Cap problema lògic. Aparentment. La descripció és, però, confusa. Cal entendre que hi ha una estona amb dos jos: entre els dos "viatgem enrere". Un jo deixa la nota i s'amaga. L'altre jo troba la nota, va a les carreres, guanya. Fàcil, no?

    Així ho varem fer. Un èxit rere un altre èxit. Varem haver d'anar variant, clar. Per exemple, el casino enlloc de les carreres. Evitant, però, guanyar massa diners.

    Tercera premissa: El temps és psicològicament direccional.

    La pregunta em va sorgir de cop. Com podia sortir del bucle? Cada dia, indefectiblement, quan tornava d'esmorzar, em trobava la nota sobre la taula. L'altre s'havia amagat a la sala de darrera on llegia, apagava el llum, dormia una mica. La nota posava el que havia de fer. I ho feia, clar. Sense variar ni un àtom. Que podia fer, sinó? Un cop fet, tornava al laboratori, viatjava enrere, deixava la nota, m'amagava. A mitja tarda sortia, just quan l'altre estava viatjant enrere.

    Estava atrapat. Atrapat per mi mateix! Durant el dia, mentre l'altre s'amagava, l'imaginava que anava a casa meva, que s'allitava amb la meva dona. Em corsecava de gelosia. Després, mentre estava amagat, recordava el que havia pensat, i sabia que l'altre s'estava burxant l'orella contra mi mateix. I em corsecava de ràbia.

    Conclusió: Deformar el temps es deformar la ment.

    Al final no vaig poder aguantar més. Un dia, mentre m'estava al laboratori, vaig agafar una navalla disposat a matar-lo. A l'altre. Vaig entrar a la sala de darrere. No hi era. Aleshores em vaig adonar que mai el podria sorprendre. Mai. I això em va fer embogir encara més, i em vaig jurar matar-lo fos com fos.

    Més tard ho vaig veure clar. Sabia que ell entraria a matar-me navalla en mà. Em vaig preparar a consciència, amagat rere la porta, amb una baga d'acer a les mans.

    Bruixot

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: