Solidaritat definitiva

perque amb curta extensió dius molta cosa; un final de novel.la negra, i no diré més perque els que m'han precedit ja ho han dit tot.

Un microrelat esplèndid Manel, des de la designació del títol fins el final; un final que m'ha encantat! Un text amè, dinàmic, amb un humor anglès de sotamà a remarcar.
Felicitats, un cop més.
Petons i bon estiu,
Laura

UN RELAT DIGNE D'UN GUIÓ D'INTRIGA. HI POTS POSAR UN SEGON CAPITOL QUE S'HO MEREIX. QUE LI PASSARA AL PROTAGONISTA SI LA CONCIENCIA LI FA "RAU, RAU?" EN FARAS UNA SEGONA ENTREGA? AQUESTS RELATS M'ENCANTEN!

de vegades volent ajudar als altres els podem enterrar literalment, com la pobre senyora del teu conte.
Una idea molt bona, l'home no volent assumir les febleses de l'edat, etc.
Un bon repte, sens dubte i tan abaltit, sense esma per a res ni tant sols per a verbalitzar-ho. Entenc al teu protagonista astorat.

Un esplèndid relat, amb economia de mots, com els micro-relats de la millor tradició sud-americana (p.e.). Molt ben resolt de principi a fi, i sobretot, amb aquell pòsit d'ironia i d'humor negre, que a mi particularment tant m'agrada...
Molt merescut el haver estat destacat per l'Editorial.
Enhorabona!
Una forta abraçada!
... I molta salut!
FRANCESC

Irònic i vitriòlic. És un relat curtet, molt ben resolt, amb una ironia fina, ben desenvolupat i amb un final de novel.la negra. M'ha recordat Patricia Highsmith i una màquina d'escriure usada com un arma (la relació s'estableix per les coses pesants com eines homicides). Només faltaria que en el carret hi portés un cadàver esquarterat.
A veure si ens veiem un dia per Girona, que tinc ganes de conèixer-te!

No cal negar que és molt original... Quina crudesa, eh?

Pobra dona, al final tot per demanar un ajut i mira al final com és l'últim ajut que demana... I tot matxacat...

Em recorda "Crim i Càstig", que té escenes així (i que, per cert, no m'agrada gens com a llibre).

Et poso un 9, que ja és molt bona nota. Apa, salut!

ben lograt. Encara tinc el somriure posat i el que em durarà

Mentre llegia, veia les imatges, en blanc i negre, d'alguna pel·lícula neorealista italiana dels anys 50: Rossellini, Visconti, De Sica... Amb quin sarcasme has bastit aquest relat, company. Esplèndid!

Un relat bo, amb un humor irònic excel·lent, d'aquells que et fa somriure i dir alhora "ostres!".

millor que la "primària"; aquesta és "definitiva" del tot. Almenys, per la senyora habitant de l'àtic.
Original i completa, amb bons girs argumentals.
Salut i rebolica, xicon!

M'ha encantat aquest relat. El problema de ser tan bo és que de vegades es pringa més del que tocaria!
Una història molt realista. La veritat, és que m'ho imagino tot, aquestes escales tan estretes, viure en un àtic sense ascensor (conec a més d'un que viu així), un accident pefectament possible. O no va ser un accident? A no, que el repte no era sobre un crim perfecte.
Per cert, ja sé d'on ve el 'traginar' pel nou repte, jeje.

S.