No és ben bé amor

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Increïblement bona és el que em sembla aquesta superdeclaració d'amor. Boníssima, tant pel contingut, com per la forma,

'Devorar la teva pell fins exhaurir el desig', UAUU!

felcicitats de nou!

S

voluntat
que mou muntanyes

i un crit

que s'escolta


he de treballar

que tinguiis bona festa
jo en faré per santa llúcia

em costa molt percebre tots els secrets que treis de les vostres ànimes. Com comentar-les? i valorar-les? no en sé. No em veig capaç. Sé el que estim. I les teves paraules es fan esser estimades. Es sap d'on sorgeixen, tan sols per això, Sorgeixen d'un cor. Gypsy, t'he anat llegint malgrat no t'hagi fet cap comentari. T'estim per fer capaç d'arribar on arribes. Ets prou valenta i tens el coratge suficient per fer-ho. No el perdis mai.

Una aferrada molt forta pel coll , gitaneta.

Josep- Keops el beduí enamorat de les teves paraules

...perquè no una bogeria? Des de la mirada furtiva al petó més íntim. Des de el sentit del tacte de la pell lliscant suaument, a la mossegada de plaer. Perquè no bogeria?
Un relat sensual i tendre.


Una abraçada.

Efectivament, la passió més visceral o primitiva no té perquè coincidir sempre amb l'amor, com molt bé dius al títol en conjunció amb tot el que es desprén del relat.

Has anat a l'essència de l'atracció, tanmateix, L'amor i aquesta passió que descrius són conceptes diferents, sí, però... perquè no poden estar relacionats? En el fons, amor i passió no deixen de contenir allò que comenta l'Hergé, que és el que esmentes en últim lloc al relat: la bogeria, la irracionalitat.

Magnífica postal. Ostres tu, qui la rebés!! Com a mínim per inspirar-se tindria una bona base, i no només per inspirar-se literàriament!

El redactat em sembla esplèndid, i potser per això destaco un mot que m'ha sorprès: gaubança. És molt dolç, potser un pèl massa per aquest context. Té una connotació més romàntica (o potser és per la sonoritat, no ho sé), i per això no m'acaba de quadrar. De totes maneres, molt bo!!!

Una abraçada i mil gràcies per tots els comentaris,

V.

que per a mi també ha tingut preguntes semblants a les que et fas.
Tot i així, no tenim res més que les paraules per explicar les coses. L'amor, tot i que sigui pura màgia incomprensible, caldria poder-lo explicar amb paraules. Si són moltes o poques no ho sap ningú. T'hi acostes, sens dubte. I aquesta mescla de desig i misteri potser s'hi acosta més que altres fórmules. El teu text té una estranya sinergia amb la nova (?) fotografia que has penjat. Un punt de tristesa i de melanconia, un punt de misteri, el gris del cel... En fi, que celebro tornar per aquí i trobar-te escrivint coses com aquesta.
Que la tardor ens sigui propícia.

estic d'acord. Quan els sentiments de tant sentir es tornen costum...quan s'estima una imatge que es desfà entre els nostres dits com qui pretèn agafar la boira o el fum...quan s'estima sense resposta, potser, com tu dius:... "no és ben be amor, sembla talment, bogeria"
...t'ho dic jo, que també estimo. 1petó, ESPIRAL.

Disculpa'm!
Era jo que estava connectat com a poemes, i quan ha sortit el comentari m'he adonat...

Una abraçada!
FRANCESC

Aquest relat és una declaració d'amor que supera amb escreix tots els poemes possibles...
Sempre he pensat que moltes vegades la prosa esdevé més lírica que la mateixa Lírica...
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

definir l'amor, potser perquè sovint el trobem embolcallat i quan el destapem mai sabem el color que tindrà. En tot cas la conversa que té amb sí matixa la protagonista em sembla coherent i molt encertada (amb un punt de bogeria? potser sí, però fascinant). Són pensaments que, arribin o no a destí, il.lusionen i posen en marxa el desig i la passió.
M'agraden els teus poemes, però també em sorprens gratament amb la prosa.
Una abraçada!

A un amor utopic ,
somni que no arriba,
a un proposit i un desig,
amb entrega i sense torna,
sens demanar res a canvi,
a algú encara per descobrir...

...prefereixo la teva prosa. Ja t'ho havia dit. Però és una qüestió personal...

Un relat estrany, sorprenent. Primer, li parles en primera persona. Al final, no sap que existeixes... Aleshores?

Queden les ganes de saber-ne més. Sí.

Gràcies...

La teva narrativa, que li deu molt a la teva poesia, doncs és plena de frases i metàfores bellíssimes i encertades, m'atrau moltíssim.
En aquest escrit, a més, has aconseguit una estructura magnífica i que el text avanci sense esforços desgranant el monòleg interior de l'enamorada-boja de manera natural, pausada, mostrant poc a poc els seus dubtes, les seves passions...

Un molt bon minirelat.

Una abraçada de l'Arbequina.