RE: repte 256: comentaris ...

Des del Pont des Arts de pentinella

Doncs no, no conec la història de l'Horacio i la Maga, Rayuela és una de les meves assignatures pendents (en tinc tantes!), però et diré que dones prou pistes, situes bé el lloc, els personatges i el temps, i tot agafa sentit encara que no hagis llegit el llibre.
Les reflexions d'algú que ha patit molt en la seva vida, que ha sofert una pèrdua molt important, que l'han abandonat en el moment de més fragilitat interna. Tot això davant d'un riu que li retorna tot aquest passat, amb el dolor inclòs, però amb la certesa d'haver sobreviscut. Suposo que coneixent la història i els personatges tot s'arrodoneix molt més. Llàstima.
La parella final dona pas a una reflexió final que tanca perfectament el text.
No hi veig cap falta. Jo potser hauria construït algunes frases d'una altra manera, sobretot en el primer paràgraf, buscant més fluïdesa, però també és més qüestió personal.


Perquè el Rick s'ho valia de Suzanne

Quina gosadia! Donar un cop de mà al Rick (Humphrey Bogart) de Casablanca, un d'aquells personatges que es valen de sobres per ells mateixos i no crec que acceptin gaire favors i ajuts. Sort que ho vau fer d'amagat, que si no...
Fora conyes!. M'agrada la idea de ficar personatges nous dins una història molt coneguda i capgirar el final. Però personalment, al text li trobo certa falta de credibilitat, i ho dic perquè són personatges més que coneguts.
No acabo de veure clar això de voler ajudar en Rick perquè està una mica malaltís, i oferir-li en safata una antiga novia, per molt Ingrid Bergman que sigui.
I tampoc crec que algú tan íntegre com l'heroi Viktor Lazlo és deixes entabanar tan fàcilment.
Però tot això no és més que una apreciació personal, a través de la idea que jo m'he fet de tots tres personatges en les diverses visions de la pel·lícula, i no me'ls acabo de creure ficats en la història que expliques.
Quant a la forma, al principi hi ha algunes repeticions (cosa, cosetes, copa, copetes) en poc espai. I en alguna frase la puntuació no la veig massa clara. Per exemple: Poc després, va aparèixer el Rick i quan li va canviar la cara, vaig pensar ‘aha, jo hauria fet: Poc després va aparèixer el Rick, i quan li va canviar la cara vaig pensar: ‘aha


Em sembla que no me n'he deixat cap.

Ja eren gairebé les dotze de la nit quan seien tots sis al voltant de la taula. Norman Bates s'havia fet gran, per assistir a la reunió havia hagut de tancar aquell motel perdut al mig de la carretera que dirigia sense l'ajut de ningú, no calia. Feia molt de temps que ningú havia parlat amb la seva mare. Potser ja era morta. Philip Marlowe pensava en la seva darrera clienta, va haver de tallar una relació que s'estava complicant, les darreres vegades que havien fet l'amor havia tingut desitjos de quedar-s'hi i abraçar-la, i això no s'ho podia permetre. Mentrestant es mirava de reüll Sherlock Holmes, n'havia sentit a parlar molt, admirava la seva intel·ligència i el seu instint, però estava bocabadat observant aquell estrany barret que li guarnia el cap. Per la seva banda Holmes estava neguitós, portava massa hores sense la seva rutinària punxada que el relaxava de manera especial, i que l'ajudava a obtenir més profunditat del seu estimat violí. Tres personatges més completaven la taula, Dràcula seguia amb el rostre estret i els ulls glaçats, finalment no havia rebut el treball d'aquell xicot que el va venir a veure al castell. Rumiava que potser l'hauria d'haver mossegat aquell mateix dia. A la seva dreta reposava el Capità Nemo, totalment absort amb els seus pensaments, capficat novament en la renovada solitud, després que els seus companys de viatge del Nautilius haguessin fugit. Finalment, i tancant el cercle, la Lucia els contemplava serenament, amb aquella segurament que et dóna la vida, un cop t'ha sotragat l'ànima i esquerdat el cor per sempre més.



Ningú va dir res.



Poca estona després es va sentir una veu estranya. Una veu que volia ser femenina però que no passava de la d'un home imitant amb sornegueria la veu d'una dona.
Desprès va tornar el silenci, i a cinc d'aquells personatges els va creuar el mateix pensament: Potser la mare de Norman no era morta.
El fill de can Bates se'ls va mirar lentament mentre dibuixava un somriure pervers. Ell no en tenia cap dubte.

Gràcies, Manel, pels teus comentaris. M'han ajudat molt perquè creia de debò que no me n'havia sortit. Quasi he estat a punt de no enviar el repte.

FELICITATS al Maurici. Encara no he llegit el teu text, però vaig a buscar-lo ara mateix per fer-ho abans d'anar a dormir.

I un petó per tooooooooots el reptaires!!!

El repte és ben viu gràcies als vostres bons textos!!!

Moltes gràcies a en manel pel seu fantàstic comentari i a en Maurici pel seu fantàstic repte.

El Sorro

Felicitats al guanyador;)

Alek

Felicitats Maurici! Molt bon relat!! Ai, amb aquests nivells, mai guanyaré :( (és broma).
Gràcies, jutge manel, m'ha agradat el comentari que m'has fet, tens raó amb tot, of course!. Quin ensurt quan he vist el comentari en negreta!! jeje.