Detall intervenció

Perquè el Rick s'ho valia

Intervenció de: Suzanne | 18-07-2007


Aquell dissabte, com sempre, l'Hélène i jo vam anar al Rick's Cafè. Ens agradava, perquè sempre hi havia algú que ens convidava a una copa i el Sam tocava magníficament. Apart, el Rick ja ens coneixia, i no ens deia res si de tant en tant marxàvem sense pagar alguna copeta. És un paio legal el Rick; sembla dur, però a mi m'han explicat cosetes...

Aquella mateixa nit van passar coses inesperades. Tot va començar quan una parella va entrar al cafè. ‘Que estrany', vaig pensar quan vaig veure que la noia, guapíssima coneixia el Sam, ‘mira que fa temps que vinc al Rick's i no l'havia vista mai.' Poc després, va aparèixer el Rick i quan li va canviar la cara, vaig pensar ‘aha! Llavors era veritat allò que em van explicar'

No és que m'agradi anar arreglant desgavells ni res d'això, però és que el Rick semblava malaltís últimament, i havíem de procurar que el cafè continués com sempre, sinó que faríem a Casablanca? Morir-nos de fàstic!

Llavors vam conspirar amb l'Hélène per canviar la història; el bo del Rick s'ho mereixia. Entre les dues i fent-nos les simpàtiques vam aconseguir posar somnífers a la beguda del Viktor, que així era com es deia el marit de la noia. Quan la droga va començar a fer l'efecte desitjat, i aprofitant que el Rick estava massa ocupat per adonar-se'n del que fèiem, vam ‘acompanyar-lo amablement' al soterrani. Allà vam descobrir que tenia dos bitllets d'avió a la seva americana i ho vam veure clar. Vam poder convèncer dos paios, coneguts de tothom pels seus ‘treballets' poc clars, i als quals vam pagar generosament, per traginar al visitant adormit, maleta inclosa, cap a l'avió que sortiria aquella mateixa nit cap a Nova York.

Que bé! El Rick es quedaria amb l'Ilse a Casablanca, després ells ja tindrien temps de decidir què volien fer.


Respostes

  • RE: Repte 256... uouou...! que bo aquest repte ;) [n+]
    Marla | 15/07/2007 a les 19:32

  • El nen nou
    el_sorro | 16/07/2007 a les 17:47

    L'arribada d'una nova família amb un fill va ser una gran notícia pels altres cinc nens d'aquell barri residencial. Encara estaven traginant els mobles els mobles que ja estaven plantats davant la casa esperant veure al nen nou. Finalment aquest va sortir amb la seva mare:
    -Mira veus? ja has trobat amics. Au, ves a jugar una estona mentre el pare i jo organitzem aquest desgavell.
    Després d'unes frases curtes i silencis expectants, entraren en matèria i, en Marc, el més gran de la colla i d'aspecte malaltís va dir:
    - A què voleu jugar?
    - Juguem als superherois? Va dir la Jennifer.
    - Perdoneu, i com s'hi juga a això? Voldríeu fer el favor d'explicar-m'ho. -Va dir el nen nou.
    Tots es van quedar sorpresos, no tant perquè no sabés jugar als super herois sinó per la manera de parlar, semblava una mestra escapçada!
    - Doncs cadascú tria un super heroi i després ens inventem històries i lluitem entre nosaltres...
    - Jo em trio l'Espiderman- va dir la Jenni impacient
    - I jo el Superman!
    - Jo seré en Songoku
    - i jo en Mazinger Z
    - Jo la massa
    Llavors en Marc s'encara amb el "nen nou":
    - I tu quin tries?
    - no sé...jo voldria ser En Massagran.
    - I aquest qui és? En quin programa surt?
    - No ho sé...
    . Va tria un altre heroi!
    -...doncs... en Tirant lo blanc!
    Tots es miraren desconcertats, la Jenni va dir a l'orella d'en Marc
    - Aquest deu tenir televisió per cable.
    - Escolta noi, tria algun personatge "normal" algú que surti al super tres, o als lunis...
    - És que a casa no tenim televisió... -va dir amb una gran rialla a la cara.
    Es feu un silenci sepulcral i tots es quedaren mirant-lo com si li hagués sortit una berruga immensa a la punta del nas. Finalment en Marc li va dir:
    - I què fas doncs?
    - Llegeixo, escolto música...
    Sense dir res, tots cinc van donar mitja volta i se n'anaren. Des d'aquell dia, quan veien al "nen nou", procuraven apartar-se'n tot mirant-lo amb una compassió infinita.

  • Repte 256: Estimat Jaume
    aaa | 17/07/2007 a les 12:21

    Estimat Jaume,

    T'escric aquestes ratlles per explicar-te per què no vaig poder salvar-te d'aquell accident. M'han arribat veus que comentaves que jo descuidava les meves tasques, que ja no era segur anar pel carrer, que els super-herois no valien un duro. Tota història te dues cares. I no cal culpar tots els super-herois de la meva falta d'aptitud.

    Efectivament, soc un desastre. Quan aquell cotxe creuava Aragó a dos-cents per hora, jo estava esnifant cocaïna. Havia tingut una setmana horrible, plena de desgavells. La meva super-novia m'havia enxampat traginant amb la dona de fer super-feines i em va fer fora de casa. I esnifava cocaina per tractar d'oblidar, descansar una estoneta, fer veure que el mon pot seguir girant sense el meu ajut, però he comprovat que em necessiten. Que em necessiteu. I si aquell cotxe no t'hagués atropellat, jo mateix ho hagués fet, per que he comprovat que sorties a corre-cuita d'un estanc on es va denunciar un robatori, que el teu perfil encaixa amb un violador que actua pel barri xinès i que un dia d'abril, quan vaig deixar la roba al terra per salvar el gatet d'una nena petita, tu vas aprofitar per pispar-me la cartera.

    I, a part de tot això, el cotxe que quasi t'atropella (siguem sincers, només tens un o dos blaus i poca cosa mes) es va fotre una clatellada contra una paret, i la dona que anava al seient, que estava en estat, és ara a l'hospital, amb pronòstic reservat.

    Res mes, Jaume. Efectivament, soc un super-heroi drogaaddicte que enganya a la seva dona, però tracto de refer la meva vida i ajudar els demés. En canvi, tu ets un fill de puta malaltís que mereixes la mort immediata. Tens sort que tinc un codi d'honor ferm, si no, jo mateix et mataria.

    Post Scriptum: El meu amic Roc, un altre super-heroi en hores baixes, no tindria cap mirament en fer-se un clauer dels teus collons, així que vigila bé el que fas, entesos?

    Atentament, Llombrígol Volador (el super-heroi que vola enganxant el seu llombrígol quilomètric de les façanes del casc vell)

    • Nota pel jutge.
      aaa | 18/07/2007 a les 15:47

      llombrígol volador es un super-heroi casolà creat per un servidor, que va viure dues aventures escrites a la classe de mates, quan feia 7é d'EGB. Espero que serveixi. En cas negatiu, canviar-ho per en Musculman o en Suprunaman (el del Dr. Slump!)
  • RE: Repte 256... El capità Nemo
    Flanagan | 17/07/2007 a les 13:25

    Feia dies que havíem deixat l'estret del mar Roig, on gairebé havíem quedat encallats. Malgrat això, el capità Nemo portava uns dies força inquiet. Jo ja li ho havia comentat al meu senyor Aronnax, i ell estava estava d'acord amb mi: el capità anava ensopit des que havíem enterrat al fons marí aquell mariner de la seva tripulació, entre les plantes de posidònia.
    - Consell, què opines d'aquest nou crustaci?- va fer el meu senyor de sobte.
    - El podríem classificar dintre dels oreodonts, si el senyor m'ho permet- vaig dir jo.
    Vaig dir el primer que em va passar pel cap, cosa que no era habitual en mi. Estava distret mirant el capità Nemo, que continuava observant pel vidre de la biblioteca del Nautilus. Mentrestant, Ned Land, l'arponer canadenc, traginava amb desgana caixes de queviures i dibuixos de les espècies marines més estranyes que havíem vist, fins aleshores, des que érem presoners del capità Nemo. Presoners...encara ens considerava així el meu senyor Aronnax, el cèlebre científic especialista en Història Natural i classificació d'espècies marines, després d'haver vist tantes meravelles?
    - Últimament el capità està estrany, senyor Aronnax. Aquest desgavell de caixes de teca i llibres plens de pols no és normal! Jo diria que es prepara per executar-nos. Si no fugim serà la fi!- Ned Land s'havia apropat al meu senyor i li havia xiuxiuejat aquestes paraules.
    - Vós sabeu que és impossible, estimat arponer - va contestar impassible el meu senyor.
    - I vostè, Consell, què en penseu?- el canadenc em mirava com si supliqués.
    - Jo faré el que el meu amo digui- vaig contestar, orgullós de ser l'assistent del meu senyor.
    El canadenc se'n va anar, maleint a sota veu.
    El meu senyor es va acostar al capità Nemo. Com feia habitualment, jo vaig mirar-los de reüll.
    - I doncs, capità? Fa dies que teniu un aire malaltís. Hi ha cap problema?
    - Només tenim un problema a la vida, i és la mort- va dir mirant la immensitat de l'oceà- La mort m'impedirà conèixer cada racó d'aquest món blavós, negre a vegades, tal com li ho ha impedit a aquell pobre desgraciat.

  • Blancaneu i els set orgasmes
    Sol_ixent | 17/07/2007 a les 19:30

    La seva pell pàl·lida reflectia entre la foscor d'aquella nit. El mirall on s'estava observant la feia més bella, si era possible. La seva llarga cabellera morena li tapava les sines, encara sentia humitat entre les cames i les sensació de plaer s'havia estès per tota la minúscula cambra. Els seus llavis, rojos com n'eren, restaven cansats de tant besar el cos de l'ara desig que tant mal li havia volgut temps endarrere. Els llençols formaven un desgavell enmig del llit que havia estat testimoni de l'encontre, ara ja buit.

    Unahistòria ben curiosa, la seva. Odiada i estimada amb la mateixa intensitat, -potser fins a extrems malaltissos- però sempre orgullosa de ser qui era i de venir d'on venia. L'experiència li havia ensenyat que els prínceps blaus no fan la vida de color de rosa ni són els amants més fidels, i que les madrastres no són tant dolentes com sempre ens les pinten.

    Ho mantenien en secret, trobant-se de nit, perquè per a qualsevol allò seria totalment inversemblant. I de fet, no seria d'estranyar; doncs fer l'amor amb algú que ha volgut matar-te i t'ha envejat simplement per la teva boniquesa, no és el més corrent.

    De puntetes, intentava abandonar l'estància el més ràpid possible. Traginant les sabates amb la mà dreta i aguantant-se amb l'esquerra la cua del vestit, esguardava a tothora al seu voltant per tal de no ser descoberta per ningú. Per fi el bosc va estendre's a davant seu, i casa seva ja no quedava gaire lluny.

    *

    Quatre tocs suaus a la porta de fusta li indicaren qui esperava a darrera. El retrobament fou efusiu, tres dies sense veure's havien semblat una eternitat.

    Sina contra sina, sexe contra sexe, i cabelleres confoses en una de sola. Això és el que sempre eren i el que, a soles, ambdues anhelaven. En acabar, exhaustes i xopes de la suor, Ella li digué:

    - Blancaneu... no saps com havia desitjat que aquest moment es repetís... t'esti...

    I el bes apassionat als llavis i la carícia sobtada a l'entrecuix, li impediren acabar de dir la frase.
  • Aclariment per al jutge
    Sol_ixent | 17/07/2007 a les 19:35

    Respecte al títol del meu relat, vull aclarir que és simplement un paral·lelisme amb el títol del conte original i el que més o menys tracta, però no es compten -o almenys explícitament- 7 orgasmes...

    Espero haver-me explicat bé...

    Una abraçada! :)
  • Sóc un personatge secundari
    Marla | 17/07/2007 a les 22:59

    Sóc un personatge secundari i estic molt contenta de ser-ho. No em canviaria per en Jack: ho sabeu tot del malaltís i gran Jack. "Has de saber, no témer, saber que algun dia moriràs, i fins que no entenguis això, ets inútil", això diu aquest optimista mal informat, condemnat a traginar la mateixa història una vegada i una altra. Es pensa que algun dia deixarà de viure el molt il·lús: els protagonistes de les grans històries moriran amb la humanitat - i si es produeix aquest desgavell ja res importarà, perquè no quedaran ments on existir -. A la seva història no li manca cap detall, cap cervell en pot omplir els espais buits senzillament perquè aquests no existeixen. Ell viu dins un cercle sense fi, a mi no deixen d'inventar-me. Ho aneu entenen?

    Què fa la Marla quan no està amb ell? Què li diu al mirall? Té algun somni? On neix el seu dolor? A qui més estima? Quin és el seu personatge històric preferit? Quin llibre està llegint?: jo visc en cadascuna de les conjetures que pugueu crear. A cada instant algú teixeix una història on jo en sóc la protagonista. La meva mutabilitat em fa gairebé humana. Les vostres fantasies em fan viva.

    Pobre Jack.

    • RE: Nota
      Marla | 18/07/2007 a les 14:35

      La Marla i en Jack són dos personatges del llibre "El club de la lluita" de Chuck Palahniuk, portada al cinema pel director David Fincher i interpretada per Brad Pitt, Edward Norton i Helena Bonham Carter.
  • Escac i mat
    mjesus | 18/07/2007 a les 01:19

    El nostre personatge es remou inquiet a la butaca d'orelles on seu; la nit anterior va descobrir el secret que fidelment guardava el seu company: una carta anònima on se'l convocava a una reunió amb l'assassí més buscat per la policia. Volia evitar com fos els esdeveniments que imaginava: el seu amic mort per una confusió maquiavèl·lica… una suplantació de personalitat. Havia d'evitar-ho com fos!
    Hores abans va entrar a l'estança on guardava ell els atuells per difressar-se. Va escollir un abric de llana, una perruca, un barret, la pipa i uns diaris per amagar sota la roba per poder espantar el fred de la nit.
    Sabia el lloc i hora de la cita. Va esperar pacient, assegut a la butaca, que les busques del rellotge indiquessin el moment de posar-se en marxa. L'atzar faria la resta.

    En sortir al carrer una bafarada freda va despertar-li els instints més amagats. Un mar blanc sense esperances de final, sense camins, s'estenia davant seu; el gemec d'un carruatge creixia dins la nit a través dels llargs i grisos carrerons. Amb pas ferm es va dirigir a la plaça: el punt de la trobada. Va esperar. La humitat de l'ambient començava a calar-se-li als ossos. Va sentir unes passes que s'acostaven i una presència que emergia de la boira. En Watson es va veure reflectit com si tingués un mirall al davant. Tot va ser molt ràpid, l'assassí va sortir del no res; en Sherlock disfressat de Watson, en Holmes suplantat per l'assassí i en Watson, perplex, disfressat de Holmes… Quin desgavell!
    Un tret i un crit somort van travessar el silenci. En Watson va caure com un ninot, els braços amagats sota el cos… el terra amarat de sang.
    -Perquè ho ha fet Watson? -va cridar en Holmes, traginant el seu amic.
    -Sempre he volgut ser com vós! No ho he fet gaire bé, oi?
    -Ximplet!

    *
    No cal continuar la història, podeu imaginar el que en Sherlock Holmes diria al nostre personatge:"Elemental estimat Watson"





  • Des del Pont des Arts
    pentinella | 18/07/2007 a les 14:19

    manel, no sé si coneixes la història d'Horacio i la Maga. És del llibre de Rayuela, de Julio Cortázar. Una abraçada.

    -----------------------------------------------------

    Des del Pont des Arts, la Lucía contempla el Sena, la seva aigua color verd dens, com el temps. Corre el riu lleuger i rialler, llepant les vores de la llera, arrencant-ne tresors. Aquesta havia estat també la raó del seu propi desig de viure, pensa la Lucía: arrencar tresors. Aleshores havia arribat embarassada a París, esperant trobar infinites meravelles sense cap esforç. Però el sotrac més terrible de la realitat la va ensorrar de sobte, i d'ençà que el dolor va arrelar en ella, el temps només s'ha arrossegat.
    Ara han passat més de vint anys, i sap que el mirall borrós de l'aigua no li retornarà cap imatge d'aquell temps, quan només era la Maga de l'Horacio, i ella va recolzar el seu pes en ell.
    ―Per què aleshores creia que havia de ser estimada per un home per tenir valor? ―es pregunta―. Quin era el meu concepte de la vida, quan traginava maldestrament la meva joventut per París?
    Ell la va deixar abandonada en el moment més fràgil, aquell en què és molt tènue la línia entre la bogeria i la raó. Encara no sap quin miracle ha fet que se'n sortís, com avui és aquí, abocada a les aigües del Sena repensant la història del passat.
    Un dolor com un foc torna a encendre's al seu pit: la visió del seu fill de mesos en aquella habitació rellogada on se'l menjava la febre. Després, enlloc del bressol, el taüt.
    Era el moment del gran desgavell de la seva vida, amb l'Horacio prenent-li tot. I la catàstrofe va engolir el seu fill i es va endur la seva vida. Aquesta és l'única realitat que cal assumir, amb el dolor com la seva dimensió malaltissa.
    Pel seu costat passa ara una parella jove, riallera. S'atura per fer-se un petó tendríssim.
    ―Què els diria? ―es pregunta la Lucía―. Que el que importa de debò és tenir cura dels tresors? Que cal fer costat a l'altre més enllà d'un mateix?
    Però després segueix endavant, sabent que l'experiència de ningú no pot prevenir-nos dels nostres errors, ni tampoc del seu dolor.

  • Perquè el Rick s'ho valia
    Suzanne | 18/07/2007 a les 14:19

    Aquell dissabte, com sempre, l'Hélène i jo vam anar al Rick's Cafè. Ens agradava, perquè sempre hi havia algú que ens convidava a una copa i el Sam tocava magníficament. Apart, el Rick ja ens coneixia, i no ens deia res si de tant en tant marxàvem sense pagar alguna copeta. És un paio legal el Rick; sembla dur, però a mi m'han explicat cosetes...

    Aquella mateixa nit van passar coses inesperades. Tot va començar quan una parella va entrar al cafè. ‘Que estrany', vaig pensar quan vaig veure que la noia, guapíssima coneixia el Sam, ‘mira que fa temps que vinc al Rick's i no l'havia vista mai.' Poc després, va aparèixer el Rick i quan li va canviar la cara, vaig pensar ‘aha! Llavors era veritat allò que em van explicar'

    No és que m'agradi anar arreglant desgavells ni res d'això, però és que el Rick semblava malaltís últimament, i havíem de procurar que el cafè continués com sempre, sinó que faríem a Casablanca? Morir-nos de fàstic!

    Llavors vam conspirar amb l'Hélène per canviar la història; el bo del Rick s'ho mereixia. Entre les dues i fent-nos les simpàtiques vam aconseguir posar somnífers a la beguda del Viktor, que així era com es deia el marit de la noia. Quan la droga va començar a fer l'efecte desitjat, i aprofitant que el Rick estava massa ocupat per adonar-se'n del que fèiem, vam ‘acompanyar-lo amablement' al soterrani. Allà vam descobrir que tenia dos bitllets d'avió a la seva americana i ho vam veure clar. Vam poder convèncer dos paios, coneguts de tothom pels seus ‘treballets' poc clars, i als quals vam pagar generosament, per traginar al visitant adormit, maleta inclosa, cap a l'avió que sortiria aquella mateixa nit cap a Nova York.

    Que bé! El Rick es quedaria amb l'Ilse a Casablanca, després ells ja tindrien temps de decidir què volien fer.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: