És una pena que ningú no t'hagi deixat encara cap comentari. Se per experiència que animen molt! Doncs aixó! ÀNIM! Segueix endavant! M'agraden els teus escrits! Tens una sensibilitat especial. D'entre tots, akest es el relat que més m'agradat. Vida i mort lligades en un mateix instant d'intensitat. M'agrada com l'has escrit i com mantens l'espectació fins el final. Un final desconcertant, aclaparador, tendre, ple de força,... Tot un aconteixement! Néixer: Continua donant a llum aquest escrits que et neixen! ^_^

És preciòs aquest poema! Les imatges que descrius son precioses!
M'ha agradat molt! ;o)

Per cert! Gracies por comentar l'altre dia un dels meus relats. Em vas animar a tornar a escriure, que es quelcom que fa uns anyets que'm costa molt de fer. La vida a vegades no te deixa temps, per escriure, ¡ni per somiar! EJJEje!

Petons!
(Somnie)

M'has commogut intensament. Gairebé era capaç de respirar el dolç aroma de les flors de l'ametller! Quina tendresa! Quina intensitat! Quin somni pels sentits de qui et llegeix!
Gràcies de tot cor per compartir aquest preciòs relat.

M'agradat el teu escrit.. M'agrada com t'expreses, la claredat amb que ho fas, la teva forma de sentir i de pensar,...

Em recordes una mica a mi. ^_^

Jo també sortia al carrer esperant creuar-me un noi. Un sol gest seu em feia feliç una setmana sencera! Com ho enyoro..

I també m'han cridat egoista a casa, i ma mare m'ha deixat de dirigir la paraula...

És una época dificil. Cadascú ho porta com pot... i se sent sol.

Ves amb compte, perque aquestes situacions van engreixant, i cada cop son més dificils de portar. S'han de fer esforços per no perdre la comunicació.

El meu consell... que parlis amb la teva mare. Que sàpiga que la comprens, que et sap greu tot el que està pasant, i que només proves de portar-ho el millor posible. Que t'esforces per no esfonsar-te.

i el més important... si ho sents així, digue-li que l'estimes. Les mares no son tan fortes com ens podem pensar i necessiten un petó, de tant en tant.

Ánim maca!!

Això es un exemple més de com poden pasar desaparcebudes les coses més importants de la vida. I no em refereixo exclusivament al contingut del text... Suposo que el que més m'angoixa es el fet que aquest relat s'hagi estat un any sencer aki penjat, tan sol i oblidat com podia sentir-se el seu autor. Un unic relat, tan donat de banda com la seva vida, també tan única. Com les vides de tots. Crec que ens ofereix a tots nosaltres una intensa reflexió sobre el sentit de la vida, ...

Segurament ja fa tant de temps d'això que ni t'arriben els comentaris... M'agradaría saber que és de la teva vida. Qué sents ara, després de tot un any. Saber si li has trobat sentit a la teva existència. Yo per la meva part, amb 21 anys... també li busco el sentit a la meva, i et demano disculpes per la part que em toca d'aquest món en que vivim, que construim tots juns dia a dia, i que és ple de gent que demana, que gairebé exigeix, però que no sap donar, i ni tan sols s'ho planteja.

Pd. Soc conscient que potser tot això només es una inventada d'algun escriptor eixerit,... però no per això s'ha de pasar per alt el que ens transmet el text. No?