Temps de vida

Com aprecio ara el temps que em manca. Aquell temps que a vegades he descuidat, deixant-lo pasar pel meu costat sense preocupar-me d'ell. Vull fer tantes coses! Vull llegir, escriure, somiar, aprendre,...

Tinc la sensació que em retrobo a mi mateixa. A la nena qu'era abans. Potser em recordo una mica idealitzada, ho se, però se del cert que era una nena sense maldat i sensible que s'esforçava per millorar dia a dia, que tenia il·lusió de crèixer, empenta i força davant les dificultats, que no perdia mai l'esperança (només es posaba trista de vegades) i que li agradaven les novel·les d'Enyd Blyton i escriure poesia.

Potser la poesia no era massa bona, però ara enyoro aquella inspiració. La forma que tenia de viure, de sentir, i de posar paraules als meus sentiments. La forma d'estimar-me tot i a tots despreocupadament, feliçment.

L'adolescència es una epoca difícil. Em vaig cansar de ser jo mateixa. De fer tants esforços de patir-ho tot tant; de pensar. Ja no buscava l'aprobació dels pares o la meva mateixa, sinò la dels altres. I mentre jo intentava deixar de ser un "bitxu raru" i integrar-me entre la gent de la meva edat, les coses a casa es torçaven, i també al meu interior. M'estava perdent a mi mateixa. Era el que volia, si!, però no hi havia pensat que em sentiria tan "perduda".

El meu suport, que de sempre havien estat els meus pares - uns pares que m'havien estimat i ensenyat a estimar (tant als altres com a mi mateixa) - s'en va anar en orris. I vaig deixar d'estimar-me.

Vaig deixar també d'escriure, de llegir,... I probava amb totes les meves forçes de deixar de pensar (fins i tot volia deixar de sentir; em sentia fatal!)

Sentia que la meva vida només havia estat una imitació del model dels meus pares, i que jo no valia res per mi mateixa. Només era una figureta moldejada ‘al gust', amb uns pensaments i una forma de raonar que m'havien estat impossats.

I així he estat uns 3 anys de la meva vida. Perduda, sola, buida, angoixada,...

I tot i aquestes condicions, ara puc afirmar que tinc 2 amics que m'han estimat durant tot aquest temps: - Gràcies!

Ara torno a estar a primer de carrera (per cuarta vegada). I em trobo al bell mig de la primera tirada d'exàmens. ¡I aquest cop m'hi estic presentant!

Tot sembla tornar al seu cau, però ara no tinc temps per dedicar-me a retrobar en mi la nena que vaig ser. Ara mateix hauria d'estar estudiant!

He d'afrontar la meva edat, les obligacions, la manca de temps, i...

M'acabo d'adonar que és segur que no podré retrobar mai en mi la nena que vaig ser.

No tindré mai temps per retrobar-la.

Ara només tinc temps per trobar dia rere dia la dona que seré.