Quan les fulles cauen

Un relat de: natsumi

Em dic Joan, tinc 43 anys i aquest és el món on visc. Espero que sigui per poc temps perquè la meva vida és un autèntic fracàs. Des de sempre vaig tenir al cap les idees que el meu pare m'ha anat dient. Ell era un somiador, deia moltes coses que ara manquen de sentit per a mi. Solia dir que arribaria a ser algú especial, un triomfador com el va ser ell fins que va morir de càncer produït per l'excés de paquets de tabac que es prenia al dia, i em pregunto jo ara: de debó era un triomfador? Potser això sigui alguna cosa es duu en la sang: el germen del fracàs. Si ha de ser alguna cosa biològica, mai vaig destacar en aquest tema, francament mai vaig destacar en res. Sempre em vaig regir pels paràmetres de la mediocritat, la ciència sempre està en la meva contra, és una amant infidel, gairebé tan mala com la meva dona que em va abandonar per a anar-se amb el primer que va veure... Encara que ara m'alegro d'haver-la deixat perquè el nostre matrimoni era un infern.
Les primeres fulles de la tardor cauen, i jo caic amb elles. Em veig i l'únic que puc veure és una persona rebutjada per la gent. Què volen que faci? Les coses no són tan boniques com es pinten. Tot el que ens envolta no és més que una crua realitat que s'intenta evitar, però per què? no ho sé... A més, si et pares a mirar les coses només una estona veuràs que res és el que sembla, no és res més que una façana comunitària. Entens el que vull dir? Doncs sí, les coses són així i punt!
Acabo de sortir del treball i només se m'ha ocorregut venir cap aquí per parlar una estona, perquè jo sé que tu ets l'únic que em comprèn. Amic meu, pensaràs: per què saps que et comprenc? La resposta és fàcil, vivim vides semblants. Per cert, t'has fixat com actua la gent d'ara? És increible, perquè ara surts al carrer i l'únic que veus és gent interpretant un paper. Sí, això mateix! En aquesta vida cada persona juga el seu paper. Hi ha els que tenen poder, aquests són ben vistos i es regeixen pel que tenen, res més que gent materialista que només pensa en ella; i després està la gent que juga el mínim possible en aquest joc, gent com jo! Cal a dir que la gent es mou per interessos propis i això no ho puc desmentir, tothom vol el mateix, que si diners, que si felicitat, que si una família... i tot això per què? Doncs només per quedar bé i ja està. Però hi ha una cosa que ara mateix desitjo més que ningú, i és la mort. Si em vols preguntar el perquè fes-lo, perquè tot té la seva resposta, i la resposta d'aquesta és que ja no veig cap motiu coherent per seguir vivint. A més, creus q algú notaria la meva absència? Jo crec que no, ja no tinc res a perdre. L'únic que tenia fins feia poc era la companyia de la meva dona...ah! i una cosa que encara no t'he dit des que arribat...avui he sortit d'hora perquè m'han fet fora. Per fi! Odiava aquell treball, encara que era l'única cosa que em donava per a menjar...i ara que faig... Ho veus? El món sencer m'odia, igual que jo l'odio a ell.
M'encanta aquest lloc. Sempre m'ha agradat tot el relacionat amb el mar. Des que era petit el meu pare em portava per jugar amb les ones i la sorra. Dónen una sensació de pau, de tranquil·litat, i mires endavant i veus aquesta brillantor en moviment. Véns aquí i notes com es duen les teves penes, m'agrada perdre-les durant una bona estona, perquè sé que les estaré carregant fins el dia que no pugui més. Quan era petit, el meu pare em va explicar que la brillantor que portaven les ones al vesprejar eren les penes que es treien les persones al final del dia per poder tornar tranquils a casa, i que quan clarejava el sol les cremava i les feia desaparèixer. Des d'aquell moment, cada vegada que em sento malament per alguna cosa o res no pot anar pitjor, vinc aquí, com pots haver comprovat, amic meu.
Avui dia ja no sé com sentir-me. Se m'han caigut a sobre tantes coses... Els records que tenia perduts del meu pare han tornat a sorgir, com cada dia que em llevo, i si a més li sumem la perdició de la meva dona que al fi i al cap l'estimava, i avui...la feina que em mantenia...ara veig que mai he sabut veure les coses tal i com són. Si penses que guardant les tristeses a dins teu és una bona solució vas mal encaminat, i tens un bon exemple al davant teu. És un dia trist, ho reconec, però no puc fer res perquè mai he sabut fer bé les coses, ni tan sols he sabut ajudar a gent que estimo quan ha tingut problemes, i és clar, si un no sap ajudar-se a sí mateix, com pot ajudar als altres? Això no es pot fer...
Per cert, has vist quina hora és? Ja s'ha fet tard. Crec que m'hauria d'anar acomiadant de tu, i així, ja quedarem algun altre dia. Ha sigut un plaer parlar un altre cop amb tu, estimat Joan...

Comentaris

  • Hi ha moments bonics a la nostra vida. [Ofensiu]
    mitral | 27-02-2005 | Valoració: 9

    He llegit el teu relat i semblava que fes una carrera per anar a trobar....què ?
    M'ha semblat una crida de diàleg o què algú t'escoltés.
    M'he cregut la teva història perquè hi ha retalls de la nostra vida, crec que tot/es sentim en algun moment una desesperació profunda perquè les coses no ens han anat bé o tan bé com voldríem. Si el tornar enrere fos per canviar alguna cosa..., però ben segur, al menys jo, toparia amb la mateixa pedra. Jo en canviaria 3, de vivències de la meva vida i que ara no puc dir-te o no vull dir-te.
    Joan, Joan m'agrada aquest nom clar i net tens 41 anys i molts per viure ,intenta ser feliç amb el que tens i busca... no et paris trobaràs qui t'escolti ,avui d'entrada ja som 4.
    Escriu alguna cosa més, jo et llegiré.
    Amb l'afecte que m'han produït les teves lletres. Fins aviat.

  • El temps...[Ofensiu]
    Somnie | 06-02-2005

    Això es un exemple més de com poden pasar desaparcebudes les coses més importants de la vida. I no em refereixo exclusivament al contingut del text... Suposo que el que més m'angoixa es el fet que aquest relat s'hagi estat un any sencer aki penjat, tan sol i oblidat com podia sentir-se el seu autor. Un unic relat, tan donat de banda com la seva vida, també tan única. Com les vides de tots. Crec que ens ofereix a tots nosaltres una intensa reflexió sobre el sentit de la vida, ...

    Segurament ja fa tant de temps d'això que ni t'arriben els comentaris... M'agradaría saber que és de la teva vida. Qué sents ara, després de tot un any. Saber si li has trobat sentit a la teva existència. Yo per la meva part, amb 21 anys... també li busco el sentit a la meva, i et demano disculpes per la part que em toca d'aquest món en que vivim, que construim tots juns dia a dia, i que és ple de gent que demana, que gairebé exigeix, però que no sap donar, i ni tan sols s'ho planteja.

    Pd. Soc conscient que potser tot això només es una inventada d'algun escriptor eixerit,... però no per això s'ha de pasar per alt el que ens transmet el text. No?

  • Molt bo[Ofensiu]
    Thalassa | 05-02-2005

    M'ha agradat moltíssim! Ja fa un any, i l'he descobert ara... bé, és millor tard que mai, o això diuen.

    Felicitats!

    Thalassa

    P.S.: Algú s'ha fixat en el nom? natsumi, si ho "gires" tsunami, bé res, m'ha cridat l'atenció.

  • donablanca | 04-02-2005 | Valoració: 10

    ja fa un any d'aquest relat.
    original com a monoleg. no havia llegit cap per aquí

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

natsumi

1 Relats

4 Comentaris

2179 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor