L'estàtua del cementiri

Davant els seus ulls de pedra, el seu nas de pedra, la seva boca de pedra... gaudeixo del seu somrís imperceptible i silenciós. I el sento viu. La seva pell de marbre càlid amb verd i gris rugós de temps és com un somni per mi. Em miro les mans, que em preguen que li acaroni les galtes, que pentini amb elles els cabells de seda empedrada de pols. Son mans de color de principis d'estiu amb unes ungles mig mossegades que fa uns dies que em deixo créixer (i que fa uns dies que estan creixent). Però les meves mans no es mouen. Tinc les mans quietes i desitjoses. El desig les porta a imaginar la sensació de fondre's amb la pell del temps i sento en la distancia, a les gemes dels meus dits, el tacte d'una tristor grisa.

No em fa falta apropar-me a ell per fruir el seu tacte, perquè puc recórrer la seva essència amb la meva ment.

A vegades em toco a mi mateixa: Amb una mà em passejo pels meus braços, per la meva panxa... i en la solitud d'una habitació a les fosques, pels meus pits. Totes les sensacions es dupliquen. Sento a la panxa i a la mà, a la mà i a les espatlles, a les galtes i als meus dits... Però no sento les coses que toco, perquè el que toco són els sentiments, i per sentir això no fa falta pas cap frec.

Els seus ulls miren a l'infinit i jo, asseguda al seu costat li miro els ulls. Desitjo que giri la cara cap a mi i que em miri fixament travessant el color dels meus ulls foscos fins arribar-me a l'ànima. Però m'agrada la seva distancia. M'agrada que m'ignori i que actuï com si jo no hi fos. És molt lluny de mi, ho sé, pro jo el sento molt a prop.

Una escalforeta m'enpara el cor al seu costat. No el puc deixar aquí tot sol. No vull quedar-me sola un altre cop. És com si hagués trobat el príncep dels meus somnis! I així, essent tots 2 sols envoltats de silenci i pau, d'àngels de marbre i bronze, i de tombes pàl·lides que acotxen el que va ser el tresor d'una vida, desitjo ser de pedra.

Abaixo el cap i em quedo immòbil. Ni tan sols parpellejo. Provo de perdre els sentits i de desaparèixer. Vull deixar de pensar i d'existir. Vull ser de pedra!

Però encara que no em mogui, la salabror del mar que viatja en l'aire entra a dins meu omplint-me de sensacions. I la suau brisa juga amb els meus cabells, fent-me pessigolles al nas.

Aixeco la mirada i pujo pel tronc del roure que s'alça davant meu. M'enfilo per les branques, cada cop més amunt, fins arribar a la fulla verda que es perd al cel. I encara pujo més, saltironant pels núvols, fins topar amb la lluna. No és pas lluna plena, ni tampoc el fil de plata que s'assembla a una pestanya de la fada dels somnis. És una lluna blanca i porosa, com l'escuma de la mar, mig endinsada al blau del cel; el blau d'una tarda de principis de juliol al Mediterrani. Quasi podria confondre la lluna amb un núvol més. (...)