Moments tristos i decaiguts fan pensar en la vida. Incerteses i contradiccions són les respostes a les preguntes que ens formulem. Mirem al passat,vivim el present i anhelem un futur, però a vegades, estem dèbils i no veiem més enllà que dolor i patiment. Farts de tot, ho engegaríem a rodar tot, però la vida sempre dóna sorpreses; tu dius: "l'aire oxigena la vida..." i ens fa reviure per seguir endavant. No és l'aire en moltes ocasions, sinó nosaltres mateixos que canviem el que hem de canviar.
"La lluita s'escau dèbil", sí, però l'única lluita que es perd és la que s'abandona. LLUITEM!!!!
RES ÉS MOLT!!!!

Molts petons i una forta abraçada.

Es necessari saber el per què?

que sí... I tant!

I el més trist d'aquesta història és que continua i sempre ha estat així, des de fa molt de temps, massa temps. Però gestos com els teus mostren una petita esperança. Una petita il·lusió, una quimera de voler veure un canvi en aquest món ple de mentides.

Segueix així.
Un petó.

Doncs perquè la vida són contrastos: no hi ha tristesa sense alegria i no hi ha alegria sense tristesa...
Àngel o dimoni? Les dos o cap.
Saps has aconseguit que recordi aquesta emoció que tant m'agrada.
Quan penso amb la tristesa, quan em sento perduda, m'imagino que sóc dalt d'un penya-segat tocant la brisa a la cara, a la meva pell...i amb els braços estirats com si volgués volar, penso: què faig aquí? I miro al mar. I el veig molt fort, massa fort. I aleshores decideixo llançar-m'hi i deixar-me portar per ell. Ja em trobaré. Ja em deixarà algun lloc. Cada dia neixo i moro. La vida són contrastos. I m'encanta la tristesa.

Enhorabona pel relat.

Dels més curtets!!!! Carai, t'has superat. Dues línies i ja en tens prou!!!!! I quantes coses q dius!!!
Sí senyor, Dir NO és genial i poques vegades ho diem, o ho sabem dir. Sigues tu mateix.
Petons.

No calen les disculpes quan no existeix el dolor. Gràcies per les teves paraules. Potser la culpa és de tots dos. Tu vas voler veure el que volies i jo no vaig voler mostrar-me. Una llàstima d'aquells instants.
Escrius amb molta sensibilitat, tal i com ets tu. Escrius el que sents i fas sentir als altres allò que tenim amagat. Ets genial. Un petó.

El teu relat és genial! És molt original. Continua així...

Tu sí que saps estimar... Un relat preciós.

Gràcies pel teu relat. Has fet que m'animés. He agafat el tren. Només haig fe confiar en mi.
Gràcies per netejar-me els vidres dels meus ulls.
Escrius molt bé.
Un petó.

Ostres! Com has expressat els teus sentiments, enhorabona! És preciós. T'has deixat anar i t'ha sortit un bon text. Mentre llegia semblava que algú estés explicant com em vaig sentir fa un temps. Ple d'emocions. M'ha agradat recordar-les. Es nota que estàs enamorada. Tant de bo poguis continuar així! Cuida-ho. I fes que cada dia sigui més maco encara.
Un petó

Un poema preciós. Tan sols demanes una cosa: que t'ESTIMI. Tots desitgem que ens estimin i més la persona que estimem. Però, a vegades queiem en l'error de renunciar qui som per aconseguir el que volem. Si renunciem, deixem de ser nosaltres, i si deixem de ser nosaltres, no podrem estimar ni que ens estimin. Pensem que renunciant qui som, mostrem que estimem. I no és cert. Estic d'acord amb el company "Instants" quan diu: l'amor no és un intercanvi sino un compartir.