He estat jo, què passa?

Ostres, reostres i recontraostres i recontrareostres!
Hhahhaha, un tímid que es carrega una escena de patriarcat.
Ai, els mals rotllos familiars. Els secrets, els caràcters,...
M'ha fet pensar en una novel.la de crim que vaig llegir fa uns mesos d'una autora crec que sueca -sembla ser que molt coneguda, actual- en què el mandamàs familiar els reuneix a tots per Nadal en una casassa que té un una illa i allà ell mor. I, és clar, qui ha estat, riquíssim com era i tenint, cadascú, motius per a una sucosa herència????

Aquest final, poc que me l’esperava. La psicologia del noi sembla tímida i res m’ha fet pensar que acabaria fent-se el gallet. Un relat molt ben escrit, sobretot per la psicologia dels personatges. Una forta abraçada.

Aleix

Relat ben construït sobre una única situació. Com sempre -com sempre no, com moltes vegades- el final fa somriure i això és bo. Ens va molt bé.

En Marius és un noi molt trempat i tant trempadet!, no hi ha res com ésser jove ( cast: Juventud, divino tesoro). Aquesta mena d'avís autoritaris els hi he conegut, versió masculina de les àvies que duien la clau de la calaixera amagades al damunt. M'ha agradat la descripció, l'ambientació i la posada en escena. Una atmosfera on es marida passat i present i potser on no s'albira cap futur, perquè quan l'avi passi a millor vida els hereus es vendran el mas ...

Això potser podria donar per a una novel·la de Dostoievski. Tots els personatges donen molt de si. En un relat curt són sorprenentment ben desenvolupats, però potser donarien per sis-centes pàgines.
El caràcter autoritari de l'avi donaria per a molt. Estaria bé saber les motivacions del follador adúlter i la inclinació de la Clareta a la promiscuïtat. El Màrius podria fer tot un arc d'aprenentatge, tal com el fa al relat. Malgrat la concisió, es veu que el noi ha madurat i potser ja no tornarà a ser el tímid que era, potser el pare i l'avi el miraran d'una altra manera.
Francament, m'hauria agradat que el que explica fos veritat, potser la Clareta, que sembla una dona agraïda, el rescabalarà de la seva gosadia. Desitjaria que així fos.

Ja veus que un relat tan curt ens porta moltes cavil·lacions. Aquesta és una de les gràcies: que el relat suggereixi molt més d'allò que diu

En Màrius demostra una maduresa impròpia dels seus divuit anys en venjar-se del menyspreu del seu pare. Però és una sortida inesperada, i literàriament encertada, que dóna valor al relat. Com el fa bo la posada en escena, el rigor de l'avi de família, la tensió de l'interrogatori a tots els membres i tants d'altres detalls que fan de la narració un exemple de saber escollir un tema difícil i desenvolupar-lo amb un estil impecable. Agraït per la bona estona, Montseblanc!

Quan les tribus ho eren de veritat i es dividien en clans i els clans es dividien en famílies i dalt de cada un d'aquests mòduls hi havia un cap que obeïa als de més amunt en una rígida estructura jeràrquica i cada cap era jutge i cabdill i tresorer alhora i la disciplina era la saba que mantenia erecta l'estructura, passaven aquestes coses. (respira) No hi havia dubtes perquè els manaments eren clars, els de Déu i els dels caps i no calia decidir perquè era impossible i la gent infeliç era també infeliç, com ara, amb la diferència que la ignorància i la submissió impedia que la infelicitat fos tan precoç com ara.
La narració, fluida, els protagonistes, adequats al seu paper i l'argument, difícil d'entendre per als menors de cinquanta anys

Realment el Màrius s'enfronta a l'avi i li dona la seua experiència de la vida. Té raó
en dir-li que "Me'n deus una", perquè si no què faria!
Molt bo aquest relat, que és enginyós, en la realitat de vida.

Cordialment.

PERLA DE VELLUT.