Demència

La meva mare va morir fa dos anys i el seu últim o els dos últims anys de vida va patir demència.
El teu poema ho descriu amb una sensibilitat que m'ha colpit.
En el cas de la mare, va ser pitjor. Ella es va quedar "atrapada" a la guerra i era un patir sentir el seu pánic a les bombes.
Felicitats.

Unes paraules que encongeixen l'estómac del lector, la crueltat d'una malaltia que esborra identitats mentre et manté en vida, una cruesa i un patiment per als qui envolten la persona afectada. Enhorabona, ales de foc!

Bona tarda, ales de foc:

Un poema que toca profundament d'aprop.
Uns versos que ningú voldria viure i de ben segur que si que ho sofreix la pròpia mare la duresa de tot s'accentua.
Desitjo que sigui només poesia per a arribar o denunciar un estat vital lamentable i no sigui autobiogràfic.
Quan es perden les capacitats de somniar, de parlar, de riure, de comunicació en sí. En diem vida, però perdó per l'expressió, s'aparta de viure.

Una abraçada ben forta,

Helena

La teua mare viu dins de tu, perquè la vols íntegrament dins del teu cor. Continua volent-la sempre.
La demència no existí.
Preciós poema.

(Gràcies per comentar-me el meu poema "A la deriva". M'ha agradat com ho has dit).

Cordialment.

Una abraçada.

Els dos últims versos ho resumeixen molt bé: morts en vida, morts vivents, zombis.

Molt sentit, el poema, però per desgràcia podria ser més tremebund, tant si és alzhèimer com demència vascular. Per als qui l'hem viscuda en la pell dels nostres pares i ja tenim uns quants anys, és la paraula més terrorífica que es pugui pronunciar.

sense viure, una crua realitat d'una malaltia que no té clemència. Un poema colpidor que denota molta tendresa i aflicció. Ets una gran poetessa.
Gràcies pel teu comentari al meu últim relat.

Una abraçada ales de foc