Pere, jo vaig néixer al carrer Sant Ramon, i hi vaig viure fins als vint anys. Malgrat que sóc dels "40", com alguns altres relataires, no em recordo del tranvia del carrer Nou. La meva mare, que era (és) pantalonera i treballava a casa per a la sastreria Arbiol, del carrer Hospital, tenia una "aprenenta" que venia de Coll Blanc (Collblanch?), i havia d'anar a agafar el tranvia al Paral.len (Marqués del Duero), davant l'Apolo.

Em sembla que quan parles dels aiguats i d'en Soler Serrano deus voler dir l'any 1962, i no el 82.

Estic d'acord amb tu quan dius que el barri ha perdut poesia. Però prefereixo creure que, com que fa tants anys que vaig marxar, potser sóc jo qui no la sap copsar.

Una abraçada.

llegint el teu escrit. Crec que, precisament perquè ets una persona sensible et planteges totes aquestes preguntes. Quan vaig llegir "El Cerebro del Rey", del neuròleg Nolasc Acarin, em va impressionar la manera com tracta la conveniència o no d'informar els malalts de la seva situació terminal. Crec, com ell, que de vegades, no fent-ho els impedim compartir el seu dolor, demanar consol i suport en el seu sofriment, exterioritzar les seves pors, i fins i tot fer allò que ara s'en diu un testament vital, és a dir, decidir amb plena consciència sobre l'eventual prolongació artificial de la seva vida.

Moltes gràcies per una reflexió tan carregada d'amor i de sensibilitat.

però el teu escrit m'ha agradat molt. Tinc el convenciment que això que està tan de moda, el "bullying" -prefereixo dir "assetjament"-, és una mica conseqüència del fet que molts adults (vull dir pares i mares, és clar) renuncien al dret i descuiden l'obligació que tenen d'educar els joves. M'agrada la forma d'instància que has escollit (una instància és un prec, oi?) sobretot per les preguntas que fas al final. Tant de bo algú tingui el valor de respondre-te-les!.

Quin mal que fan els sentiments quan no es poden exterioritzar!. M'ha agradat, el teu relat.
Es una lluita entre el sentiment i la sensatesa, que mai arribes a saber ben bé qui guanya, i sobretot, què hi guanya.
Moltes gràcies pels teus comentaris al "Porter". Jo sí que coneixia els teus relats. Però comento poc.
Fins aviat!.

i no el que em van encolomar ahir al vespre a la "vetllada cultural" on vaig anar!.

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Animen molt.

Llegeixo molts relats però aquesta és la primera vegada que en comento un.
L'he trobat d'una tendresa incomparable i d'una humanitat extraordinària. Si són així totes les
coses que escrius, no te les guardis per a tu sola. Deixa'ns-les compartir!.

Moltes gràcies, a tu i a tots els altres pels seus comentaris.

Jeremies, has entès perfectament quina era la meva intenció amb aquest relat.