El barri "Chino"

Un relat de: SANTANDREU3

Hi havia molts pocs coneixements dels orígens del meu pare. Era nascut a La Pobla de Lillet i va venir a viure a Barcelona amb la seva mare i sembla que amb tres germans més que van morir en la famosa epidèmia de grip. La mare també va morir als quaranta-set anys, de meningitis.

La Carmeta, que li deien, tenia una botiga al carrer Alvarez i pel que sembla la va portar malament. Volia i presumia de vendre a més bon preu que ningú i va tenir de plegar. El meu pare va treballar molt per pagar totes les deutes i va acabar fent-se amo de la botiga "La Paloma" on va entrar de dependent.
Recordo els impresos antics de la societat que va comprar:

"LA PALOMA,S.A."
Capital Social 5.000.- pesetas.
(Totalmente desembolsado)
Nueva de la Rambla, 71. Primera Sucursal al 58."
BARCELONA

Ningú li va regalar res, al meu pare. Quan encara era dependent dormia cada nit a sobre del taulell i el mig dia de festa que tenia cada setmana se'n anava a l'hotel Regina, del carrer de Bergara, a fregar peroles i plats amb el que anys més tard seria el meu amo, en Josep Pons i Giménez, que tenia un magatzem de merceria al carrer Riera Alta.

El meu pare sabia divertir-se a la seva manera, que era sobre tot sense gastar-se un cèntim. Li agradava molt el teatre de mimo i la companyia dels Onofre, que feien llargues temporades al teatre Condal. Va ser molt de temps de l'equip de la "claca". I li agradava perquè vivia apassionadament aquelles històries d'espases i valents i d'aquells pares que mataven qui fos per salvar l'honor de la seva filla.

Tenia, que jo sàpiga, només un cosí a Barcelona que vivia a Sant Andreu i del que algun dia explicaré alguna història, que s'ho val. D'aquella relació en va sortir el coneixement de la meva mare i es van casar.

La meva mare era molt maca i molt presumida i, com tota la gent del que havia estat el poble independent de Barcelona, es miraven tots els nouvinguts per sobre de l'espatlla. Ells eren com una mena d'aristocràcia. A més, la meva mare era la pubilla de Can Grifol i això es veu que pesava molt.

El meu pare tocava el cel amb les mans, perquè la Maria era molt maca i era professora de "Corte i Confección", el que podria donar un gran impuls a "La Paloma".

Aviat, però, el pare va deixar de tocar el cel. "La Paloma" venia roba blanca, indianes i alguns vestits de confecció. I molt roba interior d'òpal. Calces. bisos, enagos i "bressiers", que era, el "bressier", l'antecedent dels sostenidors. La clientela eren pageses i dones de mala vida, que a la aristocràtica Maria no li van caure gens be i totes les esperances del pare es van fer fum.

A sobre de la botiga hi havia un piset i per l'estira i arronsa dels meus pares vam viure a cavall de les dues cases i dels dos ambients. L'alternança era bastant caòtica i imprevisible.

Portàvem amb nosaltres, sempre, la radio ("Detrola"), el despertador, coses de cuina necessàries pel sopar i el gat, que es deia Xatino. El viatge era llarg i complicat, quan era tard anàvem morts de son, i massa vegades, quan arribàvem a la porta de Can Grífol ens donàvem compte que ens havíem deixat les claus...

Aquell anar i venir em va donar a conèixer els dos ambients amb les seves virtuts i defectes.

S'ha de recordar com era el carrer principal del barri xinès, que era el carrer del "Conde del Asalto", que és com se'n va dir del carrer Nou després de la guerra. L'amplada del carrer era la mateixa d'avui i hi passava un tramvia, el 5, en les dues direccions, amb un separat de vies a l'altura del carrer de San Ramon, on els conductors dels dos combois, quan es trobaven, es canviaven una fusta, com en els funiculars. No hi havia dia sense un grapat de pianoles de manubri, tirades per un burret, amb un cantant que oferia les cançons del repertori de les folklòriques més famoses del moment.

Hi havia la molt important cristalleria de Can Cardona, que enviava cada dia desenes de carros plataforma, tirats per esplèndids cavalls de gropes d'aquelles que no he vist més, amunt i avall del carrer. També recordo plataformes idèntiques de la casa Damm i d'altres begudes.

La coloraina s'enriquia amb els entresols de gairebé cada casa, on hi havia una "Academia de baile" que deixava anar pel balcó tot el repertori de castanyetes, pianos i cançons. I, a l'hora del passeig, a les 6 de la tarda més o menys, sortien els carruatges dels baixos de moltes cases que després van ser més botigues, per a portar a passejar les senyoretes entretingudes.

També hi havia moltes cases de fotografia amb tot de senyoretes mig despullades a l'aparador. Això, aquest últim "flash" em ve bé per recordar els conflictes morals de la meva mare. Ens tenia prohibit absolutament mirar cap exposició de cap casa de fotògraf. (La meva germana era una mica xivata, me'n recordo.)

Quan sortíem de col·legi (en aquells temps l'Escola Universitària, al carrer de la Boqueria), el meu pare ens tenia preparada el que en deia "la ruta". (A casa no hi havia mosso i algú tenia de portar els paquets.)

"Primer ves a "La Flecha" i pregunta per la senyoreta Trini. No t'ha de pagar res. Després te'n vas a Cala Emília i preguntes per la Rocio. T'ha de donar quinze pessetes del "resto", sinó, no li deixis el paquet. I després, l'últim, a La Cubana. La Pepi, que l'has vist moltes vegades aquí. És clienta. T'ha de donar set pessetes."

La meva mare, mirant el rellotge, només et deia: "A dos quarts de vuit, aquí". S'ha de reconèixer que aquella pobra dona patia de veritat.

Jo vaig conèixer molta gent que feia mala vida perquè no en podia ni en sabia fer cap altra, però era bona gent. Quan els aiguats de l982, prenent cafè al costat de la botiga, el bar "El Camarin", que era a sota del "Hostal de San Antonio", que era un "meublé", escoltàvem tots en Soler Serrano per la radio demanant ajuda, i van sentir-se exclamacions de solidaritat : "El primer polvo pal Valles" "La primera cartera".

Molts anys després vaig intervenir des de Barna Centre per recollir diners dels botiguers del barri gòtic i participar a la formació de Procivesa, una societat municipal i privada que tenia un únic objecte social, l'arranjament del Casc Antic. Vaig ser Administrador únic de Procinova, la Societat que va recollir els diners per participar a Procivesa, en la que va ser la única aportació privada. Després vaig formar part del Consell d'Administració, que estava format per el Consistori en ple, els representants de les entitats induïdes per l'Ajuntament i l'Enric Vives i jo, com únics representants de la participació popular.

Ara, quan passejo per aquells carrers tinc sensacions contradictòries. Veig que s'ha tret molta brutícia i molta misèria , però també molta poesia i més qualitat humana del que la gent es pensa.

De moment el barri és trist, les noves edificacions són fredes. El carrer Nou sembla un cementiri. Potser ja no hi tant de pecat, però segur que hi ha menys vida.

Qui sap com serà el futur del Raval. Jo no el veuré. Potser serà un tros meravellós de la Ciutat, però jo enyoro moltes coses d'aquell "barrio chino" que la majoria de la gent d'avui no ha conegut.


Comentaris

  • Jo també sóc un fill del Xino[Ofensiu]
    lluisba | 31-10-2008 | Valoració: 9

    Tot i que nascut al 64. I també recullo dades i observo. Hem viscut al rovell de l'ou: allà han passat coses essencials per a la ciutat, i és l'escenari principal d'una dialèctica apassionant que sembla ara tan vigent com fa 100 anys.
    Sembla la trinxera on es discuteix el model de ciutat. De moment, la supervivència és allò que defineix el barri. Ha passat el franquisme i les idees regeneradores dels ajuntaments socialistes, que sempre tenen un punt pervers en tant que pactades amb el capital, els hotelers i demés màfies.

    Ara són els estrangers (immigrants, vinguts i nouvinguts) els qui ens ajuden, salven i ressusciten l'essència del barri. A Pedralbes viuen bé, i al Xino, viuen. Allà bull la vida humana sense complexos ni contemplacions.

  • que puc dir? mmmmhh![Ofensiu]
    Anna O | 11-09-2006 | Valoració: 10

    Benvolgut Pere, jo no he viscut la teva epoca, (soc nascuda al 1975), però des de que tinc memòria que vaig recopilant històries, llibres, experiències del teu barri, el gòtic i santa Catalina. D'on és gran part de la família que he format. Jo mateixa a Sant Domènec del Call. M'ha agradat tant que m'agradaria engrescar-te a continuar amb escrivint sobre aquesta infància impossible de trobar ara com tu ben certament dius... Gent com tu té molt i molt per explicar!

    Una abraçada

  • M´ha agradat força[Ofensiu]
    Joan Sanz Bartra | 20-01-2006

    Jo sóc nascut a finals dels cinquanta i durant la meva primera infantesa encara vaig poder gaudir d´aquesta poesia que tu descrius amb tant encert com sentiment en el teu relat. La meva família materna era originària del barri del Clot i tenia una empresa de transports amb una quarantena de carreters, carruatges i cavalls que es passaven tot el dia d´una banda a l´altra de Barcelona transportant de tot amunt i avall. Imagina´t quin munt de vivències, records i anècdotes han quedat soterrades en aquell solar on avui s´hi aixeca un edifici d´Ibusa... Salutacions cordials.

  • Relat encisador...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 28-06-2005

    ...com un tros de vida mirada mentre transcorre. M'agradaria conèixer-ne molt més, assaborir els personatges, les prostitutes, la humanitat de les persones i les seves regles, etc. ´És com un apunt per anar estirant del cabdell. Un cabdell meravellós titil·lant de vida.
    Moltes gràcies.

  • Mirar enrere[Ofensiu]
    Carles Malet | 28-06-2005 | Valoració: 10

    Benvolgut Pere,

    Llegeixo per primer cop un dels teus relats. No puc fer menys després dels teus darrers i immerescuts comentaris. Jo tot just m'he incorporat al món relataire i encara em queda molt per aprendre d'autors amb experiència. Per la meva feina estic acostumat a escriure de manera assèptica i analítica, però no tinc el costum d'escriure pel pur plaer de deixar aterrar la imaginació a la pantalla de l'ordinador.

    Veig com en el teu relat mires enrere en el temps. Un exercici que només es pot fer amb l'edat, amb el seny i amb l'amor. Un exercici que ja han fet els nostres pares, avis i besavis, i que faran els nostres fills quan el seu serró de vida estigui ja mig ple. Un exercici de sensibilitat que diu molt de tu.

    El meu respecte i admiració

    Carles

  • llegir-te[Ofensiu]
    Lavínia | 27-06-2005

    és el mateix que sentir-te, Pere. Recordo el dia que et vaig conèixer a l'Ateneu que vares explicar-nos coses de la teva família, el teu barri de Sant Andreu i del Raval...
    Sols he vingut de cap de setmana i m'he pogut connectar, que he vist el teu relat, del qual sols dic que beneïda la memòria que ens fa reviure i fem conèixer el que sabem, el que hem viscut i que, potser sense voler, fem una comparança entre el teu ahir i el nostre avui.

    Jo no sé, tampoc, què serà del Raval com tampoc sé què serà de Sant Andreu, que és on visc, ni de Sants que és on he nascut i he passat la meva primera joventut, però sí que si hi ha gent com tu podran explicar com eren i com són.

    Molt petons, altra vegada, Pere.

  • em fa gràcia[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 27-06-2005

    llegir avui les coses que m'explicaves dissabte mentres dinaven al Carrer Sant Pau, en el cor del barri que et duu tants de records, jo quan vaig venir a viure a Barcelona vaig trescar tot el barri xinés, carrer de les Tàpies, Robadors, anava molt al Marsella, entre Sant Pau i Sant Ramon a beure absenta, al California que el potaven dues senyores lesbianes, si que ha canviat molt, però que hem de fer ... mentres algú ho recordi i vagi explicant els seus records, aquest passat no serà engolit per el pou de l'oblit ...

    Una forta aferrada

    Conxa

  • la vida del barri[Ofensiu]
    qwark | 27-06-2005

    M'ha agradat com expliques la història del barri a partir de l'experiència familiar i pròpia. És cert això que dius que el barri ha perdut vida, com tots els barris. de fet. Però em sembla que també els records nostàlgics són una mica selectius i esborren una mica les males experiències, no?

  • QUINS RECORDS![Ofensiu]
    Anna Pi Blanc | 27-06-2005

    Pere, jo vaig néixer al carrer Sant Ramon, i hi vaig viure fins als vint anys. Malgrat que sóc dels "40", com alguns altres relataires, no em recordo del tranvia del carrer Nou. La meva mare, que era (és) pantalonera i treballava a casa per a la sastreria Arbiol, del carrer Hospital, tenia una "aprenenta" que venia de Coll Blanc (Collblanch?), i havia d'anar a agafar el tranvia al Paral.len (Marqués del Duero), davant l'Apolo.

    Em sembla que quan parles dels aiguats i d'en Soler Serrano deus voler dir l'any 1962, i no el 82.

    Estic d'acord amb tu quan dius que el barri ha perdut poesia. Però prefereixo creure que, com que fa tants anys que vaig marxar, potser sóc jo qui no la sap copsar.

    Una abraçada.

Valoració mitja: 9.6

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: