Fase terminal

Entre el relat i els comentaris, una reflexió molt seriosa. Com vosaltres, no crec que es pugui resoldre només amb lleis...o amb drogues.
El sofriment està present, és un fet i no és igual per tothom. Quí ho pot entendre? Per què tot són només preguntes? O és que no sabem res de res? Només som un petit accident en el temps?... Jo no m'ho vull creure!
Gràcies, Rosasp!

ahir deien a l'Avui que el llibre de Hennezel l'acaba de reeditar en català. L'editorial és Viena Helios.

les teves paraules m'han tocat fons. He reviscut moltes situacions que no em queden pas lluny en el temps, de fet, de fa només uns quants mesos.

Com dius, és un tema molt delicat. Ni després de la meva primera trobada propera amb la mort, sabria què voldria per mi.

M'ha agradar llegir-te. Fins aviat!

Hi ha un llibre que et recomano, "La mort intime" (ed. francesa, Robert Laffont). cRec que se'n va fer una edició catalana (a Columna?). Duia un pròleg de F. Mitterrand. L'autora, Marie de Hennezel, metgessa especialitzada en malalts terminals, mirava de respondre tots aquests perquès que tu aquí et planteges -i tothom.

La meva resposta: cada cas és cada cas. Per això és molt perillós fer lleis sobre aquest tema, perquè llavors hi ha familiars que se'n poden aprofitar (per avançar herències). I autoritats sanitàries que se'n poden aprofitar (per alleugerir col·lapses hospitalaris). I centres mèdics privats -i també públics- que se'n poden aprofitar (vés a saber per què, però no gaire confessable). També és veritat que els metges poden ser molt perillosos per l'altre extrem -allargar artificialment la vida, provar nous medicaments, experimentació...- però si el malalt té una família que se l'estimi i que sàpiga buscar l'assessorament adequat, podrà impedir patiments inútils i podrà aconseguir que el malalt mori amb la dignitat que tot ésser humà es mereix. Per això dic que cada cas és cada cas.

No fer una llei pro eutanàsia no vol dir que hagis de condemnar uns familiars que han avançat una mort per estalviar patiments... però sí que hi ha d'haver una barrera legal per evitar altres avançaments per altres motius. A Holanda ja hi comença a haver veus que demanen una revisió de la llei, perquè els abusos, a l'empara de la llei, són constants, diaris. I després, també com a conseqüència de la llei, comença a estendre's entre la gent gran o malalta la idea indiscriminada que fan nosa, que és millor deixar-ho córrer, i cada cop ho diuen abans, per "no molestar"... Aquest fenomen em sembla horrorós. Per mi, en aquest aspecte, la millor llei seria un criteri general de respecte al procés natural vida-mort, amb unes precaucions per evitar tant experimentacions mèdiques com avançaments interessats.

No m'agrada la comparació entre els animals i els éssers humans. Em sembla perillosa. Els éssers humans podem aprendre moltes coses també en el moment de morir. I els familiars i amics dels éssers humans que es moren podem aprendre moltes coses al costat del moribund... Els animals no poden aprendre res, perquè no poden entendre ni la vida ni la mort. Ni saben què és la natura.

He tingut en poc temps l'experiència de dues morts molt properes. En tots dos casos, els últims dies, els "vius" vam patir molt... però cap dels dos malalts no va patir. Ens en vam assegurar. No hi va haver eutanàsia: hi va haver un final natural... sense patiment. Ja havien patit prou tots dos, pobrets, al llarg de la seva vida i durant l'última malaltia. Hem comprovat que si la família vol, és possible una mort digna, i alhora natural... i a casa, o almenys envoltat dels teus, fora de la UVI, i amb consciència gairebé fins als últims moments. Després hi ha un temps, l'agonia, l'estat de coma (uns dies, unes hores, de molt patiment per a la família, que li sembla que allò no s'acaba mai i que és "indigne", però no ho és, és simplement la mort, és una cosa natural, s'ha d'assumir), però amb un bon control mèdic el malalt no pateix, simplement es va apagant... fins que se'n va. Aquesta és la meva experiència.

És un tema molt polèmic, però no voldria que hi hagués una llei que permetés a terceres persones decidir sobre els últims instants de la meva vida. En totes les lleis d'eutanàsia hi ha la possibilitat "extrema" que decideixin la teva mort uns metges anònims "en bé del malalt". Seria sortir del foc (fugir de l'acarnissament terapèutic decidit també per uns metges) per caure a les brases (uns altres metges que decideixin que ja no tens una "vida digna"). M'estimo més córrer el risc que decideixin "dia a dia", si jo no puc fer-ho, la gent que m'estima, sense constriccions legals ni d'un tipus ni d'un altre.

És molt difícil escriure sobre aquests temes amb les necessàries precisions. I parlar-ne, uf, hi podríem estar hores, dies...

Torno al començament: "La mort intime", de Marie de Hennezel. Dóna moltes llums sobre la "dignitat" dels últims moments de la vida humana. (I no és una visió "religiosa" del tema, eh?, que ningú no s'ho pensi. L'autora és atea o com a màxim agnòstica. I el pròleg ja he dit que és de Mitterrand, que no era pas creient).

Gràcies, Rosa, per treure l'assumpte amb aquesta delicadesa amb què ho has fet. I gràcies per la paciència... si has arribat fins aquí.

és un tema tabú... no hi ha consciència col·lectiva vers aquest aspecte... queda a interpretació personal... però desperta inquietud i por el fet d'escurçar la vida d'una persona... sentim impotència i no sabem què fer ni què opinar... estimem tant a la persona que no la volem veure patir, però... no sabem clarament quin és el camí a seguir... el sentiment està confús... tot allò que és terminal ens espanta i ens deixa a les fosques... però és bo pensar-hi i reflexionar i discutir...
una abraçada!

hi batega, d'alguna manera, el concepte d'eutanàsia?

Dius que has vist patir molta gent i hi poses com a exemple:
a) Un familiar llunyà que patia gangrena i li van haver d'amputar dues cames.
b) la teva àvia
c) el teu gos, que de vell es mor i pateix.

Aquesta sensació que tu tens també la he tinguda quan he vist patir algú en fase terminal i comprenc molt bé el que tu hi dius. Moltes vegades m'he preguntat si calia patir tant si a la fi havia de morir, però les coses estan així. És un problema ètic i moral.

M'ha agradat molt aquest escrit perquè no està de més una reflexió sobre aquest tema que tard o d'hora, i val més que sigui tard, tothom l'ha o l'haurà de viure de molt a prop.

Una vegada més, Rosasp, felicitats.

Molts petons

els teus principis (i també els teus dubtes) sobre una qüestió que ens afecta tots.
He vist morir molts éssers estimats i, fins ara, he tingut la sort de veure'ls morir dignament. Si això ja és dur, no vull ni pensar que es deu sentir quan, perquè la llei ho vol, has de contemplar amb impotència la prolongació innecessària del sofriment.
Has tractat un tema de molt interès. I ho has fet amb sensibilitat i amor. Com sempre.
Una abraçada

Ho has expressat molt bé, es un tema en el que hi han moltes controvèrsies. Però patir i fer patir no crec que sigui molt cristià, ni musulmà, ni budista ni ...
Potser no sigui ni humà.
Una abraçada.

llegint el teu escrit. Crec que, precisament perquè ets una persona sensible et planteges totes aquestes preguntes. Quan vaig llegir "El Cerebro del Rey", del neuròleg Nolasc Acarin, em va impressionar la manera com tracta la conveniència o no d'informar els malalts de la seva situació terminal. Crec, com ell, que de vegades, no fent-ho els impedim compartir el seu dolor, demanar consol i suport en el seu sofriment, exterioritzar les seves pors, i fins i tot fer allò que ara s'en diu un testament vital, és a dir, decidir amb plena consciència sobre l'eventual prolongació artificial de la seva vida.

Moltes gràcies per una reflexió tan carregada d'amor i de sensibilitat.