Flors pel meu estimat

La primera vegada que vaig sentir aquella olor, va ser a quarts de vuit del matí d'un dilluns de mitjans de març. Feia molt fred i queia una pluja menuda i espessa que més aviat semblava aiguaneu, tot i que ja erem a les acaballes de l'hivern. Al passar pel revolt del club de tenis, una aroma de flors se'm va ficar pels circuits de la calefacció impregnant momentàniament tot l'interior del cotxe. Roses, vaig pensar. Una llambregada de reüll m'ho va confirmar: a la tanca de l'altra banda de la carretera hi havia un gran ram de roses vermelles i blanques. De seguida, la bafarada de gasoil del camió que duia al davant va substituir aquell perfum, obligant-me a tancar l'entrada d'aire exterior. Durant molta estona, el trànsit i el paviment relliscós em van fer oblidar aquell fet.

La ràdio informava de l'estat de les carreteres. Hi havia retencions per tot arreu. A la C-17 unes obres restringien el pas dels vehicles; al cinturó litoral, l'autobús del Prat s'havia avariat al mig del carril de sortida; a la A-7, un turisme havia saltat la mitjana anant a parar a sobre d'un motorista que circulava en sentit contrari i que havia mort a l'acte. Mentre escoltava, distreta, aquest cúmul de desgràcies quotidianes, aturada a la cua de la B-23, potser a conseqüència de l'ultima notícia, em va venir al cap un tros de conversa que havia sentit el dissabte a la carnisseria del poble: un xicot s'havia estavellat amb una moto contra una tanca de la carretera, quan anava cap a Barcelona a veure el futbol. Sense adonar-me'n, vaig relacionar la mort d'aquell noi amb l'olor de flors d'una estona abans. Com era que m'havia arribat aquella fragància, tan penetrant i tan fresca, tot i que duia les finestres tancades?.

Des d'aquell dilluns, cada matí es repetia la mateixa història: arribava al revolt del tenis i se m'omplia el cotxe d'olor de flors. A la llum grisenca de l'alba espiava, obsesionada, la tanca florida, alentia una mica la marxa i aspirava profundament l'aire perfumat. Era increïble! Com podia un sol ram emetre aquell perfum que ho envaïa tot? El més curiós era que tot i que el ram el canviaven només el diumenge i que el dimecres les flors ja eren brutes i marcides, la seva olor persisitia tota la setmana amb la mateixa frescor i intensitat, com si les acabessin de posar. A més, no sempre hi havia roses. De vegades era un ram multicolor, amb boixacs, camèlies, margarides... O també clavells sols, anemones, mimosa…En canvi, l'olor era sempre de roses.

ooOoo

L'estiu es va presentar de cop, amb una agressivitat aclaparadora. Des de primers de juny les temperatures es van enfilar de valent. Al juliol, el termòmetre fregava els trenta graus molt abans de les vuit del matí. Jo anava i venia amb l'aire condicionat sempre al màxim i amb el circuit exterior tancat, per tal d'evitar que el vent calent en disminuís l'eficàcia. El ram seguía lligat a la tanca, però, potser perquè no en percebía l'olor, me'n vaig oblidar. Només de tant en tant, el canvi de color de les flors em feia llençar-els-hi una mirada ràpida, com per assegurar-me que el ritus setmanal es mantenia.

No va ser fins a mitjans d'agost, en plenes vacances, que em vaig adonar que feia molts dies que els colors del ram eren els mateixos. Una tarda d'infern, tornant de la platja, vaig reduir la velocitat i vaig baixar el vidre de la finestra. La ventada tòrrida em va llençar a la cara una olor com de floridura, una barreja de vell, de tancat i de marcit. És clar que no canviaven de color, les flors! Les hi havien posades de plàstic!. Tanmateix, vaig pensar, sense poder evitar un sentiment de tristor, potser resultava massa car, ara a l'estiu, posar cada setmana un ram fresc.

ooOoo

Les primeres tempestes de tardor mai no havien estat tan benvingudes. L'aire, els colors, tot era net després de les pluges. La frescor convidava a circular amb les finestres mig obertes. El ram de plàstic encara era allà, no l'havien tornat a canviar més i seguia escampant aquella olor estantissa que recordava les sales de vetlla dels tanatoris.

Una nit d'octubre, tornava tard cap a casa després d'un avorridíssim sopar de feina. El día havia estat rúfol. Tot i que no plovia, el terra era moll i, només deixar l'autopista, ja van començar a aparèixer els bancs de boira. Vaig haver de reduir a segona, de tan poca visibilitat com hi havia. Com que se m'entelava el parabrisa, vaig obrir el circuit d'aire exterior, barrejant fred i calor i concentrant-ne la sortida per tal de mantenir el vidre prou clar. Tot i així, els costats no s'acabaven de desentelar. Confiava que la boira fos només a la vall, i que al anar pujant s'esvairia.

A mesura que m'acostava al revolt del club de tenis, vaig notar que la pudor d'humitat que produïa la barreja d'aire calent i fred s'accentuava i es transformava fins a esdevenir una ferum putrefacte, com d'animal mort de dies que s'hagués rebentat, escampant per l'ambient la fetidesa dels seus budells corrumputs. Vaig tancar de cop l'aire i la calefacció, aguantant-me les nàusees com podia, i vaig accelerar. La boira projectava contra el parabrisa mig entelat remolins de gotetes microscòpiques en un ball marejador. Semblava com si els fars se m'haguessin tornat opacs o que fessin menys llum del normal. De sobte, en ple revolt, una ràfega molt més espessa, un llençol opalescent, s'em va venir al damunt travessant la carretera com una exhalació, al mateix temps que alguna cosa, un manyoc blanquinós, se m'estavellava violentament contra el vidre, dibuixant-hi un cercle d'incrustacions de colors, com el que hauria deixat una bestiola, un insecte molt gros o un ocellot.

Esglaiada, amb el cor bategant-me a cent per hora, vaig aturar el cotxe uns mètres més amunt, arrambat al talús, espiant pel retrovisor per tal d'esbrinar què era el que m'havia colpejat i on havia anat a parar aquell espectre lletós. Vaig agafar amb mà tremolosa la llanterna que sempre duia a la guantera i vaig sortir del cotxe, respirant fondo, en un esforç per asserenar-me. Em va venir un calfred al adonar-me que l'única olor clarament perceptible era la de la terra molla. L'aire era net i la boira molt menys densa. Un esgarip llunyà d'au nocturna trencava el silenci de tant en tant i una brisa suau gronxava els pins sobre el talús. Vaig baixar fins al revolt del tenis. El ram de plàstic era allà, lligat a la tanca amb un filferro, brut i descolorit. Vaig travessar la carretera, i, resseguint el marge amb la llanterna vaig veure, entre uns matolls, una mena d'embalum blanc. El vaig collir. Era un ramet petit, un bouquet fet amb flors silvestres de molts colors, embolicat amb tul i setí i lligat amb cintes blanques i roses, que penjaven pels costats. Era un ram de núvia, una toia matxucada, trepitjada, vermellosa de fang i de sang.

ooOoo

Dissabte, a la carnisseria, vaig sentir a dir que s'havia casat la noia que sortia amb aquell xicot que es va estavellar amb la moto contra una tanca de la carretera, quan anava cap a Barcelona a veure el futbol.