Pretèrit perfet

Ella li va telefonar ben bé per cortesia; li sabia greu que s'assabentés pels amics que havia tornat. Ell va voler saber alguna cosa més de la seva nova vida. Van quedar de trobar-se al vell restaurant basc on havien sopat tants vespres, abans de lliurar-se l'un a l'altre amb la passió encesa de la clandestinitat. Com sempre, ella va arribar primer. Com sempre, ell es va lamentar de la durada de les reunions de feina. Es van fer un petó d'amics. Cap dels dos havia tornat al restaurant en els darrers tres anys i el van trobar canviat. En lloc de la cambrera amb davantal blanc i còfia, amable i discreta, quasi còmplice, que els deixava els menús i esperava, lluny de la taula, que la cridessin, hi havia un home jove amb ganes de suggerir especialitats i de recomanar les més cares. Els honestos plats típics de la cuina basca ―els suculents remenats de bolets, els untuosos peixos en cassola de fang, les saboroses angules d'Aguinaga― havien desaparegut del menú. A canvi, hi havia un reguitzell de menges, la descripció de cadascuna de les quals ocupava tres o quatre línies. L'ambient del restaurant també era diferent. No era la decoració: encara hi havia els mateixos plafons de fusta a les parets, els mateixos aplics amb pantalles crema i els mateixos llumets sobre les taules. Potser només era que les bombetes eren més fortes, però hi mancava aquella atmosfera d'intimitat que tant els agradava.

Ella ho trobava divertit. Ja li anava bé no haver-se d'enfrontar amb un passat ple de recels, de pors, d'inseguretats; ja li agradava retrobar-lo en un entorn més neutre. Ell semblava desconcertat, cohibit, sense el domini de la situació a què estava acostumat. Ella va escollir un plat dels de quatre línies; ell, un peix a la graella. Ell va proposar que beguessin xampany per celebrar la retrobada; ella va dir que preferia vi blanc.

Mentre sopaven, ella va parlar de les experiències de la seva estada a l'estranger i dels reptes de la nova feina que l'havia fet tornar. Ell va parlar de l'empresa de sempre, dels directius i consellers de sempre, de la dona i els fills de sempre. Les taules s'anaven omplint. Ella s'havia assegut, com de costum, d'esquena a la porta, i cada vegada que entrava algú veia com ell, instintivament, aixecava els ulls, deturava la conversa, i observava, inquiet, els nouvinguts. Amb melangia, ella va recordar com se'ls accelerava el cor, es deixaven anar les mans, s'enrigidien i adoptaven una actitud distant mentre durava la inspecció; com, un cop segurs que no era ningú conegut, entrellaçaven els dits, es refregaven les cames l'un a l'altre sota la taula, i abaixaven la veu per dir-se que s'estimaven, en un paroxisme d'excitació continguda. Ella va pensar que tot allò era prehistòria; el va veure derrotat i va sentir llàstima. El va convidar a prendre una copa al seu pis nou.

En el crepuscle tènue de la cambra, els llavis van trobar els llavis, les llengües es van obrir pas en els pous càlids i delerosos de les boques; els dits van descordar, deslligar, desfer...; deslliurant la pell d'inútils vestits, van recórrer antics camins buscant la seda, el vellut, la turgència, la humitat; els cossos, encesos de desig, van ser el nus gordià que desfà l'espasa d'acer que fendeix, implacable, un llaç lúbric i expectant.

Ell es va adonar que ella li feia unes altres carícies, que havia canviat de perfum, que el seu sexe tenia un altre gust. Ella va pensar que tot plegat feia una certa olor de ranci, que era patètica aquella sensació de déjà vû. Ell va encendre l'enèsim cigarret assegut al cantó del llit. Ella es va aixecar i es va posar una bata fina de color blanc. Ell es va vestir, li va fer un petó a la galta i va marxar dient "ja ens veurem". Ella va obrir les finestres de bat a bat i, mentre el veia allunyar-se amb tots els vidres del cotxe baixats, va deixar que el corrent d'aire s'endugués el fum i les olors. Va engegar el CD amb el comandament, es va deixar caure al sofà i, amb els ulls tancats, va cantussejar: "Addio, del passato bei sonni ridenti...".