El vol

Duia la roba xopa, i dels cabells li regalimava l'aigua per l'esquena i pels costats de la cara. De tant en tant s'apartava el serrell del front amb un gest brusc de la mà dreta, sense distreure's ni un segon d'aquell cel de plom que se li buidava al damunt. Mesurava l'espai rectangular a passes curtes, lentes i desmenjades; en repassava els límits centímetre a centímetre; passava la mà per la paret i feia caure la sorra de l'arrebossat calculant que la pluja l'arrossegaria fins al desguàs, el taponaria i s'hi formaria al voltant un bassalet on els pardals anirien a beure.

Va tornar a mirar el cel. A l'horitzó, sobre el mar, s'insinuava una ratlla prima, verdosa i lluent, premonició de la fi de la borrasca. D'una xemeneia emergia un fum negre que enlloc d'enlairar-se s'escampava com un bolet atòmic i omplia de volves de sutge una renglera de tovallons estesos. "Quina bestiesa", va pensar, "estendre els tovallons amb aquest temps". Una garsa es va aturar en una antena de televisió, va grallar dues vegades i va tornar a aixecar el vol. Es preguntà si les antenes de televisió foragitaven els ocells. Cada vegada venien menys orenetes. L'embadalia el vol de les orenetes vora els balcons, ran de terra, o amunt, amunt, en les tardes blavisses de l'estiu.

S'assegué a cavall de l'ampit amb les cames penjant, una a dins i l'altra a fora. L'esquena repenjada a la paret, els ulls tancats i el cap tirat enrere, comptava les gotes que se li estevellaven a la cara i relliscaven galtes avall. Badà la boca per atrapar aquell líquid que li alleujava més la set del cor que no pas la de la gola. Quan va tornar a obrir els ulls, un colom recelós se la mirava des de l'extrem del muret. L'observà, immòbil, tot recordant aquella vegada que va intentar salvar-ne un que havia caigut del niu abans d'aprendre a volar. "Que trist!", murmurà.

El vent empenyia els núvols a caramulls deixant al seu darrere una filagarsa grisa mentre s'enduia la pluja terra endins. Una merla va xiular molt a la vora. No la veia, però podia imaginar-la saltironant entre els geranis i les petúnies del terrat del davant; eixugant-se les plomes estarrufades; picotejant els granets d'escaiola que escampaven els canaris de les gàbies penjades sota l'encanyissat.

No suportava el ocells engabiats. Els veia com la seva pròpia caricatura, sempre captiva de la mà generosa que l'alimentava, que la tenia en una gàbia confortable, que la protegia de les inclemències, no del temps, sinó d'una vida malaltissa i turmentada. A canvi, havia de cantar alegrament tot el dia, cada dia, agraint la bondat de l'amo. I ara, la cuidava perquè no es morís massa aviat?, perquè seguís cantant per a ell, dins la gàbia daurada? Ja no la deixava sortir ni al balcó. Hi havia barrots pertot, li amagava les claus, la vigilava, tenia espies que li controlaven cada moviment. Havia anhelat tant el moment en què el carceller es deixaria la porta oberta, les claus al pany o a sobre la taula, a l'abast de la seva mà! Havia somniat tant l'instant en què, traspassat el llindar, volaria per sempre més en llibertat, cel enllà, seguint les orenetes en migració cap a un estiu sense fi!

La tebior d'un raig de sol li acaronà els cabells xops al mateix temps que un canari encetava una refilada melangiosa. Començava a sentir aquelles veus estranyes que l'envoltaven de feia temps: de primer, només un xiuxiueig, el càntic d'un salm en una església llunyana; després, de mica en mica, s'apropaven, alçaven el to, cridaven, l'eixordaven, li retrunyien al cervell, l'embogien...! Van callar de sobte. Aleshores s'adonà de la xiscladissa de la gent al carrer. "No et llancis!", li deien. Li havia caigut la sabatilla del peu que tenia a fora. L'udol estrident d'una sirena de policia s'acostava a tota velocitat. Els canaris, a les gàbies, piulaven tots alhora, desaforats. Les veus tornaven. Es contemplà un moment el peu descalç, estengué els braços enfora amb els punys serrats i passà rabent entre els balcons llançant a l'aire un esgarip d'au salvatge malferida.