Silenci

Un relat de: Ricard M. Aldea
Silenci profund.
Ni tan sols ella, avesada a copsar i retreure sons que no provenen de pàgines que tomben, sentí les passes que van precedir al frec que el cantell del paper produí en el seu coll.
Un full ensangonat va caure a terra i, en aquell mateix moment, un empedreït lector de novel·les negres sortia amb sigil de la sala i la vida de la bibliotecària s’esvania en silenci.

Comentaris

  • Resposta a Sr. Garcia[Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 01-04-2018

    Gràcies pel teu comentari.

  • Resposta a Lledarat.[Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 01-04-2018

    Moltes gràcies pel teu comentari. De fet són un convençut que no calen gaire paraules per a explicar l'essència d'una història.

  • Negra[Ofensiu]
    SrGarcia | 31-03-2018

    La novela negra més curta que he llegit mai. Molt bona, Ricard.

  • breu breu[Ofensiu]
    lledarat | 27-03-2018

    a vegades no fan falta moltes paraules per fer un bon relat i aquest és el cas, um relat divertit i original, assassinada amb delicadesa es podria dir degut a l'arma fina, haurem d'esperar que algun altre lector de nobeles policíaques vingui a resoldre el cas...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

13 Relats

29 Comentaris

330906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/