Jo també vull un estat propi

Ens inviten a unir-nos a la campanya per demanar un Estat propi. Jo, que formo part del moviment que defensa la independència de la meva nació des que vaig tenir ús de raó, m'hi adhereixo immediatament.

Raons? Totes les que es vulguin. Però, sense voler-me significar ni en idees ni en sentiments, en donaré algunes.

Ara, pensant per on començar el relat, em ve a la memòria una exclamació del mestre Xavier de Maistre, viatjant entorn de la seva cambra (El LLamp, edició 1991, pàg.86):

"Oh Temps! divinitat terrible! no és pas la teva dalla cruel, el que m'espanta; temo els teus horribles fills, la Indiferència i l'Oblit, que de les tres quartes parts de la nostra existència en fan una llarga mort".

Perquè jo, sabeu?, estimo la meva pàtria. Però què és la Pàtria? Què és el que em fa sentir desgraciat si l'abandono? No seran sols els camps i les seves muntanyes. No seran els seus ciutadans, a la major part dels quals no conec. No serà el seu govern estatal, que no té res de meu, ni atén el meu benestar. No sera solament la meva llengua, ben pròpia, única al món per les seves qualitats.

¿No serà que sento arrelat dins un patrimoni col·lectiu que es diu "nació"? ¿No serà que sóc receptor d'una herència, amb tot el que té de seu, de bo i de dolent? ¿No serà que accepto desesperadament una llengua, uns monuments creats per la nació on vaig néixer o on em van criar, on em vaig fer, una terra de la que em sento, voluntàriament, part integrada i inamovible? ¿No serà que em sento culturalment, històricament i idealment català?

Sóc un ésser diferent dels que consten catalogats i numerats en l'arxiu de la corona castellana. No d'ara, sinó de sempre. O, al menys, des de sis-cents anys enrera... La diferència la clama en calma, parsimoniosament, la nostra història, en qualsevol dels seus succesos, insignificants o èpics.

Obrim a l'atzar una història de Catalunya. L'atzar ens porta a un esdeveniment poc important del regnat de Pere III. El comte-rei Alfons havia fet unes donacions parcials als seus fills, que Pere anul.là, sabent que el poble s'hi oposava. La reina Elionor de Castella digué el seu espòs: "Senyor, esto no consentiria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos".

Li contestà el rei: "Reina, reina, el nostre poble és franc, e no així subjugat com lo es el poble de Castella".


Subjugar... Es veu que l'afany de domini es du a la sang, com el pactisme, com tot allò que fa diferents els castellans de nosaltres...

Si no fossim del tot diferents no parlaríem una llengua del tot diferent, per exemple. Si no fossim del tot diferents, la península ibèrica organitzada per nosaltres, seria com fou la corona catalano-aragonesa durant l‘Edat Mitjana: una Comunitat de Nacions Lliures, i no, com és ara ( forjada pels castellans), un Estat decadent de fa segles, amb voluntat d'imperi.

Per això, que és poc, i ja és molt, JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI!