QUADRE 10: OCELL SORTINT DEL MAR

Un relat de: rober
QUADRE 10: OCELL SORTINT DEL MAR

Era un home gran, li tremolaven les mans, tenia la mirada intensa i desprenia molta energia.
-----
Trobar l’equilibri és el més complicat que hi ha i una de les coses que me’l proporciona és la música. La música em dóna la capacitat d'alliberar la ment de volar de sortir del meu interior i sentir una llibertat total on el meu cos deixa de ser una presó per a convertir-se en una cosa que està allà, ja que, el meu esperit està molt lluny. A sortit de dins el meu cervell l’aigua, les emocions i vola cap al cel fent piruetes gaudint de la sensació de l’aire, l’escalfo del sol, sense cap direcció determinada tan sols pel simple fet de volar de sentir la màxima expressió de la llibertat i felicitat, no pensar en res, notar a la teva pell tots els elements, ser un punt més en tot el univers.
No hi ha fronteres, no hi ha límits perquè el teu límit no és el cos, aquest cos garratibat pel pas dels anys. Anys d'experiència i saviesa d'alegries i penes que m’han fet créixer com a esperit i ara la meva energia és massa gran per aquest cos tan minvat de forces. La intensitat és tota interior, cada cop es va acumulant més a dins i no pot sortir. Somiar l’allibera una mica aquesta presó que és el cos, però al despertar es desespera al tornar-se a trobar més lligat que mai.
Dies eterns, nits de insomni, el cos es queixa i l’ànima també. Gràcies a la medicina he allargat la vida però la vellesa marca el seu ritme constant i impecable i cada cop més el meu jo físic fa menys, es disminueix, es trenca, s’esmicola i no perdona.
No perdonen el genolls que es queixen de tants anys caminant, corrents i saltant sense descans. Els ulls fatigats de mirar es neguen a enfocar bé i les parpelles els ajuden a descansar impedint que entri tanta llum. Les mans es tornen maldestres, cada cop menys hàbils menys encertades, més dèbils. El cap més lent, més pacient, menys rebel i revolucionari acceptant doncs, no queda més remei, la decrepitud del pas del temps.
L’ànima es va apoderant del cos i cada cop té menys espai perquè és l’únic que creix i que cada cop té més energia fins que al final decidirà abandonar aquest cos, ja que, cada cop que ha intentat volar massa lluny el cos no li ha permès.
És tal aquesta potència que va agafant l’essència del meu ser que sento com intenta alliberar-se del cos, que és fent-lo morir intentant desconnectar tots els òrgans vitals i com la medicina i va posant remeis químics intentant simular l’eterna joventut, però no ens enganyem és una batalla perduda perquè l’ànima creix i reclama el que per dret és seu la llibertat, i tot comença adonant-te un dia que on et sents més lliure és escoltant música i llavors prens consciència que aquest cos no és teu i que aquí només estàs de pas.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

25 Relats

14 Comentaris

2000 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com