Parlem d'amor?

Calava el cap i el vent pareixia sacsejar-li la seva arrissada cabellera contra les galtes emblanquides per culpa de l'imbècil fred, les fulles seques del carrer anaven a una velocitat tan gran... que ni tan sols podria haver-hi fixat la vista en una d'aquelles. Unes gotes li caigueren al front. I sí... un altre cop no era l'única que era trista. Els núvols sofrien una greu acumulació de pena en les glàndules lacrimals al no ser compatibles amb els dies solejats. Un dia tapat, com n'era el cas, era motiu per que unes petites llàgrimes caiguessin damunt la petita silueta de la jove. Però la seva pena no era la dels núvols. Un cop més havia estat ferida per l'espina que havia fet un profund orifici en el ventricle superior esquerre. L'amor que residia en la cambra des d'aquell dia no havia fet res més que créixer i augmentar les seves dimensions. Havia descobert que l'espina sempre hi seria; que el sentiment tan fort que sentia mai desapareixeria com en altres ocasions no tan intenses havia passat.