El promès de la nena

Un relat de: bloodymaruja
Què és l'última vostè?. Guaita, no és pas la senyora Puri?
He vingut a buscar una mica de llom que aquí el tenen molt bo. Es veu que es maten els porcs ells.Ara, ja se'l fan pagar, ja.
Nosaltres tots bé, gràcies.
I el seu marit? .Com es troba? .Em sembla que patia del cor , oi?
Ai, quin greu, li acompanyo el sentiment. Que al cel sigui, doncs.
Sap que casem la nena?. Sí, ja té vint-i-tres anys. Creixen. Ja se sap, el jovent amunt i nosaltres avall.
Ara, ha fet una sort... l'altre dia va venir el promès a demanar-la . Li va portar una polsera d'or amb unes pedres molt maques.I va tenir la finesa de portar-nos un detall a nosaltres també. Un rellotge de paret d'aquells de pèndol que fa un goig que enamora. I fa uns tocs molt bonics: dong- dong, ding-dong, com de campanetes.

Es va quedar a dinar i ara preparem l'aixovar que ja li ensenyaré. Unes blondes i unes randes!! Només li diré, tovalles d'aquelles de fil, dues dotzenes. De te, de taula gran, de taula petita, de totes mides. Amb uns brodats de Talavera que enamoren.

Nosaltres no vam voler que la nena estudiés, amb les quatre regles les noies ja en tenen prou. Ara, ben ensenyada a fer la feina de casa: cuinar ,rentar, planxar, cosir i brodar. S'ha brodat uns jocs de llit de Lagartera que les veïnes se’n fan creus. I tan maca com és.
És que encara que tingui servei, que en tindrà, ha de saber fer les coses per a poder manar i que les minyones no facin el dropo.

Es casen al juny, a Sant Iscle de Vallalta. La família del nuvi en són descendents i hi tenen els tallers de joieria.
Doncs la nena no ens callava que volia estudiar francès i una mica de comerç per si de cas no trobava cap noi que li agradés prou per a casar-se i, com que va al carrer Pelai a aprendre de tocar una mica el piano la vam apuntar a l'acadèmia i, vés per on, allà va conèixer el Ciclòster, que acaba la carrera de comerç per fer de director dels tallers de la família. Són joiers. Ai, ja li he dit.
Sí, sí , es diu Ciclòster. Es un nom estrany, però tot és acostumar-s'hi. El pare també se'n diu: Ve d'una prometença que va fer el seu avi.
Resulta que la família eren pobres com les rates, deu o dotze germans i l'avi, que es deia Iscle com el sant del poble, era el petit. I com que no tenien terra ni res, es va embarcar cap a Colòmbia per a veure si tornava ric i es podia casar amb alguna pubilla.

Portava a la maleta el pèndol de saurí que feien servir per a trobar aigua i fins i tot metalls, que era un do que els venia d'antic en aquella casa.
A Colòmbia, va trobar una índia d'aquelles que van mig despullades que li va fer perdre els quatre duros que portava i prou que anava a buscar a veure si trobava or o alguna cosa, però el pèndol no semblava funcionar en aquelles terres i cada cop estava més trist i no gosava tornar cap a Sant Iscle més pobre del que havia marxat. A més, no sabia com fer per a comprar el bitllet de tornada, que era una mica gandul de mena, la mar el marejava molt i no es veia amb cor de pagar-se el bitllet fent feina en un vaixell ple de delinqüents malcarats.

Desesperat i a punt de fer un disbarat, va sortir cap a la selva a veure si en un rierol que hi havia podia trobar alguna pedreta d'or ,al menys per a poder tornar.
De cop i volta, el pèndol va revifar-se i començà a girar embogit sobre l'entrada d'una mena de cau per a conills. L'Iscle va agafar una de les pedres que omplien el forat.
Era brillant, de color carabassa i tenia unes taques verd maragda que refulgien al sol.
De sobte, la medalla de la comunió que era l'únic de valor que li quedava, record de la seva padrina, atreta per una terrible força, es va despenjar del seu coll i s'enganxà a l'estranya pedra que, per un moment va semblar perdre una mica de brillantor. La feina va ser seva per a desenganxar la medalleta i tornar-se-la a posar.
Va amagar bé el cau amb unes branques i amb la pedra ben guardada a la butxaca se'n va tornar cap al poblat a trobar un perdulari americà que també voltava buscant metalls preciosos.
Al mostrar-li la pedra aquest va dir que era un mineral que atreia l'or com un imant, que buscaven científics de tot el món però del qual mai ningú no havia trobat cap jaciment. Per a comprobar-ho li feia apropar la medalla i, no fallava mai, s’hi enganxava tant que amb prou feines la podien separar.
I l'americà vinga preguntar on era la mina, para haser prospecsiones juntos , però l'Iscle, dropo però no ruc, ni paraula. Ja sap com som els catalans.

Fins que va llogar uns quants indis de família de la noia , sí, d'aquella meuca, van començar a treure pedres i només amb una ja va poder comprar el terreny i, és clar , a vendre mineral com a descosits i , molt ric, va poder tornar al poble.
Al mineral el van batejar en honor de Sant Iscle, que a Colòmbia es deia San Acisclo.
Com que la paraula Isclestorita és difícil de pronunciar: Veu com s’enganxa la llengua ? Is-cles-to-ri-ta, la va batejar Ciclostorita que és més fàcil en castellà . El dia de la inaguració de les instal•lacions, quan van trencar una ampolla de xampany a la porta de la mina, va prometre que de tots els seus descendents, al hereu el batejarien Ciclòster. I ve t'ho aquí el nom del xicot. I el rel.lotge que ens ha regalat ve de l'afició que tenen aquella gent als pèndols. Es clar, en van fer la seva sort.
Miri, ja l'avisaré per venir a casa a ensenyar-li l'aixovar de la nena. Ara marxo, ja no puc esperar més . Faré un arròs amb conill de quatre menuts que em quedaven d'ahir.
Si ve algú , doni la tanda.
Què diu, que ha perdut les arracades?.
No, dona, no. Se les deu haver deixat a casa. Ja ho veurà com les hi trobarà. I doni records al seu noi.

Comentaris

  • M'has deixat de pedra![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 02-12-2016 | Valoració: 10

    Bona barreja de jocs de paraules, imaginació i pedres precioses que s’atreuen com ho fan els enamorats.
    Un petó maquíssima!
    Olga

  • Fabulós![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-12-2016 | Valoració: 10

    Et felicito per aquest relat tan proper i tan viu. M'has fet pensar molt amb el meu entorn, a les carnisseries d'aquí dalt, de Ribes de Freser, amb el carrer Pelai on vivia la meva àvia, amb Colombia, on hi va anar el meu tiet, fill de l'àvia del carrer Pelai, que es va casar amb una colombiana de faccions indies i amb Sant Iscle, perquè estiuejant a Vallgorguina hi baixàvem sovint, fins i tot a cavall. Felicitats pels diàlegs, per la proximitat i per fer-me passar una bona estona. Una abraçada, Maria!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de bloodymaruja

bloodymaruja

54 Relats

346 Comentaris

42189 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
En aquesta instantània, la laboriosa Bloodymaruja rep una meravellosa colecció d'estris per fer conserva. Regal que apreciarà tota la família i que li permetrà nodrir com es mereix l'embadalit marit.
Si em voleu preguntar les receptes per preparar conserves a nivell semi-industrial o alguna altra cosa em podeu escriure a:
bloodymaruja@gmail.com