Ostres Nonna, quina preciositat de conte. Possiblement molts dels que correm per aquí haurem viscunt un moment semblant.

Se'm fa una mica difícil dir-ne alguna cosa al respecte. Estic davant de la pantalla amb un somriure al rostre, i imaginant la petita amb la guardiola. Pensant que és veritat, que a vegades ens oblidem que hi ha regals molt especials que no es poden trobar a les botigues. Em fas pensar en les mares en general i, en especial en la meva. Sempre seran les mares, jo no sé què faria sense ella.

Trobo que és una história preciosa i perfectament explicada. No li sobra ni li falta res. Hauria d'estar als llibres de les escoles.

La meva enhorabona, Nonna. M'ha encantat aquesta història.

Abraçadotes mil.


Salz.

Carai, que intens. A mida que llegia m'anava omplint una desolació immensa. Tan gran que quasi mareja. Amb un relat cru i nu, has traspassat les sensacions al lector, i m'he sentit caient en un abisme negre i sense final.

Un relat de gran intensitat i sinceritat. Es veu que escrius des de dins, i això és bo.

T'animo a seguir escrivint i a seguir vivint. I espero que tot aquest malestar i aquesta buidor ja hauran marxat!

Abraçadotes Marteta!


Salz.

Si jo sabés dibuixar, triaria aquest poema. Petit, però gran. Discret, però fort. Breu, però infinit.

Senzillament perfecte. Engloba tot el que un tema com aquest pot demanar. Si tingués una frase més, s'espatllaria.

Grandíssim poema. Un barret per tu, ben gran!!

Petontets.


Salz.

És d'aquells petites poemes que són molt grans. M'agrada molt la brevetat, i en aquests quatre versos hi ha tot el que cal dir. No cal dir res.

El punt i seguit és una de les millors maneres d'expressar que tot continua, que no té per què acabar aquí.

Sé que no dic gran cosa, em sento impactada, i em costa reaccionar. No sé com fer arribar mitjançant les lletres la sensació tan intensa que m'ha provocat aquest poema. Em sap greu...

Per mi, és perfecte.

Abraçadotes.


Salz.

Hola Marc.

No sé com tens la tria de poemes però, a falta de cauen les fulles (que no he trobat...) jo proposo aquest si no te l'han dit ja.

M'agrada per la seva senzillesa, pel repàs del temps viscut i les ganes de viure el que vindrà. M'agrada perquè, tot i parlar de la mort de manera directa, em sembla altament vitalista.

Si ja el tens a la llista, en buscaré un altre. Però no és fàcil! N'hi ha molts de molt bons i no fa fàcil la tria!

Abraçadotes!

Salz.

Gràcies per oferir-me aquest poema tan preciós, on toques de manera magistral els silencis.

Conec els diferents silencis, i ara he vist la meva errada. Sóc presa fàcil del silenci i sovint m'engoleix... i el recolzo quan no toca.

Ara m'adono que el silenci es pot combatre. M'agrada el silenci, i sovint em costa adonar-me que no sempre és bo. Que a vegades angoixa, i mata i plora.

M'encanta aquest poema Nonna. M'agrada com parles dels diferents silencis que podem trobar. I, sobretot, m'agraden les tres darreres estrofes, perquè em fan obrir els ulls i adonar-me que el silenci pot ser amable, però també tan aspre que pot arribar a fer mal. De nosaltres depèn transformar-lo en la cosa positiva.

Visca el silenci si fa escriure coses tan precioses i tan clares com aquesta!

I no dubtis a indicar-me tants relats com vulguis. És un plaer per l'ànima i els sentits llegir-te.

Abraçadotes!

Salz.

Moltes gràcies pel teu comentari a Teatre. Anima molt que et diguin coses així.

He estat fent una ullada pel teu raconet que pràcticament desconeixia,i quina sorpresa! Tindré feina en revisar el que tens escrit!

M'he decidit, però, per aquest. Per què? Pel títol primer de tot. Demà... fa mesos que somnio en un demà millor que mai no arriba. Hi ha moments en què necessitem una petita empenta, algú que ens digui que no tot és tan negre com imaginem. Penso que he arribat a aquest poema perquè el necessitava.

Me'l miro, mel regelleixo, i no puc evitar que lentament, mot a mot, un petit somriure comenci a prendre forma en el meu rostre, perquè tens raó, perquè arribarà un demà que serà verdor, i calor i cançó. Perquè hem de creure que arribarà, encara que d'entrada no ho sembli.

Nonna, jo també et felicito per aquest poema, no només pel poema en si; també pel que dóna, pel que regala. Per aquest petit somrís que pren forma lentament a mida que es llegeix.

Moltes gràcies Nonna!

Abraçadotes.


Salz.

He d'admetre que he entrat a llegir aquest relat pel títol. Les estacions sempre m'agrada imaginar-les buides, de nit potser, sense vida... aparent. M'atrauen les estacions quan les imagino així, i alguna cosa em deia que si llegia un relat amb aques títol, l'encertaria.

El principi del text m'ha despistat. No podia imaginar-me qui era la persona. Algú que ha perdut el tren i no té on anar? Un lladegot? Un fugitiu? Algú que ha arribat al lloc equivocat? En cap moment he imaginat un jubilat del lloc. Amb aquest principi, has fet que volgués seguir per veure qui era i què hi feia allà.

M'ha agradat el ritual, des que entra a l'estació, fins que surt. especialment, vull destacar el mot cerimoniosament, s'ajustà cerimoniosament la gorra. Aquí veig com és d'important per ell. No és una rucada, és una cosa que per ell adquireix el to de cerimònia. Imagino els gestos, lents, però ferms, elegants fins i tot, amb aquella petita solemnitat amb què fem coses absurdes quotidianes, però importantíssimes per nosaltres.

Fa lleugera llàstima el protagonista del relat. Perquè hom imagina el bon home, que ha dedicat tota la vida a fer el que millor sabia, i que ara que ja no ho pot fer, no li troba sentit a la vida. Però és llei de vida, i bé que ho sap el senyor en el moment en què li amaga a la seva dona el que realment fa. D'alguna manera, el protagonista sap que és el que li toca viure, que no ho canviarà i, potser per això, no es veu capaç de dir-ho.

Bon relat, company! Sabia que optant per llegir-lo, l'encertaria!


Abraçadotes.

Salz.

M'agrada el missatge del poema. M'agrada molt i molts hauríem de practicar-ho més sovint. Que la vida no és llevar-se, anar a treballar, tornar i anar a dormir. No. La vida té una pila de petites coses que la fan més lleugera, més bella i, tal volta, més fàcil.

Tan de bo cada dia puguis sguir fent tot això. Que la vida no t'ho espatlli enlluernant-te amb coses que no valen res. Són les petites engrunes, les coses menudes, les que ho fan tot més senzill.

Abraçadotes,

Salz.

Tots hem tingut alguna vegada aquest moment de fusió amb la vida. I agrada. Per això el teu poema val molt la pena. Perquè a mida que una avança pels seus versos, mot a mot, ens anem traslladant a un paratge perfecte. Sense presses, sense sorolls estridents, sense foscor.

Em veig de sobre caminant per l'herba, verda, molla de rosada. Em sembla respirar fins i tot l'aire més fresc i més pur del que és habitual. I fins i tot sento l'aigua.

Per això m'agrada el teu poema. Perquè llegir-lo esdevé un parèntesi en el dia a dia. Llegir-lo, tancar els ulls, i traslladar-se a un lloc únic i nostre.

Quin bell refugi!

Enhorabona pel poema. Ha fet viatjar la meva ànima a aquell lloc en el moment que més ho necessitava. He entrat a la llista de la categoria de Poesia i he escollit el teu poema, a l'atzar, perquè el títol m'ha cridat. Suposo que la necessitat de fugir m'ha fet veure que, rere la caigua de l'aigua i la carícia de l'arbre, hi havia alguna cosa que valia la pena i em faria sentir millor.

I així ha estat. Gràcies.


Abraçadotes,

Salz.

Aquesta crisi que m'ha tocat tant de ple (com a molts d'altres suposo) m'ha canviat la mirada i el pensament. I llegint el teu poema, em veig a mi mateixa, davant del mirall, com tants dies he fet, pensat què descarregar i què carregar què no carregar.

Per algun estrany motiu, tot i l'amargura del tema que toques, li veig un toc d'humor, potser en el to de les paraules, o en les paraules usades, o simplement per la darrera estrofa, altrament molt ben buscada.

Però aquest to d'humor no li treu la gravetat i la crida a una reflexió que necessitem. O potser que la vida ens obliga a fer. Bàsicament, per com estan anant les coses.

Per l'empatia que em provoca el poema, per com el veig d'encertat i de real, et felicito pel poema.

Un barret per tu! Abraçadotes,


Salz.

Comences fort, eh?

Bob relat. El títol ja ens dóna una pista que el poema no serà el summum de l'alegria. Ens dóna un to de monotonia que no sona gens agradable.

I quan ens endinsem als versos se'ns confirma aquest sentiment d'apatia; en certa manera la sensació com de rebuig de la nostra realitat. Les imatges que descrius em transmeten confusió, certa angoixa, tristesa, desesperació. I que les sensacions que sents arribin al lector ja és un gran què!

Ai l'amor! L'etern mal dels poetes sense el qual la nostra vida perd tot sentit!

És un bon començament i t'animo a seguir escrivint. És la millor manera d'aprendre i millorar dia a dia. I aquí, a RC, aprendrâs molt. Hi ha gent realment bona!

Ja ens diràs si guanyes els Jocs Florals!


Abraçadotes i, com no, benvingut a la família relataire!


Salz.

Xiqueta, és normal que no hagis trobat el meu mail. No el tinc posat enlloc! Aquí te'l deixo: sr.keating@gmail.com
No prometo res, però per provar-ho no perdem res!
I ja que hi sóc, encara que tard, et felicito pels cent relats.
i a seguir escrivint! No ens fallis als que et seguim!

Una abraçadota!

Salz

A vegades, uns ulls, una mirada, ens canvia la vida. És aquell petit refugi que tenim, on només hi entrem nosaltres. Quan som dins, tot és absurd, sense sentit, sense ganes.

M'agrada molt com descrius el que hi ha 'si surto dels teus ull'. Com la vida queda sense sentit, si no hi ha aquells ulls tan preciosos que ens entenen.

Veig, a través dels teus versos una gran complicitat. Molt gran entre la persona i els ulls que es necessiten. Tots necessitem aquella mirada que sabem que ens ajuda, ens anima, ens estima. I sense ella, no som res més que vianants damunt la terra.

L'apatia, la desgana, es fa mestressa de la nostra vida quan no tenim aquell preuat refugi.

M'ha encantat aquest poema, de veritat.

Espero que no t'ofenguis si et dic que m'ha fet pensar en els ulls de la meva petita Dàlmata. M'has aportat la sensació de seguretat, de tranqui·litat, que un sent quan mires aquests ulls.

M'emporto aquest poema cap els meus preferits, perquè em recordi que tinc la sort de tenir uns ulls que em fan sentir segura i serena.

Enhorabona pel poema. Deixo el meu barret a terra!

Abraçadotes,

Salz.

Moltes gràcies per teu comentari. T'agraiexo molt les teves paraules.

No sóc cega (sortosament), i potser per això em costa parlar amb total propietat del teu poema. Així que parlaré imaginant-ho.

M'agrada el títol. M'agrada perquè li dones un protagonisme especial. Perquè, imagino, un cec sense el seu bastó, deu trobar moltes més dificultats de les que ja pot tenir. M'agrada que el bastó sigui un personatge més, al nivell del cec.

Veig molt clar el contrast entre el món que el cec veu i el que veuen els altres. Entre la llum i la foscor. Potser pel vocabulari que has utilitzat, quan parles del cec i del bastó, del seu interior, el món se m'enfosqueix al voltant. Realment em crea l'angoixa que em causaria no tenir visió.

I a banda trobem el món, el que és enlloc del que sembla. I aquí el món al meu voltant torna a reviure.

Finalment, la poca humanitat que respira tot el poema, per desgràcia sovint massa real, li donen el toc de gràcia a tot el conjunt. Són com dos bàndols, un amb més sort que l'altre, però sense ganes d'acostar-hi una mà.

Quina pena, com som els humans...

Bon poema.

Una abraçada.


Salz.