Cercador
La llei del més fort
Un relat de: Josep Ventura- Compartir:
Ja no recordava quants dies feia que no plovia, tant que li agradava sortir a passejar quan la tarda feia el baix i tot era ple d’aromes d’herba molla, i embadocar-se mirant els cargols com s’enfilaven als fonolls. Però a fora de la seva casa queia un sol d’estiu que cremava i mig endormiscat esperava el capvespre per sortir a fer un tomb. De cop i volta va sentir un soroll fi a l’entrada i tot els seu cos va tremolar de por. Com una ombra, caminà pel passadís estret i fosc fins l’última estància, i aterrit, es quedà ajocat escoltant. La fressa ara era més forta, algú volia entrar i no podia, si almenys hagués tingut una altra sortida, haguera marxat com un llamp, però estava atrapat i si aconseguien entrar seria la seva mort.
Després d’una estona de patiment extrem, el soroll va parar i algú molt suaument s’allunyà de la seva casa. Va estar unes hores immòbil, escoltant, i relaxant-se de la por que havia passat. Molt lentament va fer unes passes fins a l’entrada on es notaven les estrebades d’algú que havia volgut entrar i no va poder.
A fora ja començava a ser llustre i un aire calent anunciava una nit càlida. Va sortir de casa amb la sensació de que el perill havia passat. Va caminar fins a unes roques properes, i es va asseure fruint de les olors de l’herba i matolls ressecs. Mentrestant, un tall de lluna anava pintant-se en un cel d’un vermellós lluent. De sobte va pressentir el perill, però ja no va ser a temps de marxar corrents, els seus músculs no l’obeïen.
Estava hipnotitzat, tot ell tremolava, i el cor el tenia a punt d’explotar. En els seus ulls de conill tendre hi havia el terror de la mort mentre la boca de la serp començava a engolir el seu cap. Des de la branca més alta d’un pollancre l’àliga s’esmolava les urpes.
Comentaris
-
I malgrat tot l'amor[Ofensiu]iong txon | 28-12-2013
és el centre de la natura i de totes les criatures. És important adonar-se d'això.
Un microrelat ben construït que manté la tensió i la intriga del lector fins al final. Et felicito.
Que acabis de passar unes bones festes!
-
Por, neguit, calma, terror, angoixa... i tristesa...[Ofensiu]Ze Pequeño | 27-12-2013
Ostres, he passat de l'angoixa a la pensa en uns instants... El misteri atrapa des del primer moment, i quan un ja comença a relaxar-se, de nou torna a aperèixer i se'ns posa el cos alerta.
Ara, el que no esperava, era que fos un conil! I mira que sóc de bleda (i tot i que potser soni lleig...) que m'ha fet més pena això, que no pas que fos una persona... suposo que tinc el xip que els animals estan més indefensos...
Tot i així, penes a banda, bon relat, mantenint el misteri del protagonista fins el final, i alterant les emocions, de la por al neguit, del neguit al relax, i del relax de nou al terror i a la tristesa final.
Abraçadotes.
Salz. -
Ben portat[Ofensiu]Naiade | 15-12-2013 | Valoració: 10
Un relat colorista, ple de natura i belles descripcions, com ja hi ens tens acostumats. Llàstima pel pobre conillet que rep. Però la natura és així.
A pesar del trist final, m’ha agradat.
Una abraçada
-
Que bo que està el conill![Ofensiu]Olga Cervantes | 28-11-2013 | Valoració: 10
M'has fet passar molta por en un lloc on em pensava que hauria d'estar tranquil.la i molta por fora, on hauria d'haver estat més espectant. Pobre conillet! Una abraçada.
Pinya de rosa -
Acurada narració[Ofensiu]Galzeran (homefosc) | 17-11-2013
no tots els patiments els tenim només els humans. Les bèsties també passen les seves pors i temences. I tenen els seus finals marcats, malgrat ignorin els temors vitals que ens acompanyen a tots.
Un relat molt ben trobat, felicitats Josep! -
Piràmide alimentària[Ofensiu]Carles Ferran | 16-11-2013
Molt bon relat que manté l’atenció fins un final inesperat. La piràmide alimentaria no té descans.
-
Por de la selva[Ofensiu]allan lee | 16-11-2013
la llei del fort sobre el més petit.
M'ha agradat de dalt a baix i sento la por- i també pena- per aquest protagonista de la banda dels temorencs. Un bon relat.
Una abraçada
a -
àpali![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 16-11-2013 | Valoració: 10
Mare de Déu santíssima! I jo que em pensava que es tractava d'un hipi que vivia al bosc! Sóc un ingenu. Un final bestial, una escena que tinc guardada a la memòria, amb el pobre conillet glaçat davant la boca oberta de la serpota aquesta! Mama, por! Una abraçada.
Aleix
Valoració mitja: 10
l´Autor
116 Relats
491 Comentaris
95831 Lectures
Valoració de l'autor: 9.96
Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.
Llegir es la gana insatisfeta del pensament.
Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.
regastell@hotmail.com