Detall intervenció

RE: Pregunta per un tema que em té apabullada

Intervenció de: Ze Pequeño | 05-08-2014

allan, no crec que pugui ajudar-te gaire. Des de fa molts anys que no tinc avis. M'hagués agradat, però no els tinc des de fa molt....

Tanmateix, a nivell personal, puc dir que sempre he pensat que fer-se gran és molt trist. I tenir el cap clar, i ser conscient que el cos va minvant, i que malgrat qualsevol esforç, sabem que no hi ha tornada enrere, angoixa. Suposo que tot depèn de com s'ho pren cadascú, però a mi, que encara no he arribat a la vellesa (37 anys es considera vellesa...??) m'angoixa molt pensar-ho...

Abraçadotes!


Salz.


Respostes

  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    Nonna_Carme | 05/08/2014 a les 10:47
    Hola, Sílvia! Jo sí que conec gent vella: Em conec a mi mateixa : ti nc 81 anys i el meu marit en té 84.
    He hagut de renunciar a fer moltes coses que m'agradaven i m'omplien la vida: fer jerseis , punt de creu i cosir en general , però n'he trobat d'altres que em fan feliç: He tingut la gran sort de trobar Relats en català i he fet un munt d'amigues i amics . Quan la inspiració m'és esquiva, entro al forum i sóc feliç mantenint contacte amb la resta de relataires..
    Crec que la solució al teu problema seria buscar una cosa, tan sols una , de moment, que la mantingués amb la ment desperta i amb ganes de lluitar.
    No és fàcil, (jo també haig de lluitar quan la impotència s'apropa massa), però la meva experiència em diu que es pot aconseguir.
    Malgrat les nostres xacres, el meu marit i jo vivim una de les etapes més felices de la nostra vida.
    Espero que la meva expeiència t'hagi ajudat una mica.
    Una forta abraçada, estimada Sílvia.
    • La teva experi'encia
      allan lee | 06/08/2014 a les 17:20
      m'ajuda i no una mica sinó molt. Saber de primera mà tot el què sents és grandiós. No ho dic només pel fet que em diguis que sou feliços, sinó perquè em dónes pautes per tractar amb la meva familiar. Hi ha alguna cosa que la distreu; "atacaré" per aquí. Però, Nonna, les "ganes de lluitar" crec que ja no hi són. I aquest sentiment ha de ser que et surti de dintre, no sé cóm provocar-lo en una altra persona. Tinc feines a provocar-me-l jo mateixa. Però n'extrec una saviesa molt gran del què em dius. Hem d'estar ocupats, absorbits en alguna cosa, "sortir" de dintre nostre. T'estimo molt i t'estic agraïda. Dóna besets al teu marit tan guapo.
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    Ze Pequeño | 05/08/2014 a les 12:47
    allan, no crec que pugui ajudar-te gaire. Des de fa molts anys que no tinc avis. M'hagués agradat, però no els tinc des de fa molt....

    Tanmateix, a nivell personal, puc dir que sempre he pensat que fer-se gran és molt trist. I tenir el cap clar, i ser conscient que el cos va minvant, i que malgrat qualsevol esforç, sabem que no hi ha tornada enrere, angoixa. Suposo que tot depèn de com s'ho pren cadascú, però a mi, que encara no he arribat a la vellesa (37 anys es considera vellesa...??) m'angoixa molt pensar-ho...

    Abraçadotes!


    Salz.
    • Salz!!
      allan lee | 06/08/2014 a les 17:24
      Hola reina, doncs, com apunten per aquí baix, sí, crec que als 37 ja es pot considerar "bellesa" en molts aspectes...;-))
      No sé si és tant el declivi físic com la suma del físic i el mental. Jo també vaig perdre fa temps al pare i als avis, però crec que no vaig ser molt conscient del seu estat,vull dir, no m'ho mirava com ho faig ara, només veia que la vida fa néixer i morir, i no em feia més preguntes. Una abraçada, guapa, "bella"!!!
  • reflexió a partir d'allò viscut i d'allò après
    iong txon | 05/08/2014 a les 18:00
    Gràcies per esmentar-me d'una manera tan amable, no cal dir que en aquest cas l'admiració és recíproca.
    Sobre això que comentes, puc compartir el meu punt de vista sobre el tema. La meva dona treballa en una residència i potser ella podria parlar-ne amb més coneixement, En el meu cas no sé si serà divagar o experiència, o una mica de tot. Per l'edat que tinc ja he perdut els quatre avis, i els pares comencen a fer-se grans. El que recordo dels darrers anys dels avis i àvies és el que de fet es pot veure de seguida a qualsevol residència: cada persona és un món, i cadascú envelleix segons el seu caràcter i segons la situació que té. En una mateixa sala hi pot haver una dotzena d'ancians i sempre n'hi ha algun més despert o més alegre que la resta, normalment més ensopits, cadascú segons la seva situació mental o de salut. Parles de depressió. En l'aspecte psicològic, tan important, segurament és una qüestió d'actitud i d'hàbits, però si ja és difícil emmotllar-los a l'edat adulta, imagina't de vell. Suposo que en aquest cas, si ja no és cosa de metges i de medicació (que podria estar indicada si hi ha una depressió seriosa) es tractaria de poder donar una bona atenció i un ambient tan familiar com sigui possible.
    Així que per aplicar-nos el "cuentu" nosaltres mateixos i poder arribar –si hi arribem –a vells, amb el caràcter més agradable i positiu possible, ens convé tenir cura de la nostra actitud davant la vida i les dificultats, i tenir cura dels nostres hàbits, també dels mentals. Perquè, com deia Gandhi, tot comença amb l'ús que ens acostumem a donar a la nostra ment:

    "Tingues cura dels pensaments perquè esdevindran paraules.
    tingues cura de les paraules perquè esdevindran actes
    tingues cura dels actes perquè esdevindran hàbits
    tingues cura dels hàbits perquè forjaran el teu caràcter
    tingues cura del teu caràcter perquè formarà el teu destí
    i el teu destí serà la teva vida"

    Mahatma Gandhi
    • D'acord amb tu Iong
      allan lee | 06/08/2014 a les 17:32
      que sempre que sigui possible un ambient de familia i benestar és el que s'ha de procurar als avis. Nosaltres ho intentem, no obstant, el declivi que anem veient és seguit i ràpid, sobretot anímicament. Jo no sóc alegre- per desgràcia meva i dels meus- i em costa sobreposar-me a més pensaments tristos. Gràcies pel que expliques- quina feina tan important fa la teva dona!- i mercés per la cita i pel teu interés ( mmmmm. sóc pesada. Encara que sigui de Gandhi, no m'agrada gaire, és tan reduccionista! Cada cop em sembla més alarmant voler encabir, en un aforisme, tota una vida ) Molts petons!!
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    David Gómez Simó | 05/08/2014 a les 18:14
    Hola, allan lee, demanes respostes a un tema complicat i que no en té només una: n'hi han tantes com persones i potser alguna més.

    Actualment treballo en una residència d'avis on la mitja d'edat supera els 85 anys i et puc assegura que hi ha de tot. Avis amb ganes de festa i de fer moltes coses, fins i tot buscar parella; d'altres que accepten la vellesa com quelcom inevitable i consideren que amb el viscut ja està bé; n'hi ha que fan el cor fort i intenten aparentar alegria; i, molts, es deprimeixen i lamenten el que han deixat enrere i tot el que no poden fer.

    Davant d'aquests la millor resposta és oferir-lis nous estímuls, obligar-los a fer (sí, obligar) allò que encara poden fer, sigui anar a comprar o a veure una pel·lícula, al teatre si lis agrada més; fer-los partícips de les nostres experiències, demanar-lis consell encara que desprès no fem cas, escoltar-los i parlar de foteses amb ells. En resum: ajudar-los a trobar un al·licient al fet de viure cada dia.

    Pel que fa a tu, no et deixis arrossegar, ja sé que de vegades és molt difícil, sobretot quan l'afecte juga un paper important. El teu bon estat de salut física i anímica és un bé per a tu i per a ell. Cuida't. Escriu. I, sobretot, gaudeix de la vida, la que tens ara amb una persona gran al costat i la que tindràs dintre de molts anys quan tu també siguis gran.

    Una abraçada, Sílvia, ens llegim.

    (Per cert, Salzburg, 37 anys sí es consideren bellesa).
    • Estimat David
      allan lee | 06/08/2014 a les 17:42
      m'emociona aquesta experiència teva, m'emociona i admira. També intentaré fer això que dius: "obligar". Sempre he tingut aquest dubte, i com que sóc de pasta de viu i deixa viure, mai se'm havia acudit de forçar una mica la situació a l'hora de tractar la meva familiar. Em costarà; no sé dirigir ni fer pautes pels altres, però potser en petites dosis seria positiu. T'agraeixo moltissim que em parlisd'aquest aspecte.
      Pel demés, de tot cor et dic que intento gaudir la meva vida, però tinc un bitxo malvat a dintre que em corseca, una larva estúpida. Estic intentant empeltar el meu ADN amb el seu perquè a l'hora de les ales jo també pugui ser-hi. Bueno, és una brometa de CF, no facis cas;-))
      Moltissimes gràcies i una abraçada i tota la meva admiració per la teva feina.
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    Aleix de Ferrater | 05/08/2014 a les 18:25
    Caram Sílvia, has tocat un tema molt profund i de manera molt realista. Jo, com a ex-periodista que sóc, m'avergonyeixo sovint del paper dels mitjans de comunicació actuals. Hi ha una sèrie de temes que sempre es tracten des d'un punt falsament optimista, com la gent gran (que fan moltes activitats, que estudien informàtica, fan gimnàsia, fan de cangurs, caminen molt i és fantàstic ser gran), la gent solidària (la gent és molt solidària, el jovent és molt solidari,tothom és molt solidari i participa en alguna ONG, etc.), els cecs (estan molt ben preparats, ara tenen molts ajuts i avenços informàtics, fan molt d'esport i van per tot arreu, etc.) i d'altres, on la realitat es canvia per un desig. M'agradaria que... i aquest "que" el convertim en una falsa realitat. Hi ha un tant per cent baixet de gent gran que fa totes aquestes activitats, però no pas tothom. Hi ha gent solidària, però molt poca. Hi ha cecs que fan moltes coses, però no pas tots. En fi, que la vida és d'un color real i no pas de color rosa, com voldrien alguns. La realitat és la que és i tu has plantejat un tema amb tota la cruesa del món. Jo professionalment conec moltíssima gent gran i gairebé tots tenen problemes i molts, problemes molt greus. És difícil trobar una sol.lució. Cal il.lusió. Per a mi, aquesta és la qüestió, cal il.lusió. Però quan no es té, què cal fer? No ho sé. Escriure pot ser una bona teràpia, parlar, també. I per acabar, el problema pot ser doble, de la persona gran que pateix aquesta depressió i de la persona jove que la cuida, que pot anar pel mateix camí. Petons i abraçades per a tots aquells que pateixen!

    Aleix
    • El teu realisme
      allan lee | 06/08/2014 a les 17:50
      és el meu, Aleix. No ens posarem a plorar, però els colors rosa ja molesten bastant. Aquest escrit és un article sincer i clar. Il.lusío! què donariem molts per tenir-ne sempre! O almenys de tant en tant. Parlar va bé sens dubte, però arriba un punt on parlar no és suficient o bé ja està tot dit, o el que escolta ja està tan ple que no li cap més paraula. Una abraçada molt gran, periodista escriptor.
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    bloodymaruja | 05/08/2014 a les 19:10
    Hola Sílvia:
    Jo cuido la mare (89) i el pare ( 90) . Sóc filla única i visc al mateix replà així que després de la feina i gairebé tots els dies de festa estic sempre amb ells.
    La meva mare va tenir una depressió terrible que li ha durat més de 4 anys. Per a tractarla, visitavem un magnífic psiquiatre i sofròleg. , el Dr, Rubió. S'ha posat com una rosa, i, a més,amb aquest metge parlen sovint de la mort i com acabar la vida en pau .I la trobo feliç. Sempre està contenta i animada , malgrat el mal que li fan les cames. Perd vista i gairebé no pot caminar.
    El pare és una mica més queixós però surt cada dia a passejar.Gairebé ja no li queden coneguts ni amics ( se li van morint)
    Un consell: Fes-li molts petons , però molts ( això ho cura tot) i si veus que et diu que està en un pou ( Tots els avis diuen això quan tenen depressió ) porteu-la a aquest metge. Treballa per mútues , i si vas particular no és gens car..
    Amb el meu pare cantem ranxeres, corridos i algun tango tots dos junts, i em fa plorar quan em diu, orgullós ; " mira, encara em sé la lletra.."
    I em diu; " Aquesta la cantavem amb el Bepet de Cal Ton, Ja és mort fa anys, però cantavem molt bé tots dos"
    Vaig a fer-los el sopar...
    Molts petons, guapa i ànim !!
    • Bloody!
      allan lee | 07/08/2014 a les 08:15
      m'hi vols, a casa teva? Una temporada, per fer-me pagues d'aquesta altra realitat! Bromes a banda, us imagino a la perfecció, i només puc dir que els teus pares són afortunats de tenir-te, i a l'inrevés, també. Ets una força de la natura. Prenc nota del Dr. Rubió. Suposo que treballa a Barcelona. En parlaré amb els fills. Moltes gràcies, estimada Bloody.
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    Mercè Bellfort | 05/08/2014 a les 23:39
    Juatament avui fa quatre anys que va morir el meu pare. Tenia 86 anys. La meva mare que ara té 88 anys i jo (filla única) vam viure intensament amb ell els darrers dies de la seva vida. Sabia que havia fet metàstasi del càncer i que s'apagava per moments. Ens ho va posar molt fàcil a les dues: es va deixar acompanyar per nosaltres i va acceptar serenament l'arribada de la mort.
    Des de llavors la meva mare viu amb mi i tinc la sort que té el cap molt clar malgrat cada dia té més dificultats per caminar. Igual que el meu pare ella accepta tot el que la vida li ofereix, gaudeix de qualsevol detall i parla de la mort ( i de l'eutanàsia també) amb gran naturalitat. La veig molt tranquil·la, amb bon humnor i feliç.
    Ara bé, i jo em pregunto: i si els meus pares haguessin entrat en una forta depressió en els darrers anys de la seva vida com hagués reaccionat jo? Difícil contestar fins que no t'hi trobes. Crec, però, que m'hagués hagut armar de paciència i fer-los costat en tot moment, cuidant-los, recordant vells temps, parlant de coses i persones que els interessés i sobretot intentar fer-los somriure amb simples mostres d'humor per tal de desdramatitzar la situació. Intentar també cuidar-me i trobar espais per a mi fent allò que m'agrada per tal d'oxigenar-me una mica.
    En fi, entenc que estiguis apabullada, Sílvia, i et desitjo que entre tots t'ajudem a tirar endavant. Cuida't molt, sobretot! Si tu estàs bé, tot resulta més fàcil.
    Una abraçada, estimada!
    • Merceta
      allan lee | 07/08/2014 a les 08:23
      cóm voldria poder posar en pràctica aquest fet, en mi i en d'altres: l'acceptació. Quin punt de vista tan magnífic, tan lluminós. Us veig, la teva mare i tu, parlant de petites coses grans, també de la mort. La persona que viu ara amb mi no vol parlar de la mort, està sempre angoixada, només repeteix què lletja és la seva vida ara que s'ha fet gran. Tampoc té una "connexió" especial amb ningú. Com en el cas teu i el de la Bloddy, on els avis o l'àvia us tenen com a "filla especial", en el nostre cas no és així. Jo no sóc filla seva, i amb els seus fills és difícil l'entesa.
      M'has donat unes pautes meravelloses: les vull per mi ara i en fer-me gran. Acceptar el què toca. Moltes gràcies estimada Mercè. M'ajudes molt.
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    magalo | 06/08/2014 a les 01:01
    Hola Silvia ,vull explicar-te com els va als meus pares. Viuen a la casa de sempre. Jo hi vaig viure com la meva germana fins que ens vam casar, que vaig anar de lloguer. Ara fa uns 7 anys vam tornar-hi perquè la casa era molt gran per ells. Vam transformar el dalt en vivenda per el meu home i jo i els nostres dos fills. Això vol dir que cada moment els vaig a veure.
    La mare te 83 anys i està operada tres cops dels malucs. Va amb bastó pel carrer i a casa encara cuina, rega, planxa, cus...ho fa tot. Sempre ha sigut molt pacient i comprensiva i segueix amb el seu bon humor de sempre. És del tipus de persona que si passa quelcom dolent li treu importància. El pare és molt metòdic. Bon conversador. Té rampells de mal geni i sempre li ha agradat molt el bricolatge. Per desgràcia no pot fer tot el que voldria perquè no hi veu gaire i tampoc hi sent massa. Però no tira la tovallola i fa servir les tres lupes que té per llegir les lletres grans dels diaris o quan és a la parada del bus pregunta a la gent quin autobús arriba per assegurar-se que és el seu. I com això moltes coses. Tenen una torre a les afores on estiuejàvem des de que les filles érem petites i on ens vam fer grans. I més endavant cada cop hi hem anat menys. En canvi el pare encara ara, des de que ja no va poder conduir, no li fa res anar-hi sol i se'n hi va amb tren. Fa de jardiner, de paleta, de llenyataire. És un cul d’angúnies ple de vida que arrossega a la mare per fer junts el passeig diari.
    Si estan junts, ell és el bastó que l’ajuda a caminar i ella és la vista i la oïda d’ell. I és molt difícil imaginar que un dels dos es quedi sense l’altre.
    Moltes vegades quan els veig fer alguna cosa junts amb tanta il.lusió em fa enveja que en tinguin més que jo. Jo no sóc com ells però m'hi vull assemblar.

    Un petonàs
    Marta
    • Marta
      allan lee | 07/08/2014 a les 08:33
      els teus pares són una joia i estic segura que el fet que visqueu a la mateixa casa els hi dóna seguretat. Quin gran plaer veure els pares tan actius i inquiets i amb interessos en tantes coses! El nostre cas és molt diferent. L'avi tampoc tenia il.lusions per gran cosa des que es va jubilar ja fa molt- l'any passat ens va deixar- i l'àvia tampoc ha sabut trobar causes on posar-hi l'esforç o les ganes. Ben cert que ho intenta- ahir va passar la tarda fent una truita de patates bonissima- però després torna a caure en la tristesa. Moltes gràcies per explicar la teva experiència, estic segura que no només a mi em serveix i m'admira. Una abraçada molt gran, estimada Marta.
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    rautortor | 06/08/2014 a les 11:52
    Tots t'han donat molt bons consells.

    Jo t'adjunto un poema.

    Auca del ben morir

    On és la força dels anys feliços,
    on són els somnis de tanta vida,
    la calma i la il·lusió, on l’alegria?

    Per què se’m menja la tristesa,
    fins on s’endinsa aquest gran pou
    on caic, fosca endins, sense remei?

    Conec els noms i les paraules,
    noto les mans i les distàncies,
    visc la serenor d’anar morint.

    Per què, doncs, se’m torba el gest;
    i aquest vent que m’arrossega?
    on faré cap si vaig caient, caient...

    Dóna’m la mà, dolça estimada,
    endreça el meu ensopiment,
    que amb tu de guia, res no em fa por,

    ni el vent, ni el buit, ni el salt,
    ni tants de miratges malmesos,
    miralls deslluïts per la basarda.

    Somriu, alleuja aquest calvari,
    conta’m rondalles de bonança,
    permet que dormi en la teva pau.

    • RE: RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
      iong txon | 06/08/2014 a les 16:41
      Un poema molt bonic Raúl. Et felicito i et dono les gràcies per compartir-lo.
    • Estimat Raül
      allan lee | 07/08/2014 a les 08:36
      és un poema d'amor bellíssim. La darrera línia,

      Permet que dormi en la teva pau

      obre encara més les expectatives d'aquest cant d'estimació.
      Moltissimes gràcies per ser-hi. Una abraçada amb el meu carinyo

      s
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    Anaïs | 07/08/2014 a les 13:06
    Bones Allan,
    a casa vam tenir la meva àvia fins que es va morir com un pollet, tenia Alzheimer. Per altra treballo en una residència. Veig molts casos diferents, cada persona és un món.
    Els moments que estàs vivint són complicats, hauràs de treure força i ànims d'on sigui, però sé que ho faràs.
    Sí, hi ha persones que es prenen la vellesa diferent, però això va a caràcters. La depressió és un tema difícil, per més ajuda que tu puguis donar, és la persona que ha de sortir del pou.
    Donar consells és molt difícil, ja que no hi ha una recepta màgica, si la tingués potser la patentaria i guanyaria la primera pela, ja que seria fantàstic poder dir: fes això i allò, i que sempre funcionés. Des de la meva opinió però, crec que has de trobar l'equilibri entre un suport que no esdevingui compassió i una mica de disciplina sense que esdevingui mà dura. És a dir, intentar que aquesta constant de tot el dia trist vagi disminuint.
    Té alguna afició? intentar que la reprengui.
    Donar-li motius per sentir-se útil. No sé si camina o va en cadira de rodes, si té bona visió i bona oïda. Però posem el cas que es pot moure mínimament bé. M'hauries d'ajudar a regar les plantes, per dir alguna cosa. Ara a l'estiu moltes s'han de regar cada dia, a veure si li crea una rutineta que almenys aquella estona estigui distret...
    No sé, ja et dic, és moooooooooolt complicat aconsellar. Però sobretot sobretot, cuida't tu, perquè si tu no estàs bé no podràs cuidar bé.
    Un somriure i molta força,
    Annaïs
    • Hola Annaïs
      allan lee | 08/08/2014 a les 08:39
      miraré de fer això que em recomanes, trobar motius per fer-la sentir d'utilitat. Sé que és una bona cosa, però a la pràctica és complicat, almenys per mi. No sé com explicar-ho, però necessito molta paciència, no em sé posar al "mando" i dirigir la situació. T'agraeixo la resposta llarga i interessant. Una abraçada.
      • RE: Hola Annaïs
        Anaïs | 08/08/2014 a les 09:15
        Són emocions i moments que costen d'expressar, fins i tot pels que pensem que tenim certa facilitat per les paraules escrites, però entenc el que dius. Dir les coses és immensament més fàcil que haver-les de fer, companya. És una situació nova que desconeixem, no sabem com ho podem fer, ens sentim petitets... però diuen que la vida "és un tango que s'ha de ballar", encara que xafem els peus del nostre acompanyant... Intenta-ho i ja em diràs com ha anat. Però per si de cas no et va bé, no siguis exigent amb tu mateixa i et donis "cops de cap", no som supermans ni superwomans i els temes psicològics i emocionals són més difícils de reconduir que els físics.
        Una abraçada,
        Annaïs
  • RE: Pregunta per un tema que em té apabullada
    Annalls | 07/08/2014 a les 16:24
    A la vellessa hi ha de tot igual que a la resta de la vida. Aquesta persona segurament esta deprimida per la manca de moviment. El psiquiatra ja la tracta? Té una fisio?
    Crec que el problema és l'estat dànim més que el fisic tot i que aquest arrastra. No sé en quines condicions està però caldria que sortis, que veies altra gent, hospital de dia etc... a casa tencada cada cop ireu pitjor les dues.

    Una abraçada

    Anna

    Conec casos com el teu i d'altres com un Sr que als 101 al trobar-lo desprès d'un aplec ens va dir disculpant-se: Porto la cadira perquè em canso!!!!!!!!!! Als 94 quan el vaig coneixer ballava les sardanes i als 98 va començar a escoltar-les. I un de 88 que fa dos anys va anar al Machu Pichu i etc....
    • Hola Anna
      allan lee | 08/08/2014 a les 08:50
      ben cert que de casos n'hi ha de totes maneres, però crec que la gran majoria de persones fan davallades físiques i mentals en anar-se endinsant a la vellesa, i a banda que siguin persones bones, amables i fins i tot encantadores, viure amb ells i estar pendent de les seves necessitats significa, almenys en la majoria dels cassos, anar a ritme d'aquesta persona, ralentitzar tota altra manera de viure. Jo em trobo en aquest cas. Per molt que a la tele ens parlin de persones grans que van en globus, fan escalada o nedin mil metres cada dia, la majoria dels cassos no són així. Coincideixo amb l'Aleix que molt acertadament posa el dit a la llaga: ara, sembla que tot sigui color de rosa, i no. Les famoses surten dient que el càncer que acaben de patir les ha fet millors persones, etc. Potser és cert en el seu cas, però en general, un càncer es passa amb nàusees, fàstics i dolors. En fi, moltes gràcies per la teva resposta, Anna, una abraçada.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: