RE: Pregunta per un tema que em té apabullada

Hola, Sílvia! Jo sí que conec gent vella: Em conec a mi mateixa : ti nc 81 anys i el meu marit en té 84.
He hagut de renunciar a fer moltes coses que m'agradaven i m'omplien la vida: fer jerseis , punt de creu i cosir en general , però n'he trobat d'altres que em fan feliç: He tingut la gran sort de trobar Relats en català i he fet un munt d'amigues i amics . Quan la inspiració m'és esquiva, entro al forum i sóc feliç mantenint contacte amb la resta de relataires..
Crec que la solució al teu problema seria buscar una cosa, tan sols una , de moment, que la mantingués amb la ment desperta i amb ganes de lluitar.
No és fàcil, (jo també haig de lluitar quan la impotència s'apropa massa), però la meva experiència em diu que es pot aconseguir.
Malgrat les nostres xacres, el meu marit i jo vivim una de les etapes més felices de la nostra vida.
Espero que la meva expeiència t'hagi ajudat una mica.
Una forta abraçada, estimada Sílvia.

allan, no crec que pugui ajudar-te gaire. Des de fa molts anys que no tinc avis. M'hagués agradat, però no els tinc des de fa molt....

Tanmateix, a nivell personal, puc dir que sempre he pensat que fer-se gran és molt trist. I tenir el cap clar, i ser conscient que el cos va minvant, i que malgrat qualsevol esforç, sabem que no hi ha tornada enrere, angoixa. Suposo que tot depèn de com s'ho pren cadascú, però a mi, que encara no he arribat a la vellesa (37 anys es considera vellesa...??) m'angoixa molt pensar-ho...

Abraçadotes!


Salz.

Gràcies per esmentar-me d'una manera tan amable, no cal dir que en aquest cas l'admiració és recíproca.
Sobre això que comentes, puc compartir el meu punt de vista sobre el tema. La meva dona treballa en una residència i potser ella podria parlar-ne amb més coneixement, En el meu cas no sé si serà divagar o experiència, o una mica de tot. Per l'edat que tinc ja he perdut els quatre avis, i els pares comencen a fer-se grans. El que recordo dels darrers anys dels avis i àvies és el que de fet es pot veure de seguida a qualsevol residència: cada persona és un món, i cadascú envelleix segons el seu caràcter i segons la situació que té. En una mateixa sala hi pot haver una dotzena d'ancians i sempre n'hi ha algun més despert o més alegre que la resta, normalment més ensopits, cadascú segons la seva situació mental o de salut. Parles de depressió. En l'aspecte psicològic, tan important, segurament és una qüestió d'actitud i d'hàbits, però si ja és difícil emmotllar-los a l'edat adulta, imagina't de vell. Suposo que en aquest cas, si ja no és cosa de metges i de medicació (que podria estar indicada si hi ha una depressió seriosa) es tractaria de poder donar una bona atenció i un ambient tan familiar com sigui possible.
Així que per aplicar-nos el "cuentu" nosaltres mateixos i poder arribar –si hi arribem –a vells, amb el caràcter més agradable i positiu possible, ens convé tenir cura de la nostra actitud davant la vida i les dificultats, i tenir cura dels nostres hàbits, també dels mentals. Perquè, com deia Gandhi, tot comença amb l'ús que ens acostumem a donar a la nostra ment:

"Tingues cura dels pensaments perquè esdevindran paraules.
tingues cura de les paraules perquè esdevindran actes
tingues cura dels actes perquè esdevindran hàbits
tingues cura dels hàbits perquè forjaran el teu caràcter
tingues cura del teu caràcter perquè formarà el teu destí
i el teu destí serà la teva vida"

Mahatma Gandhi

Hola, allan lee, demanes respostes a un tema complicat i que no en té només una: n'hi han tantes com persones i potser alguna més.

Actualment treballo en una residència d'avis on la mitja d'edat supera els 85 anys i et puc assegura que hi ha de tot. Avis amb ganes de festa i de fer moltes coses, fins i tot buscar parella; d'altres que accepten la vellesa com quelcom inevitable i consideren que amb el viscut ja està bé; n'hi ha que fan el cor fort i intenten aparentar alegria; i, molts, es deprimeixen i lamenten el que han deixat enrere i tot el que no poden fer.

Davant d'aquests la millor resposta és oferir-lis nous estímuls, obligar-los a fer (sí, obligar) allò que encara poden fer, sigui anar a comprar o a veure una pel·lícula, al teatre si lis agrada més; fer-los partícips de les nostres experiències, demanar-lis consell encara que desprès no fem cas, escoltar-los i parlar de foteses amb ells. En resum: ajudar-los a trobar un al·licient al fet de viure cada dia.

Pel que fa a tu, no et deixis arrossegar, ja sé que de vegades és molt difícil, sobretot quan l'afecte juga un paper important. El teu bon estat de salut física i anímica és un bé per a tu i per a ell. Cuida't. Escriu. I, sobretot, gaudeix de la vida, la que tens ara amb una persona gran al costat i la que tindràs dintre de molts anys quan tu també siguis gran.

Una abraçada, Sílvia, ens llegim.

(Per cert, Salzburg, 37 anys sí es consideren bellesa).

Caram Sílvia, has tocat un tema molt profund i de manera molt realista. Jo, com a ex-periodista que sóc, m'avergonyeixo sovint del paper dels mitjans de comunicació actuals. Hi ha una sèrie de temes que sempre es tracten des d'un punt falsament optimista, com la gent gran (que fan moltes activitats, que estudien informàtica, fan gimnàsia, fan de cangurs, caminen molt i és fantàstic ser gran), la gent solidària (la gent és molt solidària, el jovent és molt solidari,tothom és molt solidari i participa en alguna ONG, etc.), els cecs (estan molt ben preparats, ara tenen molts ajuts i avenços informàtics, fan molt d'esport i van per tot arreu, etc.) i d'altres, on la realitat es canvia per un desig. M'agradaria que... i aquest "que" el convertim en una falsa realitat. Hi ha un tant per cent baixet de gent gran que fa totes aquestes activitats, però no pas tothom. Hi ha gent solidària, però molt poca. Hi ha cecs que fan moltes coses, però no pas tots. En fi, que la vida és d'un color real i no pas de color rosa, com voldrien alguns. La realitat és la que és i tu has plantejat un tema amb tota la cruesa del món. Jo professionalment conec moltíssima gent gran i gairebé tots tenen problemes i molts, problemes molt greus. És difícil trobar una sol.lució. Cal il.lusió. Per a mi, aquesta és la qüestió, cal il.lusió. Però quan no es té, què cal fer? No ho sé. Escriure pot ser una bona teràpia, parlar, també. I per acabar, el problema pot ser doble, de la persona gran que pateix aquesta depressió i de la persona jove que la cuida, que pot anar pel mateix camí. Petons i abraçades per a tots aquells que pateixen!

Aleix

Juatament avui fa quatre anys que va morir el meu pare. Tenia 86 anys. La meva mare que ara té 88 anys i jo (filla única) vam viure intensament amb ell els darrers dies de la seva vida. Sabia que havia fet metàstasi del càncer i que s'apagava per moments. Ens ho va posar molt fàcil a les dues: es va deixar acompanyar per nosaltres i va acceptar serenament l'arribada de la mort.
Des de llavors la meva mare viu amb mi i tinc la sort que té el cap molt clar malgrat cada dia té més dificultats per caminar. Igual que el meu pare ella accepta tot el que la vida li ofereix, gaudeix de qualsevol detall i parla de la mort ( i de l'eutanàsia també) amb gran naturalitat. La veig molt tranquil·la, amb bon humnor i feliç.
Ara bé, i jo em pregunto: i si els meus pares haguessin entrat en una forta depressió en els darrers anys de la seva vida com hagués reaccionat jo? Difícil contestar fins que no t'hi trobes. Crec, però, que m'hagués hagut armar de paciència i fer-los costat en tot moment, cuidant-los, recordant vells temps, parlant de coses i persones que els interessés i sobretot intentar fer-los somriure amb simples mostres d'humor per tal de desdramatitzar la situació. Intentar també cuidar-me i trobar espais per a mi fent allò que m'agrada per tal d'oxigenar-me una mica.
En fi, entenc que estiguis apabullada, Sílvia, i et desitjo que entre tots t'ajudem a tirar endavant. Cuida't molt, sobretot! Si tu estàs bé, tot resulta més fàcil.
Una abraçada, estimada!

Hola Silvia ,vull explicar-te com els va als meus pares. Viuen a la casa de sempre. Jo hi vaig viure com la meva germana fins que ens vam casar, que vaig anar de lloguer. Ara fa uns 7 anys vam tornar-hi perquè la casa era molt gran per ells. Vam transformar el dalt en vivenda per el meu home i jo i els nostres dos fills. Això vol dir que cada moment els vaig a veure.
La mare te 83 anys i està operada tres cops dels malucs. Va amb bastó pel carrer i a casa encara cuina, rega, planxa, cus...ho fa tot. Sempre ha sigut molt pacient i comprensiva i segueix amb el seu bon humor de sempre. És del tipus de persona que si passa quelcom dolent li treu importància. El pare és molt metòdic. Bon conversador. Té rampells de mal geni i sempre li ha agradat molt el bricolatge. Per desgràcia no pot fer tot el que voldria perquè no hi veu gaire i tampoc hi sent massa. Però no tira la tovallola i fa servir les tres lupes que té per llegir les lletres grans dels diaris o quan és a la parada del bus pregunta a la gent quin autobús arriba per assegurar-se que és el seu. I com això moltes coses. Tenen una torre a les afores on estiuejàvem des de que les filles érem petites i on ens vam fer grans. I més endavant cada cop hi hem anat menys. En canvi el pare encara ara, des de que ja no va poder conduir, no li fa res anar-hi sol i se'n hi va amb tren. Fa de jardiner, de paleta, de llenyataire. És un cul d’angúnies ple de vida que arrossega a la mare per fer junts el passeig diari.
Si estan junts, ell és el bastó que l’ajuda a caminar i ella és la vista i la oïda d’ell. I és molt difícil imaginar que un dels dos es quedi sense l’altre.
Moltes vegades quan els veig fer alguna cosa junts amb tanta il.lusió em fa enveja que en tinguin més que jo. Jo no sóc com ells però m'hi vull assemblar.

Un petonàs
Marta

Tots t'han donat molt bons consells.

Jo t'adjunto un poema.

Auca del ben morir

On és la força dels anys feliços,
on són els somnis de tanta vida,
la calma i la il·lusió, on l’alegria?

Per què se’m menja la tristesa,
fins on s’endinsa aquest gran pou
on caic, fosca endins, sense remei?

Conec els noms i les paraules,
noto les mans i les distàncies,
visc la serenor d’anar morint.

Per què, doncs, se’m torba el gest;
i aquest vent que m’arrossega?
on faré cap si vaig caient, caient...

Dóna’m la mà, dolça estimada,
endreça el meu ensopiment,
que amb tu de guia, res no em fa por,

ni el vent, ni el buit, ni el salt,
ni tants de miratges malmesos,
miralls deslluïts per la basarda.

Somriu, alleuja aquest calvari,
conta’m rondalles de bonança,
permet que dormi en la teva pau.

Bones Allan,
a casa vam tenir la meva àvia fins que es va morir com un pollet, tenia Alzheimer. Per altra treballo en una residència. Veig molts casos diferents, cada persona és un món.
Els moments que estàs vivint són complicats, hauràs de treure força i ànims d'on sigui, però sé que ho faràs.
Sí, hi ha persones que es prenen la vellesa diferent, però això va a caràcters. La depressió és un tema difícil, per més ajuda que tu puguis donar, és la persona que ha de sortir del pou.
Donar consells és molt difícil, ja que no hi ha una recepta màgica, si la tingués potser la patentaria i guanyaria la primera pela, ja que seria fantàstic poder dir: fes això i allò, i que sempre funcionés. Des de la meva opinió però, crec que has de trobar l'equilibri entre un suport que no esdevingui compassió i una mica de disciplina sense que esdevingui mà dura. És a dir, intentar que aquesta constant de tot el dia trist vagi disminuint.
Té alguna afició? intentar que la reprengui.
Donar-li motius per sentir-se útil. No sé si camina o va en cadira de rodes, si té bona visió i bona oïda. Però posem el cas que es pot moure mínimament bé. M'hauries d'ajudar a regar les plantes, per dir alguna cosa. Ara a l'estiu moltes s'han de regar cada dia, a veure si li crea una rutineta que almenys aquella estona estigui distret...
No sé, ja et dic, és moooooooooolt complicat aconsellar. Però sobretot sobretot, cuida't tu, perquè si tu no estàs bé no podràs cuidar bé.
Un somriure i molta força,
Annaïs

A la vellessa hi ha de tot igual que a la resta de la vida. Aquesta persona segurament esta deprimida per la manca de moviment. El psiquiatra ja la tracta? Té una fisio?
Crec que el problema és l'estat dànim més que el fisic tot i que aquest arrastra. No sé en quines condicions està però caldria que sortis, que veies altra gent, hospital de dia etc... a casa tencada cada cop ireu pitjor les dues.

Una abraçada

Anna

Conec casos com el teu i d'altres com un Sr que als 101 al trobar-lo desprès d'un aplec ens va dir disculpant-se: Porto la cadira perquè em canso!!!!!!!!!! Als 94 quan el vaig coneixer ballava les sardanes i als 98 va començar a escoltar-les. I un de 88 que fa dos anys va anar al Machu Pichu i etc....