Detall intervenció

Terratrèmol a Grècia

Intervenció de: versos_perduts | 08-05-2021

Corria l'any 1972.
Havia tingut l' oportunitat d' anar a fer de cangur a Grècia, amb una família de Vic que hi tenia una empresa.
Després d'un viatge amb avió, vam arribar a Atenes i seguirem camí fins a Patràs.
Allà a la platea giorgos, teniem el nostre allotjament.

Época dels coronels.
Any olímpic i passada de la flama pel carrer de casa.
Els tancs eren els amos del carrer i les premisses:" ordre i més ordre". Mati i vespre apujada i abaixada de bandera. Un país militaritzat.

Nosaltres els catalanets, haviem de bregar amb les lleis i la llengua. En aquest segon cas, a cop de diccionari, un petit de butxaca, que portàvem sempre a sobre.

Les normes eren complicades. Hi havia el dia del pollastre. Només es podia comprar aquests tipus d'au.
El de barallar-se per comprar carn o peix que fos fàcilment reconegut, com a comestible.

Així passaven els dies, més o menys atabalats amanits amb hores i hores de sol a la platja desèrtica i meravellosa d'Antirio .

Els vespres, sempre calorosos, passava hores al balcò, veient com es desenvolupava la vida i assaborint una mica de la frescor, que no disposàvem durant el dia.

Recordo aquell dia. Semblava passaria tranquil, com tants d'altres.
Jo, a la sortida, escrivia cartes pel carrer de Gurb i la meva família.Eren les festes del carquinyoli i jo ho trobava a faltar.

Era tard i em vaig ficar al llit.
El temia al menjador i em vaig adormir profundament.

De sobte, em vaig despertar i vaig aparèixer al vell mig de l'habitació.
-Que rar- vaig pensar. I vaig tornar a posar el llit al seu lloc, arraconat a la paret.

L' endemà vaig esbrinar el secret. Hi havia hagut un terratrèmol. Jo no li havia fet cas, però feia por, ara que m' ho havien explicat.
Em va agafar una taquicàrdia, que no me la treia de sobre a les nits.

Vaig decidir ser agosarada i planificar el què caldria fer si n'hi hagués un altre.
Sortir corrents al centre de la plaça, lluny dels edificis.

Manta vegades, somiava, que la terra s'obria i m' engolia. Que entre foc i terra que lliscava estava sola, esperant que l' escletxa no es tanqués. Jo filla única, sempre amb pors i mala orientació, era impossible sortir-ne, airosa. Sort que era grassoneta i quedava encaixada entre les dues parets i em salvaven sense problemes, quan em trobaven a faltar...això volia dir, al cap de poca estona.
La família amb qui feia de cangur han estat i són els millors amics del món.

Recordo la música, els colors i les olors d' aquell país.

Anys més tard, explicava als meus alumnes les sensacions de patir un terratrèmol i no ser-ne conscient.


Respostes

  • REPTE CLÀSSIC 701 - EL MÓN SUBTERRANI
    Iona | 27/04/2021 a les 16:19
    Termini: 9 de març a les 24:00 hores
  • Rancúnia (o Misericòrdia)
    deòmises | 27/04/2021 a les 20:34
    Els magraners han florit en plena primavera i, en uns mesos, podrem gaudir de llurs fruits, quan la tardor devori l'escalfor estiuenca. La llimarà a marxes forçades i serà quan ella torni a marxar. La tristesa hivernal, junt amb la meva, farà caure l'entorn en un son profund. Malgrat tot, no vull que aquesta ombra enterboleixi el període que roman amb mi. És gràcies a ella, per a recordar-la, que no he arrencat aquests rengles d'arbres. Perquè, sempre que els esguardo, inclús quan han quedat sense fulles, ella em ve a la memòria i la seva absència és menys feixuga.

    Marxa i no la puc retenir; així són els pactes. Per molt injustos que ens semblin, no es poden trencar. A més a més, de no respectar-lo, jo en seria la més perjudicada: ni un sol dia la tindria en el meu jaç, i llavors no hi hauria cap motiu per no esqueixar aquells troncs i arrasar qualsevol indici de llur existència. L'odi és un mal conseller, i la ràbia tampoc no ajuda. Ningú no juga amb els sentiments d'una mare, ni amb el fruit del seu ventre. Si no, ho podríem preguntar al bocamoll d'Ascàlaf, si hi ha dubtes.

    No em considero rancuniosa, sinó ferida. Des d'aquest afer, en què la delació em furtava el més preuat dels tresors que podia fer néixer, he mirat amb uns altres ulls les profunditats: allà rau el germen de la meva pena, i d'allà ve la màxima alegria, tanmateix. L'espero amb els braços oberts, la beso, l'amanyago i l'espremo fins que gairebé no em queden forces. Sempre serà la meva Donzella, la dels cabells capaços d'escurçar de sobte la vida dels mortals. I aquesta joia profunda és distribuïda per tots els confins de la terra, com un herald que torno a tenir-la.

    Fito aquestes flors, el començament i la reminiscència, alhora. Les flairo i intento no pensar en el subsol —ni en l'Inframon tampoc—. Tan sols m'interessa perquè tota arrel sigui acollida, i això doni pas a la resta de les transformacions que guarneixin el meu regne. Si per mi fos, seria el següent element per aniquilar després dels magraners. La rancúnia desmesurada? La venjança justa, més aviat. Però no tinc ganes de conflictes de dimensions divines. Ajudaré les collites, carregaré de fruita cada llar, inclús la meva, gaudiré de cada petit moment, ofert pel canvi de les estacions i de l'ànim.

    Rumio en tot el que tinc i dono gràcies per això. Als Inferns que hi quedin les riqueses, que també me'n beneficio, d'elles. Aviat despertarà Persèfone i cal desar aquesta idea ombrívola que se'm reflecteix en el rostre. Respecto el seu cònjuge per seguir en pau, no pas per principis. Tot i ser-li oncle, el seu no és un tarannà misericordiós. Però la meva sina acollirà el perdó i la misericòrdia, com a mare generosa i distribuïdora que soc. Així tothom pensarà en el cereal fèrtil de Dèmeter, i no pas en la riquesa mineral subterrània —present del reialme d'Hades—.


    d.
  • Safanòria
    Mena Guiga | 27/04/2021 a les 22:05
    No sé com ho sé, però ho sé, sé que s'acabarà. Ho sabem totes, totes, totes. Elles i les d'abans. Com ho sabran les de després.

    -No hi pensis, centra't en els gaudis!- una em diu, animosa.
    -Per què ets tan fosca i negativa? El que hagi de ser, serà.- una altra se'm queixa.

    I les altres callen. Són les que en saben més. No escolten. Serenes, viuen. Viuen cada moment. Xuclen. S'estenen. Absorbeixen. Creixen.Riuen: els annèl·lids fan pessigolles! Una bestiola cega a vegades ens visita. Coneix el nostre llenguatge i ens delecta amb explicacions sobre textures i aromes del món que compartim. És cert que a vegades atabala: repeteix la informació i això cansa. O no, si és bella.

    Els gaudis, els gaudis! Quan el líquid mannà ens amara; quan l'escalfor lumínica es filtra i visita; quan escarbota i no se'n surt aquell afamat que té tanta patuleia; quan sento que el cervell s'estira allà dalt i el cor aquí baix; i quan m'imagino el magnífic contrast de color del meu cos amb els cabells.

    S'acosta un soroll que m'esgarrifa. Deixarem d'estar colgades, serem vistes i bones per a la vista i encara més. Puc percebre com les va arrencant. Sóc, escolto, la més ufanosa, digna de concurs. Bajanades. Sóc una arrel taronja a qui s'ha fet abandonar la seva nodridora dimensió.


    Mena
  • FI
    kefas | 27/04/2021 a les 23:44


    No sé on soc. Estic estirada en un lloc fosc. A sobre hi tinc una superfície plana, molt llisa. I tot és fosc. No veig res però sé que al meu voltant no hi ha ningú. Ho puc ben dir perquè abans tot s’ha il·luminat. Una miqueta i només un momentet, mentre el terra es movia, com arquejant-se. Però hi ha hagut prou llum per veure que en la direcció d’on venia, lluny, n’hi havia d’altres com jo. I ara ha tornat la quietud. No sé quan fa que estic aquí ni perquè hi sóc, però intueixo que aviat passarà alguna cosa. Em ve de dins. Potser ho fa perquè detecto unes lleus vibracions que es transformen en pensaments. No són pensaments tampoc, sé que no en puc tenir. Jo sola, no. M’haig d’ajuntar amb altres. Espera !. Ara les vibracions augmenten i hi torna a haver un raig de llum! Alguna cosa passarà. Ui! Ara sí que n’hi ha de llum!.

    Guaita ! Ja era hora! Però quina merda! El que he hagut d’aguantar fins arribar a tu! Acosta’t, que et faré el primer petó de la teva vida!

    Uf! Estic ben molla. No sé què ha passat. La llum s’ha fet vermella i ha tornat la fosca, però només un moment. Tot s’ha mogut i una cosa calenta i humida m’ha ben mullat. Tinc por que el meu cos es desfaci. No recordo haver estat en una situació com aquesta. Hi torna a haver molta llum.

    Mai m’havia alegrat tant de veure’t, petita amiga. Aquest relat és penós. El que t’ha escrit ha tingut l’encert de posar-t’hi. L’únic encert.
  • Un món
    rnbonet | 28/04/2021 a les 17:26
    Repte entre la sorra de sota i els canallons de sobre. Diuen que són estalactites. La mare que els va parir, als inventors dels nom! Punxes, punxes a l'esquena... que s'hi claven a la carn com navalles.Avance, fins l'altra salaque diu el plànol que està pròxima.
    Ara respire! Als ulls, magnifiscència extrema. Quin paisatge de pedra, extens, inexplicable. D'ací uns anys, senyalitzat, domesticat, il·luminat, farà les delícies dels suposats 'aventurers' que s'hi endinsen. Programació turística d'aleshores.
    Càlida i humida, l'atmosfera que respirem...
    ........
    Ja, som d'ací. Del temps humit de sota l'escorça; del desconeixement del mot 'claretad' que apareix als diccionaris sintètics del plasma vibratori. De la nova varietat de plantes adaptades, dels animalons marins que ens nutreixen.

    Diguem que vam ser dos, dona i home, acoblats al mitjà, acoblats entre els dos.
  • La cova de la Simanya
    Galzeran (homefosc) | 06/05/2021 a les 09:37
    La cova de la Simanya

    Jo sí que hi veig, dins la cova. No com vosaltres, els qui no heu de venir a fer-me nosa, que després sempre us queixeu.

    Tothom coneix l’entrada de la Sima Magna, a la serralada de Sant Llorenç, com li dieu vosaltres. De poc serviria que jo en digués el seu nom arcaic. És una gran obertura enfocada a llevant i una mica encarada al nord. Una disposició bona per quan ens ve de gust pujar a l’eixida de la cova per sentir una mica la fresca.
    Per dins la cova, les galeries baixen fins a les valls que envolten la contrada, i quan volem fer un tomb fins al Marquet de les Roques —com ho anomeneu vosaltres—, utilitzem viaranys que no coneixeu. Seguim les cavitats interiors de la cova, i d’això en fa un porró de temps. I mireu que no ho sabria calcular, que la cosa dels anys, quan vius acostumada a la fosca, no ho tens gaire per la mà.

    El fet és que la meva família, malgrat que som poca gent, també ens alimentem. Per això, de tant en tant, ens cal fer alguna escapada nocturna i baixar al poble de Sant Llorenç —tanmateix també ens hem acostat a Gallifa, però no tan sovint—. I sí, som temeràries perquè una cosa és que la gent parli de nosaltres, i que la majoria digui que som éssers mitològics, que no existim en el món real: Sou uns babaus!

    Però una altra cosa seria que ens enxampéssiu fent les nostres caceres nocturnes. I sí, anem a caçar jovenalla, són els més digeribles. I ara no us esvaloteu, que vosaltres bé que mengeu carn de bèsties com els garrins menuts, que trinxeu amb un plat de porcellana.

    Que com ho sabem? Us sentim parlar. I amb temps i paciència, parleu pels colzes, i nosaltres, que estem a l’aguait per si algú es despista i cal prendre mesures de seguretat, anem aprenent dels vostres costums.

    Que què fem amb els que es despisten? Mireu, si voleu pujar a la Sima Magna, i entrar dins la cova, passeu ben endins, sense rancúnies. Haureu de baixar una mica per una gorga fosca, però no cal que us digui que heu de dur aquells aparells de llum —frontals en dieu—. I quan arribeu a una piscina on solem banyar-nos, no cal que us espereu gaire, us venim a recollir nosaltres, i en poca estona sereu en el nostre àpat.

    No sempre haurem de menjar cadells d’humà!, que tampoc som tan golafres! Au! No us feu de pregar, que preferim no sortir gaire a donar tombs, i mantenir el dubte dins dels vostres cors, de si som mitologia, o els habitants de dins la muntanya. Vivim a la cova de les Simanyes, no de la Simanya. Heu de dir-ho en plural. Malgrat que som poques, encara en quedem unes quantes.

    Veniu a la cova!, si no em creieu.


  • El talp i l’os
    Homo insciens | 07/05/2021 a les 20:57

    El talp i l’os
     
    Els dies transcorrien tranquils a la Val de Toran, la fauna gaudia dels paratges idíl·lics de l’entorn sense interferir en la vida humana i els humans feien el mateix. Així ho havien acordat els seus avantpassats; conviurien sense perjudicar-se els uns als altres. Tot va anar bé durant dècades, però un dia el soroll d’un estossec acompanyat d’un lleu tremolor, va interrompre la calma al cau del talp. De seguida va intuir que passava alguna desgràcia i, sense dubtar-ho, va convocar una reunió urgent amb els habitants de la zona. –Amics meus, ho heu notat? La mare Terra no està bé. –va dir– l’he sentit plànyer-se aquest matí.– L’os també se n’havia adonat. Des de la seva cova sentia el bàtec de la Terra més dèbil que de costum. El subsol estava emmalaltint i no sabien el perquè. Els avets, els faig i els narcisos mostraven un aspecte pioc,  les aigües del Garona es van tornar pudents, i els cérvols, marmotes i perdius, afligits, defallien lentament. El talp i l’os, decidits, van formar una expedició per anar a trobar l’origen del problema. –No us preocupeu companys! Esbrinarem la manera de guarir les nostres terres! –Tot seguit, van marxar retornant l’esperança al bosc i a la vida que l’habitava. Van caminar dies i nits seguint els paisatges decadents, fins a arribar a un rodal al voral del riu on romanien amuntegats una vintena de bidons deteriorats, amb continguts tòxics, que es filtraven a través de la terra i l’aigua. El talp i l’os, en veure-ho van formular un pla per tal de revertir la situació. Els veïns del lloc es van unir a la fita i tots junts van netejar el terreny  fins a retornar-li la salut al bosc. Després,  van esperar que tornessin amb més residus, els inhumans que havien provocat aquella cafrada, i els van espantar, allunyant-los per sempre més de l’indret. La vida al bosc va tornar a la normalitat, el pacte es mantingué en peu, i la Terra continuà acollint i aprovisionant generosament a tot home, tota dona, tot animaló i tota planta.
  • Terratrèmol a Grècia
    versos_perduts | 08/05/2021 a les 19:20
    Corria l'any 1972.
    Havia tingut l' oportunitat d' anar a fer de cangur a Grècia, amb una família de Vic que hi tenia una empresa.
    Després d'un viatge amb avió, vam arribar a Atenes i seguirem camí fins a Patràs.
    Allà a la platea giorgos, teniem el nostre allotjament.

    Época dels coronels.
    Any olímpic i passada de la flama pel carrer de casa.
    Els tancs eren els amos del carrer i les premisses:" ordre i més ordre". Mati i vespre apujada i abaixada de bandera. Un país militaritzat.

    Nosaltres els catalanets, haviem de bregar amb les lleis i la llengua. En aquest segon cas, a cop de diccionari, un petit de butxaca, que portàvem sempre a sobre.

    Les normes eren complicades. Hi havia el dia del pollastre. Només es podia comprar aquests tipus d'au.
    El de barallar-se per comprar carn o peix que fos fàcilment reconegut, com a comestible.

    Així passaven els dies, més o menys atabalats amanits amb hores i hores de sol a la platja desèrtica i meravellosa d'Antirio .

    Els vespres, sempre calorosos, passava hores al balcò, veient com es desenvolupava la vida i assaborint una mica de la frescor, que no disposàvem durant el dia.

    Recordo aquell dia. Semblava passaria tranquil, com tants d'altres.
    Jo, a la sortida, escrivia cartes pel carrer de Gurb i la meva família.Eren les festes del carquinyoli i jo ho trobava a faltar.

    Era tard i em vaig ficar al llit.
    El temia al menjador i em vaig adormir profundament.

    De sobte, em vaig despertar i vaig aparèixer al vell mig de l'habitació.
    -Que rar- vaig pensar. I vaig tornar a posar el llit al seu lloc, arraconat a la paret.

    L' endemà vaig esbrinar el secret. Hi havia hagut un terratrèmol. Jo no li havia fet cas, però feia por, ara que m' ho havien explicat.
    Em va agafar una taquicàrdia, que no me la treia de sobre a les nits.

    Vaig decidir ser agosarada i planificar el què caldria fer si n'hi hagués un altre.
    Sortir corrents al centre de la plaça, lluny dels edificis.

    Manta vegades, somiava, que la terra s'obria i m' engolia. Que entre foc i terra que lliscava estava sola, esperant que l' escletxa no es tanqués. Jo filla única, sempre amb pors i mala orientació, era impossible sortir-ne, airosa. Sort que era grassoneta i quedava encaixada entre les dues parets i em salvaven sense problemes, quan em trobaven a faltar...això volia dir, al cap de poca estona.
    La família amb qui feia de cangur han estat i són els millors amics del món.

    Recordo la música, els colors i les olors d' aquell país.

    Anys més tard, explicava als meus alumnes les sensacions de patir un terratrèmol i no ser-ne conscient.
    • RE: Terratrèmol a Grècia
      Viking | 09/05/2021 a les 09:49
      Un relat preciós, que sempre agrada recordar

      Genial poder visitar Grècia, amb totes les meravelles, que brinda. Potser l'únic contradictori, que fos en l'epoca dels coronels. I després patir un terratrèmol ha de ser espantós. Però una experiència
  • RE: REPTE CLÀSSIC 701 - EL MÓN SUBTERRANI
    marialluïsa | 09/05/2021 a les 17:10

    ARRELS
    Atreta per una remor d’aigua desconeguda, m’apropo a la cisterna. La sé buida, però la fressa contínua m’empeny a comprovar-ne l’interior. Aixeco la tapa amb cautela. Ni rastre de líquid. Però el so augmenta i sembla apropar-se.
    Una curiositat innata i mòrbida sembla xuclar-me des d’aquella fondària vertiginosa i fosca com la gola del monstre que encara habita els seus somnis.
    Amb una exagerada cautela davallo pels graons de ferro ancorats a la paret de l’aljub que en facilitaven la neteja abans de les filtracions a la casa veïna i el conseqüent buidat de l’aigua de pluja. Aterrada per l'aparició d’alguna bèstia il·lumino el fons amb el mòbil. Res. Ni animals ni aigua, només una intensa i penetrant olor de resclosit. Un cop a peu pla cerco alguna fissura en aquella paret de pedra que justifiqui el clapoteig escoltat des de la superfície. Paro l’orella i en comprovo la desaparició. Potser ha estat una de les il·lusions auditives que tant m’havien turmentat al principi de viure a casa els tiets. M’esgarrifa el tacte fred i humit de la molsa arrapada al mur quan un moviment basculant lateral obre una porta invisible que es torna a tancar darrere meu. Un fil de claror em permet comprovar el terra eixut i una galeria buida d’entrebancs apareix davant els meus ulls sorpresos.
    De sobte contemplo unes arrels avançant cap a mi. Les reconec mentre un xiscle queda ofegat a la meva gola també eixarreïda. Llenyoses, adhesives s’enrosquen al meu calçat, a les cames...i m’estreben en un vol fins a veure aparèixer l’aigua damunt el meu cos. L’heura, que tantes vegades havia esporgat i malmès, m’ha conduït al pou on amaga les arrels primigènies, m’escanya i extermina sense pietat.
    L’aigua i el cel blau es confonen en la meva darrera visió. El pou i l’heura, còmplices d’un
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC 701 - EL MÓN SUBTERRANI
      marialluïsa | 10/05/2021 a les 18:41

      El pou i l’heura, còmplices d’un homicidi, sobreviuran impunes pels segles dels segles.

      Afegeixo la darrera frase que va quedar tallada. (perdó)

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.