RepteClàssic DCCLXXIV: LLETRAFERITS

Un lletraferit malastruc. (fora de concurs)

Era inexacte que mai no hagués publicat, pensava el nostre protagonista: enviava relats curts a la web Relats en Català (RC), on "els publicaven" en el sentit de "fer-los públics", posant-los a l'abast de qualsevol i, amb possibilitat de comentar-los, d'un cercle més reduït de lectors. Però no li agradava pregonar-ho, per por que se'n fotessin però sobretot per la maledicció que pesava sobre els seus relats. Havia trigat a descobrir-ho, però acabà arribant a la conclusió que eren profètics: allò que succeïa en la ficció acabava passant-li a algun dels lectors.

S'encengué l'alarma quan un relataire, comentant l'últim relat del nostre heroi, parlà d'una rara coincidència entre el desenllaç, on el protagonista moria en caure-li un test al cap quan sortia de casa, i la realitat: aquell matí, en sortir al carrer, s'havia aturat un moment cedint el pas a una velleta que hi circulava... i que morí instantàniament amb el cap esclafat per una torratxa amb geranis; un pas més, i el mort hauria estat ell. Dies més tard, una relataire li comentava que havia trobat, entre les coses del seu marit, unes claus comprometedores, com al seu relat "L'adulteri". I així se succeïren entre els relataires una sèrie d'experiències que eren el trasllat a les seves vides dels relats del nostre lletraferit.

Per evitar ser el causant indirecte de més desgràcies, acabà enviant a RC relats cada cop més edulcorats, sempre amb final feliç. Fins que se n'atipà: havia d'haver-hi alguna manera de recuperar la llibertat creativa sense perjudicar a ningú. I amb la fórmula del relat dintre d'un relat cregué que l'havia trobada: el narrador deixaria de ser transparent i apareixeria redactant una història i enviant-la a RC. Així la narració en primera instància seria l'acció del narrador, i el contingut de la història, amable, humorístic o dramàtic, ja seria del tot innocu. Cras error: un dels lectors experimentà la vivència descrita en el relat, redactant i enviant a RC un text coincident amb la història narrada però ja sense la interposició explícita del narrador, i un lector d'aquest lector acabà vivint l'experiència narrada, com abans.

Jaume Cabré

Al capítol 37, pàgines 608, 609 i 614 del “Jo confesso” l’autor, Jaume Cabré, declara allò que seria el seu punt de vista sobre la literatura, a través del protagonista, que reflexiona sobre la passió per l’escriptura del seu amic gran violinista, però que, en realitat voldria ser escriptor. Diu

“Que en Plensa [l’amic] encara no havia assolit el poder de comunicar emocions”

“… no em crec els personatges o tan se me’n dona el que els pugui passar.”

“… i llavors et dic no tens talent per fer personatges: són noms. Tots parlen igual; tots tenen poques ganes de captar el meu interès. Cap d’aquests personatges no és necessari.”

“No em vols entendre. És el conte el que no és necessari. No m’ha transformat, no m’ha enriquit, no m’ha res.”

Posa el llistó molt alt el mestre. L’home es va estar del 2003 al 2011 ideant-lo a Matadepera, i va fer 998 pàgines, però comptant les cinc addicionals de personatges, passen de les mil.


A veure, a mi m’agrada el llibre i me’l vaig estudiant. El prota em fa pena (m’ha transmès aquesta emoció) Ara, els personatges que més m’agraden, ves per on, són Àguila Negra” el valerós cabdill Arapaho, i el “Xèrif Carson” de Rockland. Juntament amb la “Lola Xica”. Problema: quan me’l miro? Els dies que el cervell preocupat pel seu compte per algú a cosa, em desperta amoïnat de 2 a 3. Té pinta d’acabar malament (el llibre). Però això és cosa de les següents 400 pàgines.

De tota mena

Hi ha tota mena de lletraferits. En conec alguns que parlen molt engolats. Sembla que estan representant una obra de teatre. Cerquen les paraules mes rebuscades i fan metàfores tothora. I així diuen: Ahir, quan el sol s’havia amagat per ponent, em vaig ajaçar a la riba i em vaig embolcallar amb la seda dels llençols com uns braços amorosos que , per explicar que se’n van al llit. O bé Quan la llum de l’horitzó ha penetrat per les persianes de la cambra, el meu cos s’ha esllenegat i ha emprès el vol, quan es lleven.
Sempre fan la impressió que estan recitant un poema.
Conec una lletraferida, que mai acabarà el seu llibre, perquè no troba la paraula perfecte, que encaixi amb allò que vol expressar. Sempre va amb un llibre sota el braç i casa seva sembla una biblioteca. Llibres de tota classe, des dels clàssics fins al best-seller, diccionaris, enciclopèdies, llibres de gramàtica i retòrica s’escampen per la sala, per la tauleta de nit i l’escriptori.
Alguns dels lletraferits son una mica carrinclons i d’altres et miren amb un to de superioritat que no es pot aguantar.
Tot i totes elles tenen alguna cosa en comú: Un ego tan gran que no cap en l’espai que trepitgen.
Altrament, n’ hi ha que son un pou de saviesa, però quan parlen o posen les seves lletres sobre el paper o a la pantalla de l’ordinador, troben la paraula justa. Una paraula senzilla, no cal que sigui sofisticada, carregada de significat. I quan t’arriba et fa tremolar.
Aquests son els que m’agraden.

A l'oncle avi li agradaven molt les lletres. És a dir, era un enamorat de les paraules, de l'etimologia, toponímia, patronímica, dels embarbussaments, de les dites populars. No cal dir que el seu entreteniment preferit era resoldre els mots encreuats de tots els diaris que podia comprar amb la minsa pensió de mestre d'escola jubilat. Tenia el menjador ocupat per una immensa i corcada llibreria carregada d'enciclopèdies i, sobretot, de diccionaris de tota mena, d'antònims i de sinònims, publicats en tots els idiomes que l'oncle podia entendre, que eren uns quants, sense comptar el llatí i el grec clàssic. Tenia també llibres de gramàtica, d'ortografia, de morfologia i sintaxi, de semàntica i pragmàtica.
Tanta era la seva afició per la lletra impresa que gairebé havia deixat de parlar. Les poques paraules que pronunciava eren en esperanto, llengua que dominava a la perfecció.
Fins i tot, es comunicava amb la dona fent servir unes targetes amb una breu frase de l'estil de: "manĝi?" o "ni eliris?" que vol dir "dinem?" i "sortim?"
Per Nadal, anàvem sempre a veure els oncles avis. Un cop, la tieta, per entretenir-me, m'havia donat uns fulls de diari i unes tisoretes per retallar. La meva imperícia de sis anys va fer que em fes un tall al dit i em posés a plorar com una magdalena. Llavors, l'oncle avi, rient, va pronunciar una de les poques frases que jo li havia sentit dir i que havia entès:
- Aquesta nena ja és una lletraferida com jo.

A mig matí estava content, al bar. Tenia una cita amb una noia que té la glòria de les paraules com a primera deessa. Sí, abans que l'amor. Sense aquella no existiria aquest.

Avui, com cada matí, després de prendre un mos, m'he assegut a la taula, de cara a la biblioteca. Els conec tots els llibres, són els meus pares. Jo soc el seu fill, el fill predilecte que ressegueix tots els racons de la seva memòria per aprendre l'essència de la vida. Com cada vegada que tinc una cita amb una noia he demanat auxili a l'Ovidi d'"ART AMATÒRIA". Tinc un punt al paràgraf 719: "Creu-me, cal no precipitar el plaer de Venus, ans provocar-lo a poc a poc amb retards que el demoren. Quan hauràs trobat els llocs que la dona gaudeix de ser acariciada, el pudor no t'ha d'impedir d'acariciar-los. Veuràs que els seus ulls brillen amb un fulgor trèmul, així com el sol que resplendeix sovint en l'aigua cristal·lina" Estic preparat, he pensat.

Ara, mentre torno a casa, estic trasbalsat. La trobada s'ha escampat més enllà de les amables paraules poètiques de dos lletraferits. Ha estat un màster de vida. De la seva vida. Mentre me l'explicava, buscava en les Metamorfosis un paràgraf equivalent. No l'he trobat. Potser estic equivocat, m'he dit, en els clàssics no hi és tot. He invocat a Anna Carlson: "Tots els poetes menteixen i de les seves mentides neix una pregunta: Què és el que uneix realment les paraules amb les coses?"

Havíem quedat per abraçar les nostres ànimes poètiques. Una abraçada és alhora ànima i cosa. Però no ha anat bé. Ànima i cosa estaven massa distants. Llavors he pensat en els llavis. La seva carícia suau ho és tot alhora. Però ha emergit la llengua i no ha estat possible la connexió. La llengua, la mare de totes les alegries i tribulacions de nosaltres, els lletraferits. Sempre la llengua com a principi i final. I també al mig.